ANIHILACIÓ -40 POESIES- (JUNY 2025)

(Mataró, 2024)

***

Manies, pas a pas

Tots/es tenim manies,

pas a pas cap a Ítaca,

cap al laboratori antic

en el futur que dibuixa

esteles de vaixells liles,

blancs i rojos, ben negres

les veles a illes gregues...

no calen les paraules...

per poder-nos entendre,

amb la telepatia ja fem,

gràcies per connectar:

al poble que em cria,

que ens ha criat.

Crida i cridarà.

Manies, pas a pas,

maniàtics mai apàtics,

sempre pels carrers

jo evito les ombres

de tota la gent

si m'és possible

no les trepitjo.

Ja ho deia al poema

i de vegades difícil

el vers volàtil i vil

no és mai civil,

civilitzacions

per tot això?

Millor ser animal

i no fer tan mal

pel fet de fer-lo.

La terra tranquila,

la piràmide tròfica

i segles de guerres,

segles de misèries,

la mania del poder

de voler més i més,

els ocells caçant,

els óssos menjant,

els lleons ferotges

o en plena calma,

els felins i canins,

domesticats o no,

tan és? no, no pas,

deixeu-nos en pau,

si no ens hi deixeu

la prendrem, la pau,

deixar-nos actuar?

no, intervindrem

igualment, sempre,

a cada pas, pas a pas.

Manies? les vostres,

carregats de malsons

no deixareu somniar

a qui us tingui por,

per nosaltres, fum...

només veneu fum.

No teniu poder,

us l'imagineu

i el projecteu,

per on és el vol

de l'àliga astuta?

al nostre cervell.

Us caça a cada pas,

des de l'alçada, capaç,

rapaç, ets tu al mirall

contra qui vol mal

a la bondat infinita.

Bons i mai covards,

els més perillosos

dels animals,

dolços ferotges

i salvatges, purs,

res podreu, anem...

pas a pas i saltant,

dólmens i murs,

talaiots i barraques,

segles d'ocupacions

a terres maleïdes

pels esperits rojos

com la sang de robí

quan l'Església menteix

des del seu naixement. 

Res podreu, mania?

la vostra, manies

aquestes nostres?

per anul·lar-vos,

capaços de tot,

de somriure

si fa falta,

al vent glaçat

i que les dents,

de perles marines

mosseguin l'enemic,

els enemics... amics:...

ho tenim tot per vèncer,

tan sols cal anar-hi junts,

sense manies i pas a pas.

***

Buscar una explicació lògica

A la màgia no li busquem

una explicació lògica o mor

l'encant i no flueix ni creix

la vibració tan enigmàtica,

l'enigma no és ciència exacte

ni vol ser-ho, de fet és misteri,

més enllà de religions i límits

al pensament, és la dolça vida,

la nostra existència, presència,

essència del que volem per tots.

Parlo en plural, parlo amb tu,

siguis "jo" al meu mirall, espill,

o siguis tu, si ens coneixem o no,

tan és, ja formes part de mi, ara,

vas arribar una matinada d'estiu,

no fa gaire, potser ni uns minuts.

Faig pactes amb qui no diria,

més enllà de salvar-nos la pell,

estem d'acord en posar bases

cap a un futur compartit,

extrovertit o introvertit

però sempre vessant

el sac de diamants.

D'ametistes

i altres pedres,

altres minerals.

No busco explicacions

a tot això que ens passa,

no té cap lògica, no pas,

més aviat és alquímia

de mots i silencis,

poesia i prosa

a converses

on versem

el cervell.

Hi ha qui mai,

mai està content

i es quiexa per tot,

a tot veu entrebancs

i jo no surto del banc

d'aquesta plaça rodona:

per viure el somni infant,

adolescent, fins ara mateix

faig mans i mànigues per ser

un poeta en la sintonia onírica.

Cadascú té el seu lloc i paper

malgrat no és teatre ni cinema

no li busco cap explicació, ara,

mai, a la màgia que anem fent,

quan li busco tot desapareix

per un art que mor com jo

quan intento ser feliç

i veig ombres reals

en un món irreal,

quan veig ciència

en lloc de dolçor.

La boca de caramel,

licor, a la fada del cor,

com entendre nimfes,

fades, bruixes, xamans,

druïdesses i diablesses

si no deixem fluir el sol

de la màgia i busquem...

explicacions? Diga'm-ho,

si ets a la sintonia onírica,

sinó serà complicat veure,

veure't, sentir-te, ser llum.

Ombra, també, màgia,

sense explicacions. 

***

El poble màgic i misteriós

Hi ha un poble en el món 

que està arreu del planeta,

és el teu i també és el meu,

és on hi ha gent que lluita,

per tant es troba on som

i també allà on trobar-nos,

vestits o bé nus, això tan és,

amb passes curtes o llargues,

ràpides o lentes, no importa,

la qüestió és que avancem,

cadascú al seu ritme...

cadascú al seu lloc.

El poble màgic

i tan misteriós:

 el que fem els dos,

el que fem tots/es;

a la terra lliure

-en essència-

viva herència

dels ancestres

que van lluitar

com combatem ara

per gaudir-ho tots/es,

ara ho tenim a prop,

a tocar... potser no

però a tir, segur.

Seguretat?

la que em dónes,

la que ens donem,

cap cos policial,

si no és àcrata,

no ens ajuda

ni ens ajudarà. 

Fins que els pobladors,

fins que les pobladores

no ens donem les pedres,

abans fluids, res farem.

Misteri i màgia

necessaris/es.

Poble unit,

mai rendit,

guanyarem

si anem junts.

***

D'on hem sorgit?

D'on hem sorgit? tots/es?

potser del ventre del mar,

qui sap del ventre de la mare,

potser el pare i el seu esperma

van ser els culpables de sembrar

a les entranyes maternes el mal,

el bé, tot el que vingué després,

tan és, la qüestió és existir,

potser tot és una mentida,

un miratge, una fal·làcia,

una visió processada

d'un món inexistent,

ens pot anar millor

o ens pot anar pitjor.

No sabem res de res

i el que sabem és fals,

fals com la carn i l'os,

falsa vellesa i joventut,

fals néixer i morir...

fals estar aquí.

Som ombra?

a cas som llum?

D'on hem sorgit?

de passió i desig?

On hem anat?

enlloc? arreu?

Qui ens observa?

a qui observem?

Som ànimes?

som esperits?

Què resta

un cop morts?

Qui recordarà 

les nostres passes?

com a poble serem,

després de tot, imatge

per uns carrers plens,

buits, paisatges nus,

paratges desolats

i passejos de color.

D'on hem sorgit

si no som aquí?

A on anem

si no hi som?

I si hi som,

a què esperem?

L'alquímia espia

i ara ens mira,

fer-la realitat

és fer certa

la matèria. 

***

Els ulls de pantera

El foc roig de panteres negres,

revolucionaris i revolucionàries 

contra aris i àries, lluitant arreu

dels carrers, sempre en alerta,

dolça tempesta a les ments,

neurones irreals i vives,

sentiments ben ardents

de salvatges urpes roges

de la sang de les ferides

travessant fronteres

pel dret a viure dignes

i sortir de guerres i fam.

Ulls de pantera que miren

aquests nostres ulls desolats

per un passat de tiranies,

d'un present d'absències

a cada pas, a cada moment,

la ràbia ens fa continuar,

l'odi ens uneix i no traeix,

creix dins nostre l'amor

contra l'horror i el dolor.

Panteres negres salvatges

arreu d'aquestes terres,

agraïts, som aquí mateix,

nostre és la llum malmesa

i la guarim amb l'ombra

de la nostra ment oberta.

La raça humana és universal

i el racisme una xacra absurda

d'ignorants que no estimen

la barreja ni el mestissatge,

el missatge és ben clar:

No ens fareu callar mai,

lluitarem fins al final,

fins que ja no feu mal.

Si cal anihilarem,

si cal desintegrarem,

ens allunyarem i viurem

tan a prop del nostre cor,

silvestre i urbà, marítim,

roig de robí, negre àcrata,

llum dels ulls de pantera.

***

Ferro roent

M'aferrava al ferro roent,

t'aferraves al ferro roent,

ara ja no ho haurem de fer,

ara som claus maleables...

ens complementarem lliures,

prenent la forma que volem,

estirant-nos i arronssant-nos,

agafarem l'aspecte que volem,

que voldrem, sense limitar-nos,

sense posar-nos límits ni marge

en la manera que ens farem,

tu a mi, jo a tu, preparats

per no deixar-nos anar

en menys d'un any i mig.

És el repte, durar més,

no sé si fins al final

del camí, de la senda,

no sé si fins que morim

però no serem clau roent.

Ens refredarem i calentarem

segons cada moment, l'instant,

segons els dies, minuts, segons,

ens ho donarem tot, tot pel tot,

serem capaços de tot l'amor.

Dolçor de cor en cor,

ment a ment, cervell

a cervell, fins a vells?

Qui ho sap? qui ho pot saber?

ni tan sols nosaltres mateixos,

però, tan és? sincerament?

Allò segur és que preparem

un somni que ja anem fent,

dolços en la tendresa viva,

la més enigmàtica i pura,

el misteri d'acompanyar-se

amb la grandesa del robí.

Som somni entremaliat,

som nens/es encara ara

i el/la vell/a al mirall

del futur que ens mira.

No serem ferro roent,

no serem un clau calent

que cal deixar anar ràpid,

ens forjarem a cada moment,

serem tot allò que voldrem.

T'espero, m'esperes?

ets Hasha, ets llum

i ombra pels dies

que passem plegats.

***

No volem ser com ells

No volem ser com ningú,

ens va bé ser qui som,

m'inspires com mai,

les referències, dites

no limiten, sí maten,

tot pot ser del revés,

sever és el vers darrer,

com un vol dolç enlaira

la ràbia i tota la guerra

cap el sistema imposat

imposant lleis i ordres,

sense jerarquies vibrem,

les mentides no les volem

quan hi ha certeses que són,

després de tot, la veritat,

no oblidem la mort

de tants cossos

indefensos.

Segueixo,

neixo i creixo,

de nou, de vell,

em guio pels morts,

pels mestres ancestres,

per fer la terra lliure,

no volem ser com ells

que deixen a l'estacada

a la gent del poble viu,

lliure com les aus,

aeronàutiques naus,

ens duran a l'espai...

ens menysteniu

i ja no hi ha niu

pel vostre ocell

d'ales de petroli

que mata innocents

i, ara amb tot, mort

el meu esperit

es relaciona

amb avis,

àvies,

sàvies,

savis.

El far d'arena

a la sorra del mar,

la primera barreja

de l'illa alliberada

del darrer repòs

em mira com tu.

Ser com els altres?

no pas, no hi ha pas,

ara hi ha combinació,

diamant i ametista...

acció a acció revolta

amb la transacció

de fluids i pedres

hi ha dreceres.

***

No som anònims

Tenim noms i cognoms,

no som anònims, persones

que anem teixint la vida,

arreu d'aquest món

on pels altres

l'existència,

la nostra,

no val res,

som humans,

de l'anonimat

al poble unit,

ja de sempre

i per sempre,

des de l'origen,

dels ancestres

a l'actualitat:

insubmisos.

Lluitant per l'anhel,

bombes a Stalingrad,

en el record tan roig

que és robí en l'avui,

sagnaran si vénen?

potser ni caldrà.

Anti-matèria,

forats negres

dins l'atmosfera

i anihilem la fera,

per males bèsties

nosaltres mateixes.

N'estem ben tipes,

n'estem ben tips,

no serem anònims

per més que obvieu

tot el que hem fet

per posar-nos fàcil

el camí de la victòria,

sense que el coneixeu.

Nens/es morint de fam,

nens/es morint al mar,

ofegats, Europa calla,

no ajuda a sobreviure,

com si la vida no val,

com si les seves

no importen.

No van ser anònimes

les víctimes de la guerra,

les dels Estats, els soldats,

totes les guerreres amb nom,

totes les fronteres trencades,

les tanques, les banderes,

la terra no té amos.

Pertanyem a ella,

ella no ens pertany,

la terra és lliure,

un ésser viu

maltractat,

humiliat,

denigrat,

explotat,

amb nom

si li vols posar,

com tots/es nosaltres

i podríem no tenir-ne,

tampoc, o som un,

o no som ningú.

Individualitat,

no individualisme,

dualitat al trobar-te,

connexions de dos,

quan ja som asos,

amb el llenguatge:

noms... i mons...

univers a la ment.

Cosmos dins el cos,

un sol mos, som sot

per la nostra mort

ja de vells/es,

gaudint d'estels,

forts, amb ells,

altres galàxies,

altres illes

màgiques

on tenim nom

més enllà de tot

i a tots recordem

i tots ens recorden

a tots/es, poble unit.

No més personalitats,

no més molt honorables,

prou presidents i alcaldes,

o un sistema horitzontal

o seguiran fent-nos mal.

Teniu els arxius,

em teniu fitxat,

garjoles fredes

per revolta roja.

Ens perseguiu,

de sempre, sí,

sabeu cognoms

que ens delaten

i els morts parlen

per tots/es nosaltres,

la seva flama és incendi

per les vostres ments,

casposes i de cucs.

Ja no ens caldrà foc,

només matèria negra,

ja no us funciona

el cervell, no és...

-com ho diria?-

subestimar-vos,

infravalorar-vos,

ho heu fet tant

amb nosaltres

que tot torna

i, a més,

tenim raó.

Per això vibrem

a cada acte mostrem

les urpes i les dents,

sabem del poder,

del suposat poder,

i la resistència

no només creix

sinó que emergeix

d'allà on mai diríeu,

perquè tenim nom

i només nosaltres

-tota la població-

podem callar-vos.

Anònims? no,

per tu la nòmina,

mòmia capitalista,

tots tenim nom

fins a la "símina",

i si minem, minem,

i si no ens casem

molt millor per tots,

sense lligams, més forts,

sense cadenes burocràtiques,

sense Borbons ni estaques,

estanqueres ni altres jous,

i segueixo barrejant-ho tot

perquè tot té una relació

i si tenim nom és avi,

és àvia, és dir lluita,

és dir pare i mare,

ancestres mestres,

és per dir que no,

que no ens oblidaran.

Anònims en fèretres

o cremats quedaran,

no hi cap més odi

en el cor de la terra.

***

Tortura de dècimes

Alentint els efectes

de l'anti-matèria eterna

el cos s'anirà socarrimant

de l'exterior al seu interior,

en dècimes de segon, encès

el raig roig i l'utra-violat,

junts en aquests atacs

i la tortura dolorosa

acabarà en la mort.

En unes dècimes

fins el moll de l'os,

no haver-s'hi ficat

en aquest entramat. 

Torta tortura fosca

com ho és el dolor

de segles d'opressió,

seguiu vacil·lant-nos,

no tindreu res a fer.

Estareu estigmatitzats,

sempre ho heu estat,

sou escòria falangista,

de Fuerza Nueva i AP,

Vox, PP i España 2000,

de Núcleo Nacional,

sous uns desgraciats,

foteu fàstic i vòmits.

Traiem tot l'arsenal

imaginat amb sort,

fortuna que tenim

com a poble lliure.

Anarquistes i valents,

no va lenta la revolta,

tot arribarà al moment 

en que sumem somnis 

i ens escoltem a tots.

De nosaltres depèn,

els astres acullen

la força ferotge

de la venjança 

si no deixen opció

haurem d'intervenir.

No ens poseu més a prova,

esteu increpant a sac i fort,

caldrà que ja no ho feu,

esteu tibant la corda

i al final l'hem petat.

No tornarà el nazisme

per més que vulguessiu

mai més es presentarà.

Tortura de dècimes...

sempre Kale Borroka.

***

No hi ha volta enrrera 

Cremaré tota bandera

si en el futur encara

 n'hi ha d'opressores,

perquè sense dubtes

serem encara més forts,

sense estàndards caducs,

sense lleis, sense ordres,

només el sentit comú

que per menys comú

que pugui arribar a ser

és el que posa línies roges

que mai s'han de traspassar

perquè ho marca el poble

-que unit es mantindrà

més enllà de tot...-

més enllà de la mort,

més enllà de l'univers,

de les galàxies nues,

vestint-se si ho vol,

trobant-se tot sol

des de la companyia.

Cremo totes les banderes

com tu, sense fronteres,

la senyera costa més

com a ells l'Imperial,

però si ells no ho volen

que no ho esperin de mi,

cap drap per limitar-nos,

cap ensenya per limitar

tants somnis de colors.

No hi ha volta enrrera

doncs ja no hi ha temps,

temps, espai ni espera.

Volen matar-nos,

volen humiliar-nos

i ja és massa tard

per oblidar-nos,

el poble té la raó

i gràcies a ell visc,

gràcies a ell pervisc,

persisteixo i neixo

després de morir,

com tots/es vosaltres.

Els altres es rendiran

i si volen morir matant

sempre ens avançarem,

a milles de les agressions,

responent abans de l'atac,

catalana, català, castellà,

basc, extremeny, gallec (...)

hem de fer front a l'Imperi,

independitzar-nos del tot,

cap més de les cadenes,

 no hi ha volta enrrera.

Gràcies per venir

per aquestes terres

des d'altres terres

als qui migreu 

com dolces aus,

no es soportava

tanta pressió...

dels voltors,

perseguidors

de tot somni.

Ens crema la pell,

anem donant voltes

cada cop més a prop

d'un sol de foc intens,

cada cop més bruns,

cada cop més negres,

obscuritat anhelada.

Cremem banderes,

tots junts, totes,

si els hi costa

més ens costa,

si anem junts/es

ja res no podran,

sempre imposant,

impost anul·lant 

i aniquilant...

nosaltres...

mai enrrera,

sempre voltant.

***

La senyera al castell

M'ha fet creure altre cop

en tot allò que estimo i visc,

lluny d'amenaces i més circ,

lluny de proclames i lemes,

dilemes i altres pel·lícules,

lluny dels curtmetratges,

de les seves vils mentides,

quatre barres de robí i or

al llençol que batega al vent,

sentiment present i ben ardent,

dolç moment embriagat i etern,

les meves entranyes estranyes

pels qui creuen que som estanys,

ningú és estranger en la terra,

la terra lliure i tan sencera

és esfera per la misèria

que volen perpetuar

amb més estratagemes

d'unes ments caduques

i mai eternes ni salvatges,

no en tenen ni idea, de res,

i menys de qui som nosaltres

i de que representem, altres...

intentaran seguir la mentida

però ja no ens creiem res

de les seves tristes vides.

Senyera al vent,

el castell castellà

o català, silenci

i llarga vida al vol

de les terres lliures.

***

Busca-raons

Van buscant raons

i no les trobaran pas,

no són, no existeixen,

aquí no hi ha cap raó

perquè vulguin res,

de tu, de mi, de ningú,

són residuals, residus,

per llençar o reciclar,

tan és, per fer pedres

o només oli i petroli,

nosaltres no juguem,

no anem vacil·lant,

no increpem pas,

no amenacem,

ells sabran...

que volen fer,

van desafiant

i no ens fiem.

No pas.

Busca-raons

no teniu a fer...

res... res de res.

Buscant raons

d'aquí un temps

trobareu "ràons",

l'anti-matèria 

sempre alerta.

En compte!

No mereixeu

ni aquest poema,

no mereixeu l'aire,

l'aire que respireu.

***

Un grat atzar

Si un grat atzar m'atura

hauré arribat al 2084...

i els 110 seran un fet,

els anys que hauré fet

abans d'enterrar-me 

a l'hort si hi ha sort,

la mort serà un segon

en la llarga lluita absorta,

de tant en tant serem món

dins l'exercici de l'existència,

buscant la nostra independència 

per damunt de modes i llinatges 

avançant amb el vent de llevant

com qui veu sortir el sol abans,

abans que anem a morir junts

en un mirall còsmic futur

que ara ens fa seguir.

I als camions de residus

trobem la calma de llums,

de colors que duran llibertat

per damunt de tots/es nosaltres,

estem a un pas del llarg somni,

plens de cicatrius i d'arrugues

que han fet el temps al rostre.

El grat atzar serà morir

el dia tan assenyalat...

que ens deixin tranquils 

i mai descansarem en pau,

sempre en guerra eterna

des de que neixem fins...

que anem a morir, vius,

vinga versos conversos

als poemes automàtics,

a les poesies màgiques

que ja fan història rara

imaginant els laboratoris 

amb qualsevol ombra o llum,

estem a un pas de convertir

la mort en una sola vida viva,

a les llargues hores astutes

que fan calendari, joc etern,

un grat atzar és estar junts

malgrat el que pugui passar.

Grat atzar serà enterrar

el cos un cop morts, sí,

amb la darrera força 

que ens quedi, l'alè

del darrer esforç.

***

Coses a dir-li al món

Tinc tant a dir-te, encara,

i tan de bo que sigui eterna

la llarga poesia dedicada,

suma de poemes delicats,

a voltes, altres trencats,

agres, dolços, salats...

tan és, de gust intens,

com caramel o droga,

depèn, als bancs, jardí,

a les escales o a la casa,

al passeig i a les places,

arreu on somniarem,

on somniem encara.

Encara ara, sempre,

des de l'inici al final

que no arribarà mai.

Capgirar el cap del pop

perque ja no respiri...

-d'adolescent a adult-

metàfora del sistema

és matar els tentacles

amb un sol gest capaç.

Tinc molt a dir

i he dit molt ja,

però la sort d'estar

amb muses homes

i amb muses dones

fa que tot funcioni.

Inspiració sagrada.

El poble tot ho dóna,

ho dones tot al poble,

jo t'ho entrego tot, tot,

tot el que sóc i ja sé

com el que no sé

m'ho dius tu,

xiuxiuejant,

 bramant fort.

Si ho sabem és fàcil,

si no ho investiguem,

cercant la informació 

arreu, a les cantonades,

besant les ones amb ulls,

les mirades desbocades,

la boca per recitar-te,

a tu, dona, bes encès,

el foc que ve després,

que em diguis, dir-te,

tot cosmos dins el cos,

viva tota la terra nua,

ésser mare de tots/es.

Ho sé, m'inspira tot,

m'inspira el teu nom,

el pseudònim minat

per mines de mineral 

com l'aigua dels cossos,

m'inspireu a tota hora,

som somni invisible,

treball imperceptible

però portat al món,

ballant entre tecles,

mòbil o ordinador,

de tant en tant boli

per escriure el nom.

Cada línia per tu,

des del banc de fusta

fins a la teva ment,

poemes, poesies,

alquímia, màgia,

com sempre...

insistint ferms.

***

Sense verificar

Les seves imatges i vídeos

no serveixen per res, que va,

van fent històries ben falses,

mentides tan orquestrades...

per dir la veritat ens maten

els somnis i la nostra certesa?

no pas, ho defensarem sempre.

Rojos, anarquistes, ateus,

les nostres victòries ressonen

i ens avançarem un i altre cop,

el poble del nostre cantó, ferm,

no deixa cap lloc a falsejar

aquest món, no confoneu

amb la vostra veu rància,

casposa, fatxa i catòlica.

Catòlics, apostòlics, romans,

la vostra veu de segles passats

res podrà amb l'eternitat viva

que espera, sense mort, enllà.

Sereu un punt de repressió,

d'opressió, en la llarga història,

nosaltres somniem en allò infinit,

a prop del llit de la nova dolça nit.

Encanteri que mai podreu matar,

estimem per fer renéixer l'amor,

 la dolçor de lluitar contra l'horror:

desastres, terrors, terra sense lluna,

sense sol, sense el que voleu robar.

Som els mateixos d'ahir, de l'inici,

mai podran amb la nostra veritat,

per somniar no pagarem impost,

cap aranzel pels nostres somnis,

som vida onírica sense cap poder.

Sense verificar la seva història,

sense verificar tanta mentida,

només falta que ressucitin

a Crist, Hitler i Musssolini,

Franco i altres assassins.

Intentar fer-ho cert i real

en xarxes cibernètiques

o en una estranya realitat 

els hi costarà car, molt car,

mai podran pagar el preu

que els hi hem preparat,

no poden comprar desig,

anhels, passió i màgia,

històries verificades?

mai, les seves no,

són tot mentides,

les nostres són,

després de tot,

irreals com nit

dins d'un dia

increïble...

no per...

no creïble

sinó per...

excepcional.

***

Res em treu de la fantasia 

Res m'impedeix somniar,

volar, i cal anar a fer el niu,

cobren per un lloc a un arbre

i no vull emmagatzemar blat

per uns corbs impostors torts

que no deixen lloc als boscos

per uns ocells d'un bon cor,

que, potser malalts, volen alt

o a ras de terra, cercant

un lloc allà on viure.

Per no cedir a l'Imperi

no deixen lloc al cementeri

per els diables bojos i rojos,

als qui ocupen els desallotgen

i sinó hem de passar les nits

a coves fosques de llums

 de colors de neó assassí,

als aparadors, on roben

algunes engrunes més

i feixistes cremen vides.

Engruna a engruna,

munt a munt, fortuna,

el ninot de safir al banc,

 la guardiola i la moneda

juguen a saquejar-nos.

No hi ha druida ni bruixot

dins aquests ocellots morts,

s'alimenten de la nostra sang roja

com vampirs que volen xuclar-nos,

mai en tenen prou i tenen boscos,

mentre els ocellots desquiciats

no podem tenir una racó si no...

si no prenem el control social

dins la nostra ment profunda

que ho connecta tot a la ràdio

d'una sintonia onírica lliure

 alliberant les ànimes preses.

Si no fem realitat somnis

seguiran els ocellots morts

decidint per tots/es nosaltres,

de nosaltres depèn si al futur

podrem fer niu a l'arbre volgut

o si seguiran amb els boscos

o no hi podrem aniuar...

sense que ser explotats,

sense ser expoliats, tots/es,

però res em treu la fantasia,

desitjo veure la nostra sortida.

Per així viure una vida digne,

per tant com ho mereixem,

podrem ser els qui vulguem.

Aniuant arreu del planeta

sense les velles cadenes,

fent els arbres alquímics 

amb els ulls nous i màgics

d'aus nocturns i diürns,

futurs i astuts, obscurs,

llum de bombeta mental

amb l'espiral dins pedres

precioses i de tots colors...

per fer lluminositat plena

a les habitacions vegetals

i fèrries, minerals i de mar,

d'aire i de llars de foc roig,

jardins, amb cala o munt,

muntanyes, arbre, turó,

res teu, res meu, tu i jo,

tot, de tot, tot de tots/es,

així infinitament, al món

hi ha de tot per tothom,

tot segons construcció,

acció i reacció, aliança

de cultures i llengües

d'arreu de la terra,

en eterna connexió,

estones amb tu, tu,

estones amb mi, jo,

amb ells/es, alegres,

unides, totes, a la fi,

alades i volàtils, sí,

a voltes... a voltes...

desapareixent...

i apareixent,

 niu creixent.

***

La tendresa és destresa

No és destrossa aquest tros

i la sort és no tenir por...

és la tendresa destresa

traç a traç estem estesos

al jardí del camp semàntic

quan allò simpàtic és escàs,

casa a casa, al castell ella/ell

i no és princesa ni príncep,

és un jove fumant al banc,

allà al parc, entre les flors

violetes i blanques, abelles,

papallones i ones mentals,

estem a l'ona telepàtica nua

i la vestim si així ho volem.

Volem i som avis de ment,

cap avís ni cap salvació,

no vull que em salvin,

no ho volem, som eterns

i si entrem enlloc, sortirem

arreu, a cada lloc, cada indret,

tret a tret som l'aigua de la font,

a la vorera les fades satàniques,

panteres roges d'ulls negres,

anem enrere per recordar,

mirant enrere per saber

d'allà on venim, mai oblit,

el present és aquest futur,

la tendresa és la destresa,

la dansa, el ball ben dolç,

quan esclatin les sirenes

potser vénen vermelles

i liloses com les flors

de pol·len que serà mel.

Vol dolç a l'ala blava

de les ones ondulades

per ventades platejades,

les petjades de les roses

i de les rodes ceràmiques

de les cases blanques

de les cales braves.

Sense disfressa, destresa,

tendresa de traç en traç,

bes endolcit de nit.

***

La luz del triángulo

Hay una luz de contraste,

arte del disparate áurea 

o encara que no ho veus,

amb la barreja de lenguas,

deshaciéndolo todo a añicos,

ojos bravos y furiosos, ossos,

d'óssos de plata grisosa i negre

de tants morts al mediterrani,

mar de cristall que plorem,

la luz del triángulo no mira,

no quiere ver, bitllets morts,

targetes blanques de bancs,

de banquers als banquets.

Llum negra de lluna negra,

negra pantera que es creua,

bona sort pels bons cors.

Estic en el lugar del lunar

de una estrella ondulada,

plateada y bien afilada.

Triángulo lumínico,

mina a mina, animados

y jamás vencidos, futuro

del día a día sin límites

donde encontrar paz

i justícia social...

llum del triangle

que ara veu?...

li farem obrir

uns ulls nostres

desde el fondo,

ulls mai més traïts,

lo somos todo, sí...

y nada también, bien,

el triangle serà esfera

i en l'equador, equilibri,

y en el final que no llegará 

serem llavors de llibertat,

unidos y independientes,

la nuestra luz esfera

d'aquella mala fera,

bèsties astutes...

serem cada estel

en el bell cervell,

en el universo 

de cada verso.

***

No fiarse de todos,

ni no fiarse de nadie

Si alguien se sienten aludido

no es por el breve latido vivo 

yo jamás compito ni competí 

en el "juego" de escribir -si lo fué

algún día- yo aquesto a que no,

aunque no aquesto en juegos

sí en conseguir los sueños

que duermen en la cabeza. 

Podria escribir con destreza

si me quitara un disfraz

que no tengo, no me vendo,

me entengo en los versos

cara combatir aburrimento 

y el descanso amargo ajeno

o propio, no fiarse de nadie

es un contrasentido humano

y fiarse de todos un sentido 

de contrasentido estraño.

Es como decir que todos

somos todo en sí mismo,

la mayoría no somos 

ni la minoría tampoco,

resseguimos las sendas,

 los/as viejos/as muertos,

ancestros de la vida viva

que no se da por vencida.

Como las aves las luces,

como las alas el humo

que nos transporta.

Ponemos la directa

y todo va al volcán

de ojos de chamán.

Me fio de tí, de mí,

no de los otros,

de ellos/as.

Somos animales

a veces racionales 

y siempre humanos?

pues va a ser que no,

hay algunos humanos

y otros poderosos/as

salvajes asesinos

haciendo guerra

contra pueblos

libres y de fuego.

Otros pueblos

esclavizados

luchando y...

trabajando...

danzando...

para salir

de la miseria.

Me fio y no,

depende del él/la

si lo que veo allí

hace sentir bien,

adelante, sinó...

no hay trato.

Si hay disfraz,

a disfrazarnos,

o no, depende

de nosotros...

no de los otros,

que también, bien,

tenemos la calle,

el banco estable

o caído a trozos.

Taker y espray,

dejar marcas

y volver, sí,

a espezar...

No fiarse de todos

ni no fiarse de nadie,

como en un mantra,

pero que todo fluya

con línias rojas.

***

La nostra baula 

Ens cuidem de la nostra,

cadascú cuida la seva i...

de les baules de la cadena

que lliguen amb la nostra

així com de les llunyanes,

connectades i alliberades,

com a poble fem engranatge

contra l'ultratge del poder,

som un gra de sorra

una sorra alquímica

que conté els minerals,

tots junts, fent conjunt

per mantenir el gra unit

amb els altres grans petits

o no tant, agermanant-nos.

La nostra baula ho és tot

per una cadena que és tot

allò amb el que lluitem

per no ser presos

és una metàfora

d'una sèrie grisa,

metàl·lica amb color

si volem la màgia antiga,

la més antiga, no negre,

no blanca, amb matisos 

i totes les tonalitats.

Ferms, rojos i negres,

lluitant contra nazis

a cada pas empenyent

i fent força, relacionats.

Puc anar sol, a cops,

d'altres acompanyat,

però sempre amb tu,

et conegui... o no pas.

Fem un altre pas,

una i altra passa,

tothom escoltant

en sintonia onírica.

Tothom xerrant al cap,

sort en tinc de les muses,

siguin dones o homes,

tinguin sexe o no.

Baula a baula

som cadena forta,

ningú ens segarà,

segarem el cadenat

del sistema imposat

i de tota ocupació,

borbònica i fatxa

en general, units.

T'estimo i no sé

qui ets, on pares,

tan és, ho sento,

et desitjo lliure,

fem la força,

plegats/des...

després de morts

unirem els ossos,

esfera d'esquelets,

al centre, gemmes,

embolcallant el cos

pedres i miralls,

als anys 80's

riurem fidels,

riallada còsmica,

enllà de l'univers.

Podria fer rituals

més enllà del poema,

podria dir que ja està

perquè el nostre "jo"

ens ho diu al futur,

però ara no es veu

el canvi dels canvis.

Però som cada baula,

món de probabilitats,

ja des de ben petits/es

guaitem i aprenem,

ara ser-nos cadena

no és ser condemna,

tothom es pot lligar

com es pot deslligar.

Si ens acompanyem

per aire, foc, mar...

si ens fem companyia

farem cadena mundial,

interculturals i unides

tenim molta més força

que el cadenat opressor.

Baula a baula som món,

el poblat de terra germana,

des del fons dels universos,

des de la via làctia eterna

fins als confins dels cors,

som cadena que no lliga,

fem cadena per vèncer,

som el somni, baula,

sense aula, sense llei,

només les línies roges

tan certes, necessàries. 

Lluitant contra aris,

lluitant contra àries.

Baules revolucionàries.

***

Festa?

Et semblava que anava de festa

quan el consum m'acompanyava,

res m'estranya ja, és una llàstima

que no vegis les portes obertes

que he deixat a les poesies,

sempre per inspirar-me,

et sembla que gaudia?

només gaudia si creixia

i fer créixer el pensament,

a part de la meva excitació,

és el que em mantenia viu,

estava escrit a cada mot, o no,

depèn del poema que llegeixis.

Festa, mai va haver-hi cap,

sempre invertint en poesia,

sempre atent i ballant nu

en uns somnis adolescents.

Festa del meu enterrament,

no descansaré ni un cop mort,

ni aburrit ni absurd, conscient?

 inconscient? tan és, mai prudent.

La prudència en el kamikaze?

és demanar molt a aquest cos,

contra els cossos, resistència.

Autoritats pel xamanisme?

estem de conya o què passa?

Com pots anar en contra

del que alimenta l'ànima?

Resistir i atacar per vèncer,

sempre saltant murs i pors.

Que si m'agrada la festa?

m'agrada analitzar i ser,

després de tot, objectiu

dins de la subjectivitat.

Festa no, lluita sempre,

ni posat ni germanor

si no és per vèncer.

Les assamblees

què et semblen?

xerrar tant per?

organitzar-se?

et prefereixo

i fer dels dos:

asos per revolta,

sempre nòmada

i lloba solitària 

no vaig de festa,

no vaig de res.

Visca la poesia,

visca la lluita

i mori la festa

en el meu món

si mai hi va ser.

***

Tot al contrari del contrari

És al revés del contrari,

tot al contrari, del dret,

per si en tenies dubtes,

per si en tenia dubtes,

tot pot ser com ho veus,

tot pot ser com ho veig

o tot al contrari, revés

tenebrós de les clarors,

llum fosca o llum nua,

només vestida per tu,

per mi, si ho volem.

La mar pot ser blava,

verda, roja o violeta,

depèn de les llums

que impregna el sol

i el reflexe del cel...

així depèn del color

amb el que veiem tot;

als ulls: hi ha la nit,

el dia, tarda o matí.

Depèn de tu i de mi,

de tots/es nosaltres,

els altres no enganyen

per més que intentin

confondre'ns, fosos

en una mentida.

Tot pot ser tal i com és

o tot pot ser al revés,

l'aparença enganya

només de vegades.

La majoria de cops 

la mar ens deixa xops,

"en compte, l'aigua mulla"

i l'avi ressucita, sempre,

com el iaio i les armes,

això és un fet, fidel,

no és pas al revés,

la memòria enganya

si el record enganya,

si no ho fa, no pas.

No puc banyar-me

amb tants morts

al mediterrani,

no trobo cuirassa 

per tants dolors.

Si et dic tot això

és que tot és cert

i la fortalesa fa,

del cor i la ment,

una caixa forta.

Tan fals com cert?

tan cert com fals?

Qui ho pot saber?

tot pot ser al revés.

Cadascú va fent com sap,

com pot, com fa menys mal

o com en fa més, més i més,

si saps com viure, genial,

si sabés com viure, bé,

hauria trobat més claus.

De moment el clauer

del meu tercer ull

té alguns dels codis

per desxifrar ments,

cossos, robes o colors.

No sempre s'encerta

però hi ha intuïció. 

No tot és com sembla,

tampoc res no ho és,

ho sé, no existeixo aquí,

sóc fruit de la imaginació

d'unes ments que imagino.

Diuen que tothom té feblesa

i nosaltres en fem fortalesa. 

Fortalesa per arxivar

gestos, mirades, gent

a la nostra memòria

que ho percep tot...

allò dels sentits.

Tot al revés del revés,

severs versos conversos

els que et vull escriure:

Telepatia automàtica,

escriptura automàtica,

si ve la III Guerra Mundial

caldrà tenir els arsenals...

...defendre'ns i atacar.

Això és tal i com és,

no hi ha dubte aquí,

com quan t'ingressen

i no hi ha escapatòria,

com quan et fan pres

i has de reaccionar.

Tot és al revés

de com ho diuen,

de com ho dius, 

de com ho dic.

És com ho diuen,

tal i com ho dius,

tal i com ho dic.

Tot és mentida? miratge?

ni tu ni jo existim?...

ni real ni virtualment?

No tot és al revés del revés.

***

Ho veig tot negre

El futur pinta negre

i molt millor així...

sí... és el que passa

quan el sol és a prop,

cada vegada més i més,

acabarem bruns, foscos,

barrejats o no mesclats,

tan li fa, no hi ha opció,

si no ho volen s'amagaran,

ho hauran de fer, a coves

o als seus palaus de vidre,

de màrmol, d'ivori, sols

en blocs i amb d'altres...

o sense companyia...

sense compartir...

es sent el lament

de les generacions

esclavitzades, tots/es

prenem partit o morim.

No volem que matin

tota aquesta estima,

tota aquesta barreja...

si ho veiem tot negre

és que ho veiem clar,

no ens aturaran mai,

el mestissatge és sort

de poder compartir-nos,

de poder compartir tot.

Occident és un accident,

orient orienta i ens guia,

no és perquè rimi o miri

de jugar amb les paraules,

és que ja som més valents

i on ens volien covards

i amb por, no hi som.

Mai no hi serem,

versant ens trobem,

tan se val si ho creus

com si no ho creus,

després de tot, no,

no tenim creu

ni tenim preu.

El Capital mana

amb la desgana

de les ovelles...

i els llops

i les llobes

solitaris/es

o en manada

sóm més pirates

que les banques,

bancs i banquers.

Corsaris negres,

corsaris blancs,

contra el racisme

i els entrebancs.

Asiàtics i àrabs,

natius americans,

egipcis i fenicis,

grecs i romans.

Tenim la força

dels/es ibers/es.

Des del fons,

tots africans

-castellans

o catalans,

bascos...

gallecs...

murcians (...)

De tot arreu

i d'enlloc...

a la vegada,

etern cercle

tornant a l'inici

i sense cap final.

Tan és d'on som,

serem tots negres

i el futur el pintarem

del color de la barreja,

sense el poder, purs,

impurs però astuts,

amb els errors

i els encerts,

ho serem tot.

Ningú contra ningú

excepte contra ells,

excepte els altres,

res volen per tu,

res volen per mi,

per tots/es nosaltres.

No som causàsics,

no tenim res d'aris,

sense mandataris...

sense religió avancem

cap a l'eternitat obscura

de l'univers immens nu,

de la nostra pell futura,

si ho veig tot ben negre

és com m'agrada més,

maleïts racistes,

res podreu fer.

***

Codi correcte - Passeu

Quina llàstima

que siguis així,

t'han donat poder,

només una mica...

i no deixes passar.

Tot i que tinc dret

 d'agafar el tren,

tot i que t'escolto

no sé si tu ho fas,

sembla que no pas.

Tu passes de mi,

jo no puc passar,

no et dec pas res

però m'ensenyes

altre cop la ràbia

que puc tenir...

no hi ha justícia.

Sort de la màquina

que per fi funciona,

la porta ja és oberta,

no t'ho deixa veure,

però ara ja és ella

la que m'escriu...

a la seva pantalla:

Codi correcte - Passeu

L'altra em crida l'atenció

i li dic que s'ho mirin...

el tren a punt de passar

i no puc perdre el temps...

...discussió innecessària,

vosaltres sabreu què feu...

...però tornaré a casa,

us poseu com vulgueu,

m'exalteu i ve el nervi,

em poso molt nerviós,

a ningú no li agrada

que li cridin l'atenció.

Col·lar-se queda enrere,

ja han passat molts anys

i, de vegades, tot canvia.

Sort del: 

Codi correcte - Passeu

***

La responsabilitat 

que ens ha tocat

Ens ha tocat a tots/es

sense cap excepció,

som responsables 

del que pugui passar

i així ens relacionem,

i així ens relacionarem,

tota la responsabilitat 

és nostre, com el cos,

com el cosmos, la llum,

les ombres, les salvatges,

les ones del mar tan blau

com un cel que protegeix

i que protegim, vivint,

defensant-nos si ataca.

La responsabilitat,

la que ens ha tocat,

és mestissa i amiga,

és cuidar-nos, nus,

vestits, tan és.

Responsables

de mantenir-nos

dins les barreges,

fent-les eternes

com un pont bru

que enllaça vides

com enllaça cultura,

que és llaç pels camins

i les dreceres que fem

seran vives per sempre.

Llibertat és responsabilitat 

si no la volem perdre mai,

mai més, cadascú a lloc,

cadascú al seu indret,

cadascú en el seu paper,

paper de múltiples formes

i de múltiples facetes, esfera

que busco sense descansar

per polir aquest cap-roc

per molt temps poliedre.

Responsables de sentir,

responsables en la lluita,

responsabilitat de tots/es,

amb tots els camarades,

amb totes les camarades,

guerreres i guerrers

de la última onada

que dú a la revolta

tan antiga, ancestral

als mars de cristall.

Polint-nos, antics,

rocs abruptes,

buscant l'esfera

dins el cap, obert

a les transferències 

de pensament i sentit

dins els sentiments

latents, persistint

i responsables

del terreny.

Pam a pam,

reconstruïnt

els ponts i vies

obertes, certes,

enceses i vives,

responsabilitat 

que ve i no marxa.

Som responsables

de quina terra volem,

siguem conscients o no,

potser som inconscients

i mana el subconscient,

a votes, però hi arribarem,

arribarem al final de tot,

el principi neix en tu,

en mi, des de l'arrel,

des de cada llavor.

***

La numerologia exacte

Els números, les dades,

els nombres i els noms,

les persones i les coses,

els cossos i els ossos,

la plata i els minerals,

els altres àtoms fosos,

les antigues fosses,

els morts i la sort...

enterrar-me a l'hort.

Tot això veig al carrer,

a les matrícules i telèfons,

als números de samarretes,

dels colors del futur possible

i del passat demostrable antic,

tan a prop de tu com de mi,

tan lluny a la vegada, fada,

bruixa-druidessa i maga,

enigmàtica entre nombres.

Nom a nom sóm el món,

mon nom dins el teu nom,

el teu dins el meu nom

i les xifres tot ho diuen

de les dècades i els anys.

El xamanisme ens guia,

sols en la nostra búsqueda,

només unint-nos si ens cal,

només separant-nos si volem,

el poble ens va xiuxiuejant

les paraules, tots els mots.

Tot és adivinatori 

si la juguesca és bona

i si no juguem, millor,

la vida és molt seriosa

com per bromejar

sobre el més sentit

per uns cors cansats

de patir tant, tristos

i plorant per la vida

que els poderosos

volen tan morta.

Sobreviurem, viurem,

gaudirem vius i eterns,

la passió és al nostre cor.

Al nostre cap aigua i llum,

electricitat, idees i números,

dades exactes del que volem,

idees concretes dels desitjos

de dies de joia i de plaers.

1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8, 9, 10,

cada nombre té la llum,

cada número té l'ombra,

si creiem en guarir-nos

de la lluminositat brillant

al nostre front, tot suant,

les xifres per mostrar-ho,

tots/es hi arribem, o no,

en el moment adequat.

El zero és el jòquer,

tots i cada número,

l'as ho som tots/es,

la força de la gent,

cap vers és un lema,

cap frase un dilema,

el 0 no és condemna.

Tot al contrari, allibera,

és la rodona de la plaça

on el temps s'adorm

i ja no n'hi ha.

I tot és del color d'hores,

dels segons i dels minuts,

calendari mai perdut, mai,

història que ja anem fent.

Bloc de pedres a bloc,

bloc a pedres eternes,

tresors als cors, noms,

números en el dipòsit,

números en les plaques,

ja mai més personalitats,

sí personalitat als versos.

Implacable numerologia,

lògica volta de revolució,

acció d'un futur palès...

en un demà que farem

des de l'arrel d'avui,

d'avui mateix.

***

Una lògica evolució

L'evolució és la lògica

la astral i astronòmica,

astrològica automàtica,

mecànica i maniàtica,

a l'àtic del meu cervell

evolucionat a cada pas,

capaç de tot, és la vida,

la vida de la comunitat,

la mundial, bona i dolça,

l'altra part no fa balança,

ni el ying-yang ho equilibra,

res de l'evolució d'un progrés,

suposat, d'un sistema decadent

sempre ascendent en diners,

economia fatídica anul·lant 

i aniquilant als més febles,

la lògica evolució és teva,

meva, creixent cada dia,

no és un bucle, sí espiral,

a cada moment evolució,

lògica i astrològica guia

que ens orienta el cap,

sí, ens orienta la ment.

El sentiment i el pensament,

els contenidors seran punts,

punts de trobada de trobadors,

de trobadores, pobladors/es...

...de ciutats i poblats alliberats

de la pressió del Capital.

D'aquí a tot hi ha un pas,

el pas serà del poble unit

o mai no serà de ningú, 

defensant-ho a ultrança.

Lògica evolució,

militar, si ens cal,

no poden amb tots/es

i si tot això no és real

involucionaré? fals?

ho demostrarem?

ho mostrarem?

Depèn de tots/es.

Transmutació

i desintegració 

de la matèria...

anihilació i acció,

DEFEnsa o mort,

abans de l'agressió 

la resposta, evolució

lògica i explosiva.

Tot això esclatarà,

ho havia de fer.

***

Ho deixo tot als poemes

Tot el que arriba als sentits,

tot ho deixo en els poemes,

belles paraules i mots nus,

lletjos versos si tu vols,

escòria dins la glòria,

glòria dins l'escòria,

no hi ha res pitjor,

no hi ha res millor,

 com dir que som lluna,

la claror de la plena...

la foscor de la nova...

el sol dins l'ombra,

el sol que cau ple

als nostres caps,

ardents i brillants,

lluminositat i negror,

tot ho deixo als poemes.

Cada vegada som més gent,

cada vegada menys agents,

la policia no té res a fer,

defensen els amos,

el sistema, no a tu,

no a mi, seguretat?

a mi me la dónes tu,

a mi me la dono jo,

a tu te la dono jo?

si els cossos policials

 fossin àcrates i rojos

no hi hauria poder.

Som Cuba i Vietnam

pel govern d'EEUU,

som la poesia nua

i que es va vestint

per evocar dimonis

amb samarretes negres,

amb samarretes de colors.

La nostra ideologia insultada

i ha passat gairebé un segle

i volen seguir oprimint-nos,

ho tenen clar... la barreja venç.

Hem vingut per quedar-nos,

malgrat que ens donin llargues,

som d'aquesta terra tan poètica

i el demés són històries mortes.

No hi ha via per qui dubta,

aquí no hi han escletxes,

els neonazis van vacil·lant,

es creuen els amos i cauen.

Tot sembla una broma

però és molt més seriós

del que poden imaginar. 

Van rient, mofant-se,

però qui riu l'últim...

Al final riallades

a les seves cares,

invisibles, abduïdes.

No som senyors,

mai no ho serem,

vessarem el vers,

sigui bo o dolent,

això tan li fa,

cal lluitar.

Ho deixo tot als poemes,

al cosmos del teu cervell

si vols envellir amb ell,

mai et prometeré res 

però ho faré tot,

com tot el poble

per fer-ho cert.

Xamanisme al poema,

ho deixo tot en ells,

ho deixo tot per ells

i si no ens veuen mai

potser ha de ser així,

potser no ens veuran,

no ens posem cap límit,

la imaginació és absoluta

sense cap marge avança

el sentit de cada poesia,

les poesies ho són tot.

Almenys per mi,

qui sap si per tu.

***

El poble unit mai es rendeix

Ells/es tenen tots els colors,

a les seves robes, els seus ulls,

iris acolorits de dies i de nits

plenes d'orgull, plens de jocs,

a l'arena, la sorra, al passeig,

vora la font dels somnis vius,

deserts de paraules, de mots

als oasis paradisíacs del poble,

em reconeixo en ells/es, sempre

excepte quan no sento màgia,

algun dia la sentiré sempre,

 no dubtaré de l'alquímia

que sempre dóna tant.

Dones i homes lliures,

abraçant-se en el món,

camarades arreu, per tot,

l'onírica forma de sentir,

endins, el batec etern,

llum de la tendresa,

llum de la bellesa,

mai falsa bandera,

certs com la vida,

veient els errors

si a cas hi fossin,

a l'atac si vénen.

No vendre'ns mai,

transmetent i rebent,

ment oberta al canvi,

 a cada cop de sort,

a voltes convençuts 

i ja mai més vençuts.

No ens rendirem,

el poble encès entèn

l'eternitat del lament

i de vegades plorem,

per dins o per fora,

angoixes i ansietat

per la utopia fugint

però anem rera ella,

darrera dels anhels.

Tindrem les eines

que donaran treball,

ball a ball dansarem,

dansaires entre aires,

aires nous i vibrants,

brillants en essència,

creure-ho o no creure-ho 

només depèn de nosaltres.

Força de les mans llaçades,

enllaçades al damunt de tot,

amb la llibertat per bandera

si és que encara en queden

de draps, estripats o no.

Senyera blanca i negra,

estel diamant, petroli,

rius i llacs d'esperma

i mort als feixistes.

No volem més deixalles,

no volem més joieries,

cap mentida religiosa

per tenir-nos controlats.

El poble unit no es rendeix,

neix i creix al nostre cor,

roc a roc roig com robí,

trobarem vela i rem

si no volem motors

i si els volem, a la fi,

volarem més amunt,

allà on no ens vegin

mai més els opressors,

cansats com estem d'ells.

No entenem la rendició,

anirem enllà de l'acció,

revoltant-nos a cada pas,

al primer i al darrer,

repetint-nos si cal.

No estic per ningú,

ara estic per tothom,

excepte pels altres.

Fora la llum malmesa,

resistirem mal ferits

per unes ferides velles

que mai no cicatritzen,

les de les guerres d'ahir,

d'avui... i vindrà la pau

quan no hi hagi classes.

Units/des i resistint

fins la darrera victòria,

l'absoluta, l'eterna, viva.

***

Avançar per vèncer

O tots som asos a l'escala

o no hi ha escala de color,

la partida la guanyarem,

entre tots/es avançarem

avançarem per vèncer,

somniant a cada pas,

el món oníric present

 a cada pas que fem...

serem el dolç etern.

-La llaminadura no acaba,

ni acabarà mai la dolçor-

En el darrer vers,

el vol infinit i viu,

dolç o salat, morts,

o en vida, vencerem,

en cos i ànima, mina...

a mina, retro-exacavant,

anant a les profunditats

de les mines insubmisses,

utilitzats pels ocells, animals

que es barregen dins esperits

que vénen d'altres universos

per vèncer cada vers convers

i convertir-lo en paraules

que no se les endú el vent.

Silenci a la ment, telepàtics

i agònics, a voltes, atònits...

queden badant la boca,

però millor no pensar-hi,

ni tan sols posar-hi atenció,

ni transmutació ni anihilació,

només accions en el món real,

la imaginació és arreu, sempre,

així les eines i armes màgiques,

com no? apareixen pel seu art,

enigmàtic, que molts obvien,

fins i tot anant contra ell...

...com si no ho fos tot.

Avançar per vèncer,

recular, pas enrere

per matar el passat

que no vam triar.

No esborrem la història,

no aniquilem el record,

rememorem guerrers

i guerreres mai oblidades,

obviar-ho és cometre un crim

que mai volem a la nostra ment

ni en el present, on si no lluitem

el deixarem a mans d'un vent...

que ja mai més no tornarà.

Cremarà la creu i la bíblia,

retrocedint i avançant, vius,

sempre vius i salvatges, rojos,

el comunisme dins la comuna

manera que tenim de compartir.

Avancem per vèncer, no hi ha més,

 si mai tornem enrere escoltem morts,

els sentim, són els nostres mestres,

ancestres, dolces professores

dels camins, sense ensenyar

quina és la senda indicada

o la prohibida, deixant fer

però donant-nos energia

per seguir vius i avançar,

per vèncer, a cada pas.

Comunistes i anàrquics

units en una sola lluita,

anar endavant, enrere,

sense oblidar qui érem,

qui som i qui serem.

***

Siempre en la sombra

No me verás nunca más, no,

estaré siempre en la sombra,

tramando con compañeros/as

en la onda telepática y libre,

rojos y negros, los ancestros

enseñan sendas prohibidas,

nuestros muertos guian...

...estos pasos poéticos

y alquímicos, desnudos,

los nudos de las cuerdas

quedan en los cajones 

como las revoluciones 

contadas, una a una,

revuelta de minerales

y arsenales, antimateria

para desintegrar enemigos

que quieran machacarnos,

marcharemos en la sombra,

jamás sabrán de nosotras.

Brujas, hechiceros y hadas,

ninfas guerreras y salvajes,

en la sombra de ésa luz...

la luminosidad universal

de cada verso, converso,

con nostros no podrán.

Ni Iglésias ni credos,

ni religión ni obligación,

ni ordenes ni opresión,

condenados a vencer.

Siempre en la sombra,

me verás allí si estás allí,

entre las oscuridades, 

entre las turbulencias,

entre las tempestades,

con los laboratorios

de locos alquímicos,

des de la máquina

hasta la fábrica...

sin personalidades,

sin majestades ni curas,

sin generalísimos, viles 

presidentes y alcaldes.

No más placas en las plazas,

no más nombres ni alabanzas.

Anarquía y sangre fría,

rubí en corazón y venas,

la luz para las luciérnagas,

de cara al sol, todos ciegos.

Todo Imperio caerá.

Lucharemos por y para:

Castilla libre y comunera,

de Euskal Herria a Galiza,

de los PPCC a Andalucía,

de Múrcia a Cantabria,

Extremadura y Aragón,

el archipiélago de Canarias,

Asturies, todas y cada una,

tierras liberadas y vivas,

con la magia hechada,

hacha a hacha, copa...

...a copa, serpiente...

del desierto a las calas,

de la meseta al monte,

del bosque al dólmen,

fuego del infierno

de la Iberia antigua,

ibéricos y ibéricas...

siempre en la sombra,

nunca nos van a ver,

acción y anihilación.

España no existe,

jamás existió...

es una cárcel...

Atándolo todo

y bien atado

-dijeron ellos-

¿Cautivos y...

...desarmados?

¿No nos esperaban?

¿Que no resistiriamos?

Locos/as en la sombra,

telepática obra oscura,

lanzando la caña...

-la trampa dulce...

o amarga, mental-

...para reconocernos,

para saber si estás

en esta onda libre,

donde no hay radio

que nos haga callar.

Siempre en la oscuridad,

enteniéndonos en la sombra.

La luz se apagó hace tiempo,

el recuerdo nos ilumina, mina...

...a mina, son los ancestros,

muertos magos maestros

hacen renacer las llamas,

luminosidad en la sombra,

si me ves, que sea luchando.

Te amo en la immensidad 

de un universo oscuro, eterno.

***

La sort que tenim i tindrem

No es pot comparar amb res

la sort que tenim i tindrem,

la que tindràs no es pot veure

ni es pot imaginar, serà absoluta,

combustible per la darrera batalla,

fogueres, trinxeres, barricades...

foc, fum, roja flama encesa,

la fortuna serà manifesta

inclús més ampla i forta

de la que tenim ara mateix,

ni el Dimoni domina l'escena

i ni el Déu que som nosaltres

mateixos per nosaltres, folls,

són capaços de fer fallar res,

ni glaçant-ho ni encenent-ho,

ja n'hi ha prou de contrastos,

ja n'hi ha prou de transmutació,

ja n'hi ha prou de desintegració,

tindrem sort passi el que passi,

com si tot és o era mentida

i res és allò que semblava,

com si fos un miratge

o no, tan és, fugirem

a vela o a rem, atents

a cada temporal de mal,

a cada tempesta de bé,

entreveint la confusió...

...a nosaltres, de què?

de què confondre'ns?

No els hi servirà de res,

sabem d'allà on venim,

sabem allà on som ara,

sabem allà on anem.

Si tot és mentida, mata'm,

mata'm com si jo no ho fes,

com si el 2084 no existís,

per mi, i tot fos malson.

Ja et dic que és somni

i que això no ho maten

ni cinquanta exèrcits.

Tindrem tota la sort,

més de la que tenim,

tot està al nostre cap

i tu i ella m'inspireu,

m'heu inspirat, tant...

que només puc escriure

per vessar els versos aquí,

tan de bo arribin als ulls,

als vostres ulls, sempre

que la sort somrigui 

i ens animi a seguir,

quan jo escrigui

potser llegiràs

entre línies...

tota la sort...

que ens donem.

***

La decisió ja està presa

Fugint de la presó corporal,

fent pocions i fòrmules rares

-qui sap... potser magistrals-

hem pres la decisió que cal,

farcida de tots els desitjos

que ho fan tot, tot i més,

res determina la decisió

si abans no ho desitgem,

si abans el desig no mana

una ment que no vol ordres,

amarada d'amants i estima,

de mar, de sal, de substància

que és l'essència del karma,

cal la mà, la ment, la calma,

les decisions les vam prendre

i els desitjos van ser el camí.

Mai imperatius, mai més,

mai obeïrem més ordres,

les línies que no traspassem

les posem nosaltres mateixos

-no cal que ens delimiteu-

i si ens pregunten pel drac,

què hem de fer amb ell,

jo aposto per passar,

ell no us ha fet res,

encara, encara no,

l'anticapitalisme 

encara no guanya

el dia que ho faci

ja res podreu fer.

Ara mateix, desitjos,

determinació, decisió,

i no alerteu que arriba...

...el perill pel Capital,

el dia que arribem

ja ningú us creurà

i el vostre Imperi...

...sense més, caurà.

***

Font de colors

La font enigmàtica

és màgica i alquímica 

en tant que té els colors,

tots, tots els minerals,

les gemmes a terra,

al sortidor: 8 forats;

un de líquid vermell,

un altre de líquid groc,

l'altre verd, blau i blanc,

negre, taronja i violeta.

L'orina, la mocositat,

les aigües, l'esperma,

els excrements i morts

dels animals i els vegetals,

la resina d'aquells arbres

i flux vaginal de femelles.

Tot al laboratori misteriós

i místic, lluny d'aquells ulls

que mai no van voler veure.

Tots els fluids caient a raig

damunt dels recipients certs

i preparats, com certa és la llum

que perfora allò púrpura i roig,

ametista i robí en moviment... 

donant voltes a la maquinària 

que mai resta estàtica, perviu

viva, orgànica com els cossos,

la font està allà on no hi és,

el laboratori tampoc hi és,

la màquina, imaginada,

la fàbrica, somniada.

Anem volant pel cosmos,

els codis són per desfer,

desencriptar i llegir-los,

a la inversa, com les dites,

endevinant cada evidència

per fer vidència d'allò evident?

no, allò més senzill: transparent.

I ni amb aquestes ho veuen,

ho senten, bé, ja n'hi ha prou,

o es mostren totes les cartes

i per fi traiem les disfresses

dels cervells, tan desfasats,

o bé les fases i les facetes

de tot aquest entramat

estaran més amagades.

Constància i treball,

dur per la meva ment,

el cos el vaig movent

i va fent ziga-zagues,

places, de font en font, 

sort, també hi ha aigua.

Patint la ment, angoixa 

entre tempestes neuronals,

ira que es desencadena àgil

però fràgil, fosca i atenta.

Les fonts alliberen,

es vessen els líquids 

en un futur proper,

això calma el cap,

calma les ànsies.

-Silenci absolut,

des del principi 

fins aquell final

que no arribarà-

Espiral a la font,

a la ment, al front,

espiral de vida viva.

***

Cor net i pur

Cors negres i anàrquics,

sense jerarquies vivim,

si no hi éren no ho saben,

si no hi érem no ho sabem,

però la sort que alimentem,

però la fortuna que vivim

no té preu ni en vol tenir. 

Els cors rojos de robí

em fan pensar en tu,

en mi, en tot/es, vius,

quan ens enterrem

farem del cor, roc.

El fred i la calor,

l'electrificació,

també a la tomba,

tombarem el cos,

sota aquell hort

o allà on vulguem.

-Serem adob, pedres

o res de tot això.-

El cor net i pur

ens dóna claus

i obrim els panys

de les portes tortes

de les terres mortes

i vives al nostre cor.

Reneixerem ben folls,

de nou, com ahir, sempre,

com en el futur que arriba

a cada passa que fem ara.

Bojos rojos, ateus a ateneus,

d'Atenes a terres gallegues,

de terres d'Euskal Herria

a Jamaica i cap a Cuba.

Dels deserts mexicans 

cap a l'Índia i el Tibet,

uns viatges pendents

per un cor que vol volar,

cap al mar dels rocs, Marroc

a l'ala, al fons de les ànimes 

dels antics alquímics bojos

i assenyats, assenyalats,

a voltes, pel destí, el camí

d'estimar llengua germana.

El cor net i el bagatge cert,

sempre fent cas de la bondat

i la maldat, la que no volem,

arriba amb ulls de foc roent,

de l'altre, sempre dels altres.

-Quin foc volen de nosaltres?-

Ferms, amb dignitat i valor

-honor de segles passats-

serem trinxera i barricada,

a les rodalies de les ciutats

farem front a cada atac

si aquest atac ataca.

Llegir del revés, palíndroms,

com el "cor groc", sí, el d'or,

fos, amb els altres cors...

...i que vagin dubtant

del poder dels esperits. 

No puc contenir el dolor,

m'he armat de paciència,

la vida és llarga sala d'espera,

el que esperem no es pot veure,

no es pot sentir si no ets despert

dins d'un somni immens i viu

que segueix amb mirada viva

en una vida onírica, cos i cor.

Cor negre net i pur,

portem el món a dins

i el món ens té als ulls.

-Sempre mons nous-

Donant-li voltes a tot,

pensant més que ells,

els buròcrates tristos,

administradors cruels,

crus, que no tornen res.

Tributs, impostos

dels impostors, por,

por del qui pateix 

sense ningú a prop. 

Amb la bondat

potser no tenim

res d'allò material

però tenim la matèria,

la matèria dels cossos,

en fi, aquells tresors

interiors, exteriors

quan es van vessant.

Sort en tenim de la sort,

un tros, i sort, nu al cor,

roc de nuesa ben entesa.

Honor per a nosaltres,

mai per ells, pels altres,

ho repetiré mil vegades,

sabem qui són enemics

i els amics són arreu,

mai estarem sols

en l'eterna lluita,

defensant i atacant,

si cal, des del cor roig,

des de la força intrínseca

que tenim a la ment boja

o assenyada, sempre forta,

fent front en cada àmbit,

nets i purs per dins, fora,

en uns segons, unes hores

que vull viure amb tu.

Cor net, mirada pura,

estem a un pas de tot,

una i una altra vegada,

fent camí cap a tu,

lluny, cap a mi,

molt lluny d'aquí

en un viatge interior,

per nosaltres i el poble,

a través de la nostra ment.

***

En Hash va trobar la Hasha

Encara que no tinguem fills,

de sang, tindrem files de fulles

als arbres alquímics màgics,

llunàtics entre la lluna i el sol,

lluminositat entre tu, tu i jo,

Hasha, ara ens hem trobat,

pertorbats? qui ho sap?

torts en un camí tort,

un tros de cor batega

i l'altre es mor per tu.

Reneix amb el teu cor,

sanguinolent com robí,

ho tindrem tot per vèncer

quan homes i dones ajuntin

totes les batalles antigues

i noves, a cada passa.

Aglomerant somnis.

Els combats futurs

els farem sense atur,

sí ruta, girant el sentit,

si no podem treballar

en l'entramat tramat

per un sistema opressor

farem un altre món, nou,

enllaçarem les faroles

amb els generadors,

amb els comandants

i els comandaments

lliures, guerrers/es,

anant cap als pous

on hi ha "ràons"

(bateria anti-aèria

amb l'anti-matèria).

Hash i Hasha junts/es,

amb tots els altres noms...

...tots els els altres mons

i universos dels cervells,

mai morts, regenerats,

generació a generació,

acció darrera acció,

gen a gen, genètica

a l'arbre geològic 

i ens hem trobat.

Hash troba a Hasha

i ara tot brilla a l'illa

que és cada continent

més enllà de cada ment,

sentiment ardent de ferro,

vies ferroviàries oblidades

serà el material per fondre,

pistoles i fusells de rajos

per defensar terra i llar,

les radials assenyalaran

les marques per on anar,

per exectutar els plànols,

plans concrets i concisos,

fem la darrera batalla, allà,

apuntant al cel, terra o mar,

fins a la fi del camí opressor.

Fins la victòria i glòria

pels qui hi som i hi éren,

els qui vindran, eterns,

com els qui batallem

i els qui van batallar.

Totes/es, si cal, batallarem,

d'aquí ningú fuig, anihilarem.

Ens passem l'arma

més enllà de l'ànima,

la imaginació ho és tot,

enderrocarem l'Imperi

perquè som milions,

molts més que ells.

La Hasha està segura

de l'alquímia i lluita

amb tu i amb mi,

estem en allò cert,

la certesa és bellesa

dels teus ulls de sirena,

de deessa i de diablessa,

druïdessa dels meus dies,

bruixa de les meves nits.

No estarem mai en pau,

vam néixer en guerra

i morirem en guerra

perquè no tornin mai,

mai més, sempre atents

com esperits, com ànimes.

El dia que ens vam trobar

va ser en un futur incert

però també cert, obert

a la bruixeria i bogeria

d'un món tan malalt.

Hem passat la mort,

sort del no-suïcidi,

no ho aconseguírem 

i mai aconseguiran

que em tregui la vida.

No la deixem

 a les seves mans.

Hasha i Hash dempeus,

aquell dia ens arribarà,

el dia de trobar-nos,

ja nus, nus de nuesa,

vestits de saviesa,

aprenent de tot,

a totes hores,

tots els dies...

fins l'eternitat.

***

De mil i una maneres

Ho he intentat sempre,

de mil i una maneres,

però el sistema no vol,

no s'ho vol permetre...

així que no deixa opció,

si no passem pel canal

-que en diuen oficial-

si no deixen votar

a la persona migrant,

si no deixen decidir 

el futur, on anirem,

ja es poden calçar.

L'enemic, el poder,

és obvi que no vulgui

res de la contracultura 

i si ens hi arribem a ficar

fan el que calgui per callar,

per fer callar tantes veus.

Ni editorials ni diaris,

ens volen silenciar...

i en som tants al món,

aquí i allà, més enllà,

que ens poden jutjar,

ens poden empresonar,

obligar-nos a exiliar,

poden fer el que sigui

que si ens ajuntem,

si unim les forces,

ja podran dubtar.

Anihilació del perill,

no els volem enlloc,

tanta propaganda

dels mitjans oficials,

fent apologia de la por,

fent el que calgui per tot,

per tot allò que els sosté.

No anem contra la gent

-d'un poble irreverent-

ans tot el contrari,

anem contra els aris

disfressats de pau,

de justícia i valors.

Som fidels a la lluita

dels qui hi éren abans,

no volem pas diners,

només el laboratori 

que cal a la màquina

per construir la fàbrica

alquímica, eterna i plural,

potser encara no ho veuen

-diran- però ho saben bé.

A l'èlit ja li està bé

tenir-ho a les mans,

no caldrà saquejar

com vells corsaris

ni fer-nos pirates

per buscar tresors

si els tenim al cos.

Tu mateix/a, no em cansa

escriure-ho entre versos,

no em cansa recitar-ho,

si cal, però no, ara ja no,

ni que em convidin hi aniré

-hauria de canviar tot molt-

cansat d'enviar-li's correus

ara he entès que de res val

capficar-me en voler-hi ser.

Ni de mil i una manera,

ni intentant ser amable,

ni escoltant ximpleries,

ni fer-li's cas en res,

alguns ens diran

que era d'esperar,

i tant, no ho esperava

però ho havia de provar.

Havia d'intentar submergir

els versos en el maremàgnum

tot i que quedessin diluïts,

tot i que quedessin en res,

era l'opció per arribar arreu

dels indrets on es perpetuen.

Deixar d'analitzar la mentida?

deixar d'escoltar-los, mirar-los?

seria inevitable i seria viable?

Hi ha mil maneres d'arribar

allà on ets tu sense els altres,

són ells, maleïts usurpadors

que fan dels somnis escòria

per consumir, sense glòria,

sense arribar més enllà

d'una pantalla, els fulls

d'uns diaris, de sicaris,

executant als dissidents,

física o mentalment.

N'estic tip de tot això,

verso la ràbia, és meva

i sé que també és teva,

com l'alquímia de tots/es.

-Anava a dir excepte els altres,

els qui res volen per nosaltres,

però la tenen, malgrat les trampes-

Que no la donin al poble importa

però no tindria misteri la vida

sense la força intrínseca 

de bruixes i bruixots que,

malgrat tot, tenim telepatia,

contra aquest canal cap lluita,

cap lluita serà capaç de combatre

i si això no ho volen als mitjans...

dels pensaments no ho trauran 

i per tota la terra, per l'univers,

s'estendran, arreu arribaran.

***

Cristalls

Ni Crist és capaç d'aturar

la màgia dels vint cristalls,

vint perquè els anys vint

amb les seves muses,

nimfes, fades i bruixes

fan que tot coincideixi,

ara de nou, que tot flueixi,

sort en tenim del poble unit,

sort en tenim de nosaltres,

mai d'ells, mai dels altres.

A la terrassa de la plaça,

cendrer de vidre i camió,

got de vidre i les copes,

aparadors de cristall

i vint dones dolces,

potents, enèrgiques,

amb força determinen

i minen el cervell boig,

com surquen les aigües

d'una ment negre i roja,

electromagnètica, impuls

de les neurones xocant,

fent terrabastalls orgànics 

per derrocar els agònics

impulsos de la tempesta 

que cerca calma estesa

pels carrers amples

i pels més estrets,

per les cantonades

cercant l'amor perdut,

trobant-lo a cada passa,

entre els anys 20 i els 70,

entre els 60 i els que vénen,

els 30, els 40, els 50, passat,

futur, present tan absent

per un cap tan malalt,

encenent la flama rara

d'un foc de fogueres

antigues i presents

encara ara, cristalls

trencats, tan trencats

que són com miralls

per la sort que donen.

Em desperto i el somni,

adormit, encara continua,

em desfaig als seus ulls,

als seus llavis, al cos,

recordo cada escena

i el matí torna a mi,

com un cristall fugaç

capaç de transportar-me

al record d'un passat mort

que el ressucito al recordar.

Cristalls als fars, a les llums,

a les ulleres, teves i meves,

han vist tant que memoritzen

tot allò que ens dóna les pistes,

les senyals, les claus i la vida,

tot són detalls de la poesia

que és sentir-se al cristall.

Ara en són 20, 

des del 2 del 2

del 2020, del 2022,

el 3 del 3 del 2030,

el 3 del 30 del 2030,

el 3 del 3 del 2033,

el 30 del 3 del 2033

ja seran 30 cristalls

i així successivament

amb els anys venidors 

que faran del cristall

 les gemmes i l'or.

***

Penjats d'un somni

Estem suspesos en l'espai,

entre illes, penjats del somni,

d'un somni on hi som tots,

al malson no hi volem ser,

els altres es posen trampes

de foscors i d'obscuritats,

és el final dels estúpids,

vassalls d'aquest sistema,

el tema és obviar-los i ser,

després de tot, nosaltres,

nosaltres mateixos, tots,

torts de vida pura i dolça

també amarga i ben salada

com un mar mediterrani

tan nostre com la terra

d'eterns contrastos purs

com impurs, entre droga

vaig deixar el meu cos sol

a mans de la bogeria, foll,

"a la pala, folls" ens deien

 a canvi d'una misèria,

un sou per no viure

en una llar digne,

però hi ha somnis

que ens fan lluitar,

la imaginació salva

perquè del cervell

sorgeix tot, tot, tot,

caminarem enllà,

volarem més lluny 

quan tinguem naus

aeronàutiques roges

de robí fecundant espai

més enllà dels planetes,

en galàxies concretes

que si no hi són ara

les inventarem,

les farem noves,

penjats del somni.

***

 Anihilació

No és una arma a l'ús

aquesta de rajos rojos,

de rajos ultra-violats,

és l'anti-matèria nua

i vestida de forat negre.

Absència de l'essència,

buidor dels qui donen dolor,

color al cel, anihilació justa,

atracció nuclear, electrons,

protons, nucli dels àtoms

destruint i esborrant,

abduïnt als poderosos

en una altra dimensió,

lluny de la terra, la pau.

Harmonia d'amor i dolçor,

fusió per forjar allò metàl·lic,

la siderúrgia pel poble actiu

i un nou recull poètic neix

per donar-nos les pistes

on aterrar i alçar naus,

senyals roges i grogues,

negres amb resta de colors,

tots els enigmes en la cançó

que naixerà de les poesies.

Alçarem les armes invisibles

des de les faroles preparades 

amb forats determinats i nus

només vestits pels rajos plens

de tota la força alquímica,

de la transmutació al fruit,

dels fets a la desintegració. 

Màgiques llums a l'espai

interior, dins l'atmòsfera

que per ara ens empresona,

ona a ona -expensiva i lliure-

va fent xarxes bèl·liques,

però resistirem i viurem,

perviurem i sobreviurem

a qualsevol guerra oberta.

Defensarem tota la terra

dels traïdors i els dictadors

disfressats de democràcia,

fal·làcia morta orquestrada.

Anihilació és acció profunda,

al fons dels nuclis atòmics

que desapareixeran, nus

i invisibles per sempre més,

no caurà ni metall ni acer,

la metralla quedarà en res.

Absorbirem la seva força,

es quedarà en no-res, res,

la màgia dels anys trenta,

del futur, en 5 anys més

després d'aquest 2025,

vetllarem pel 3 del 3,

un març de tot capaç,

com ara que fem el pas.

Telepatia i muses lliures,

nimfes i fades àcrates,

violentes si ens cal

trobar als seus ulls

el foc de la tenebra,

desintegració i fum,

foc roig i ben lila,

ni negre carbó,

ni tan sols això,

espiral al forat,

explosió interna,

en l'etern contrast

entre les matèries

i l'anti-matèria 

que dóna vida,

però també mort.

Anihilació i imaginació,

l'arma més potent: la mel;

les bales de mel al clatell,

enganxades als rèptils

que són els deixebles

i els que precidiren

tots aquests canvis,

aquest nou ordre,

entre tots, salvats,

en la selva salvatge

que és la nostra mirada

camaleònica i psicòtica,

amb els "ràons" de bateria

les armes més sofisticades

mai sabran allà on eren,

de fet eren arreu, enlloc,

tan prohibides com tu,

tan prohibides com jo,

la victòria és del poble.

El poble salva la gent,

la gent salvarà el poble,

tots som poble, la gent,

els altres, "ells": pols,

pols de la còsmica,

un núvol que sura

damunt l'aire i l'aigua,

que ve a ser el mateix.

Anihilació i l'esquer,

pescant les estrelles,

llençant les canyes

per si ja connectem,

sinó no cal la prova.

Tenim l'arma i la raó,

que no vinguin més,

jo d'ells no ho provaria.

***