PASSAR PÀGINA I TRANSMUTACIÓ (2025)

-FINAL DEL RECULL: 22/04/2025-

(Malgrat de Mar, 2025)

***

Hipòtesis, teories

No hi ha falses esperances,

aquí només teories, hipòtesis,

pensaments de la imaginació

passats pel filtre de ment boja

que cerca entre els records 

i allò que crea del no-res,

previsualitzant el futur

segons unes càbales

que poden ser errònies

però que són les meves

i són les que vull pel món

més proper o més llunyà,

tan és, universalitzant-ho

per fer el somni més meu

i potser, qui sap? més teu.

Visió internacional, mundial.

Tu m'inspires parlant-me

o sense fer-ho, silenciós/a,

posant totes aquelles bases

tan precises i preuades,

amb gestos i mirades

del tot deslliurades.

Seguirem pensant,

donant-li voltes a tot

fins realitzar el gest,

 gest de tots els gestos,

farem rodar la terra

en l'òrbita rebel,

en l'òrbita negra,

roja, anàrquica

i revolucionària.

Quedaran enrere

hipòtesis, teories,

farem certa la màgia

quan ja sigui ciència

empírica i que siguin ells

qui hagin de demostrar

que tot això ja escrit

és mentida, fals.

De moment

acabo el recull

que poètic ara mor

ressucitant en tu

qua ara llegeixes. 

"Eren teories"

diu el futur,

"són certeses"

diu el demà.

Passo pàgina,

definitivament,

no esperaré al 25,

al 25 de desembre,

per no parlar-ne més,

em planto aquí, sembrat

en aquest llarg camí

el que vaig dir ahir,

és la darrera vegada

que dic i deixo escrit:

"Màgia i alquímia",

ja està bé, serà cert,

mentrestant esperaré,

potser tu també ho faràs,

resistirem actuant, vius,

fidels al vell estel glaçat

a aquell que ens diu

que res no ha acabat,

que tot ha començat.

Transmutació,

teoria? hipòtesi?

El demà dirà,

el futur arribarà

i aquí ens trobaran

dempeus i de front,

defensant les mines

que insubmisses creem,

no ens ho posaran fàcil

però si no ho intentem 

mai sabrem si podem.

Intentem-ho,

jo ja deixo...

de parlar-ne,

i si hi anem...

potser trobem

o no trobem...

el que busquem,

jo busco l'origen

de tot plegat...

i som nosaltres.

Versos, poemes,

llibres, cançons,

tot allò que sentim

dins del nostre cor

de robí, llum al camí.

Aquí acaba tot això 

i tot just comença,

passant pàgina,

fins aquí escric

t'estimo, dolç/a,

passada la nit.

A partir d'ara

parlaré dels fets.

Acció a acció,

i si connectem

treballem junts/es

i demà-passat lluïrem

amb la llum de mines,

establides, insubmisses.

Sí mines, no nòmines.

***

Mines insubmisses

Sota terra, fetes per nosaltres,

les mines insubmisses, minerals

dels fluids enterrats, després

d'aplicar-li's calor màxima,

fred màxim i electricitat,

explosió dels àtoms,

de dins cap enfora,

de fora cap a dins,

una bona vibració,

subatòmica i radial,

com en un gran espiral,

dins un espai ben concret,

extret del substrat terrestre,

estem a temps pel col·lapse 

induït i provocat, natural,

pot ser qualsevol fluid

per fer qualsevol pedra,

per barrejar-les també,

ben mesclades, fluïdes

engendrades a la mina,

anima l'ànima terràqüia,

des del mar del safir

fins la sang del robí,

passant per l'ambre

de la resina dels arbres,

seguint pel petroli i l'oli

dels morts i excrements,

acabant amb el diamant

i l'ametista de l'esperma

i del flux vaginal femení.

-Respectivament-

La mocositat de l'hivern

i de les èpoques verdes

per les foses nasals

desperta la maragda

quan és ben tractada,

mines insubmisses

i que no morin més

extraient les gemmes,

ja n'estem ben tips

d'aquest desastre.

No només el Vaticà 

i les altes esferes

del poder podrit,

els mandataris

dels grans Estats,

els multimilionaris,

les grans sectes

-secretes o no-

l'Església...

saben això,

(ho robaren

de druïdesses,

assassinant bruixes)

Després la inquisició

ho va voler amagar

i els/les alquimistes

n'estem ben tips/es.

-A tots/es ens hi va la vida-

O ara realitzem les mines

o  demà tot se'ns esfumarà,

actuem directes, fem-ho,

hem de trobar la manera

de fer-ho sense tots ells,

no pot passar més temps,

el feixisme va avançant

i no tornarà el segle XX

si anem tot/es de la mà.

Mà a mà, mans a l'obra,

fem les mines insubmisses 

i acabem amb el poder imposat,

pels maleïts impostors posant 

impostos sense tornar

al poble el que donem,

els hi ha d'arribar el dia,

aleshores ens alliberarem. 

Mines insubmisses

i ja poden anat dubtant.

***

La saviesa besa

La saviesa besa,

els llavis connecten,

s'atrauen i exploten

de passió i d'orgia

de batecs encesos.

SOS crida el poble

i entre nosaltres

ens salvarem,

bes a bes,

remarem 

per el mar,

naufragant

en els petons

d'unes sirenes

sàvies i belles,

brillants safirs 

d'aigua i de cel.

El bes robí

és de llengua 

i de genives,

bes a bes,

fins la gola,

folla ment

(boig cervell).

Entro i surto,

humit mai trist,

ànsia sempre,

alegre i just,

sec i buit

si no beso

saviesa bella,

ella, ben dolça,

sense benefici,

sense artificis,

només passió,

encesa, el foc

que no s'apaga.

Quan la saviesa

arriba i ens besa

tot ja recomença.

Tenim minerals,

fonts alquímiques,

de les boques al bes.

***

Els records que arriben de cop

T'assalten el cap de cop,

vinguts d'arreu i d'enlloc,

segons que pensem i veiem,

són records que ens animen

o ens fan caure al pou profund.

Són a voltes sospitosos de tot,

de tot el que ens passa pel cap,

com un reguitzell i desgavell

al cervell tan jove i tan vell,

ja nounats entreveient

la vida que ens espera,

construint els records,

amb el cor sanguinolent

d'un robí com la vida,

per compartir sense oblit.

Arriben al cap de cop

les imatges del passat

que és un present etern,

ferm, passi o no el temps,

anem en resseció constant,

anem caminant endarrera 

i ens sembla que és al revés,

caminant per records

que ja anem fent.

De cop tot ens recorda

a gent d'arreu i d'enlloc,

tots tenim racons, aquí

o molt remots, estranys

i tan coneguts i propers.

Assalten de cop, vénen

com se'n van, desfilant

sense exèrcit ni trinxera

si hi ha pau i no guerra,

les guerrilles al cap,

el combat neuronal,

batalla campal

de records

esmicolats. 

Refem-los plegats,

si ho vols, no oblidant.

***

Treball de múltiples formes

El treball té múltiples formes, 

des de les mines a les oficines,

de les botigues a les cantines,

des de la música a la poesia,

aturats no ho estarem mai,

sempre en ruta, astuta,

no ens trauran la plaça,

els carrers, la terra,

estarem dempeus,

d'aquí ningú fuig.

Hi ha malalts

sense treball,

hi ha bojos

esperant

el moment.

Com a boig foll,

com druida poeta,

desitjo treballar

en el laboratori,

el màgic místic,

el que farem junts.

De treball hi haurà

de moltes maneres,

cada vegada més,

buscant llibertat

el sou assegurat,

molt més alt,

pedres liles,

de tots colors.

Tasques variades,

anirem tots/es a una.

Ens jubilarem 

molt abans

i seguirem

somniant,

per sempre,

buscant llums 

dins la penombra,

feines sense treball,

treball sense feina,

tot pels minerals,

per la revolució.

Resoldrem dubtes

si a cas pregunten.

Trobarem respostes,

solucions a problemes.

Ho tenim tot per vèncer

i no podem esperar més.

És ara o mai, donem-nos

allò que l'Estat no dóna,

donem-nos treball,

alternatiu i viu,

que mai acabi...

sempre vacances 

fem-ho per plaer,

si volem, al món...

hi ha de tot per tots/es,

fem-lo nostre, sempre

i que vagin dubtant

si fem feina o no,

tan és, només tu,

només jo, tots/es

nosaltres sabem

el que hi ha.

El treball absolut

és tenir-nos muts,

només parlant

quan sigui precís

i que les paraules

vessin ben pures,

certeses de mestres.

(Joves o velles)

De treball n'hi ha,

de múltiples formes,

prendre'l dependrà

de tots/es nosaltres.

***

Camí, dia a dia

Ho faig tot pel somni,

convençut, ferm, com tu,

com tots/es qui hi pensem,

qui seguim en la sintonia

que onírica es presenta,

canviem la direcció,

el sentit, el rumb,

cal canviar-ho tot,

bé, gairebé tot,

caldrà fer pactes

amb un sistema mort?

El ressuciten dia a dia

com nosaltres fem camí,

nous camins de vell verí

i antídot automàtic, vius.

Pel plaer d'avançar,

desenvolupar-nos,

tot, tot evoluciona,

seguim les sendes

que anem imaginant.

Si fem pactes, a totes,

fins a la fi del final,

que no tornin mai.

Hi ha qui no vol

reposar a la caixa,

un cop traspassat,

 qui no vol ser cremat,

qui vol ser enterrat

i que no ens cobrin

fins i tot per morir.

Un altre pacte:

Capital mort.

No més publicitat,

propaguen mentides.

Propaguem certeses

que amagades avancen,

ocultes i ben encriptades,

desbloquejar els codis

serà el primer pas

i si vénen...

en trobaran

"hashejats".

***

Si això ja es sabés

Si això ja es sabés 

no estaríem així,

ja compartiríem

tot el que sabem,

si això no és nou...

...què estem fent?

perquè no tenim

allò que ens toca?

allò que ens cal?

No ens val això,

aquesta realitat,

tantes religions

si segueix la guerra,

si no hi ha pau al món,

aquí s'agafa amb pinces,

al voltant, arreu, horror,

i nosaltres podem fet or

i nosaltres podem fer robí,

maragdes, safir, ambre,

petroli, ametistes

i diamants...

...tot, tot,

del nostre cos.

Això no és nou?

que ho és doncs?

el vell imperi?

Tot això és nou

com aquest quart

d'aquest nou segle.

Si no és nou

és un buit,

l'eternitat,

de fet és aquí,

en el món...

des dels

dinosaures.

Ara és l'hora,

la nostra hora,

depèn de nosaltres,

 no passi més temps,

encara diran que no,

que no ho mereixem.

Tot això és nou

perquè el dia és nou,

perquè el moment

és únic a la història.

Aquesta que fem junts,

aquesta que fem plegats,

o fem la fàbrica alquímica

o seguirem ofegant-nos

en deserts de mentides.

***

15:51

Tres quarts i sis de quatre

i la balança s'inclina ara,

ja fa minuts que dialogo 

amb un ser que no veig,

sóc jo en un mirall absent,

transparent, la meva ment,

aquesta tarda avisa el vespre,

 els avis són amb nosaltres.

Àvies sàvies em guien

des del més enllà, totes,

totes són a les estrelles,

els ancestres sota terra,

sembrant estels rojos

i blancs, sang i esperma,

ametistes mai tristes, gaudint

del clímax d'un instant de passió

darrera d'un altre, orgasmes

intrèpids i ràpids, a ràfegues,

com el vent entre finestres,

xiulant, fent melodies dolces,

salvatges com cançons dures,

aquestes tardes tenen colors

que cap nit no mataran.

15:51, hores i minuts,

robí a l'anell del vell,

druida xamànic,

enigmàtic esotèric,

la màgia als teus ulls.

El rellotge ja no marca,

marques tu aquesta tarda,

que passeges, no despistada,

entreveient el vespre dolç

d'unes carícies a l'ànima

i al cos ja mai més mort.

Ens mortificavem torts,

castigant-nos com beats

quan mai vam creure

en un Déu omnipresent,

omnipotent i tan absent.

Una deleïtat pura i bona

no permetria tants atacs,

ja poden anar resant.

Misses mig dites,

sermons dimoníacs,

els diables tenim línies

que no traspassarem.

Tinc mals de cap,

tinc angoixa també

però no desesperaré,

tampoc esperaré,

aniré a l'objectiu

que és l'amor,

la dolçor,

el camí

cap allà,

la tarda,

la tendresa

d'aquest segle,

la que rebrotarà

i com mala herba

mai no morirà.

15:51, hores 

i més minuts,

mai enganys.

***

Boicot

Qui va revisar XARNEGOS-

CHARNEGOS (El poemari

col·lectiu amb poetesses 

i poetes dels Països Catalans 

amb arrels de fora d'aquí

-com si tots no en tinguéssim-)

va cometre un error garrafal,

boicotejant les meves poesies,

es deuria pensar que sóc idiota

preguntant-me si estava tot bé,

com si no sabés de la destrossa.

Ho haig de deixar escrit,

no puc llegir el llibre,

els poemes no són meus,

ja, els van manipular,

em fa vergonya aliena.

La bandera espanyola 

present a la presentació 

i vaig recitar en castellà,

tan s'em en refot, m'és igual,

 vaig dir que no em representa

però em van prendre el pèl,

com tantes vegades abans

i després, és un fet, fatxes

que volien confondre.

Però no ho van fer,

mai no ho faran,

no entenen res

si vaig escriure-hi

no va ser per Espanya,

sí pels pobles d'origen

d'aquesta Península,

ni hi ha banderes

que ens empresonin 

ni escuts carcellers.

Havia de dir-ho,

ja n'estic fart,

som tots barreja,

cultures i llengües

però no Imperis,

mai feixistes,

som d'aquí

i som d'allà,

els versos

pervertits 

no m'aturen.

Segueixo la ruta

dels reculls poètics

que vaig fent, sí,

no deixàreu 

altre opció:

jo no hi sóc

en la revisó,

estava tot clar

després ja no.

***

La primera del dia

Escric la primera poesia,

la primera poesia del dia,

fa dies que estic inspirat,

el poble em porta somnis

i els somnis a obrir portes,

duc a sobre la gratitud 

i estimo aquesta terra

com a la seva gent,

com a la meva gent,

sóc part del paisatge,

dels països, del país,

aquestes llengües

m'enverinen, pur

i el sol s'alça de nou,

estic a un pas de tot,

estem a un pas de tot,

el fem tots/es junts/es

o tot s'envà a norris.

Vivim una República

a la ment i l'anarquia

la tenim dins el cor,

un món nou i bell,

des de la Guerra Civil 

fins als nostres dies,

dies inspirats i purs

per la teva fragància

que ara m'embriaga

com les roses roges,

els clavells al fusell,

tantes revolucions,

carregats de raons.

Tenim molta feina,

molta feina a fer

i el premi més gran

és estar somniant,

fer de l'existència 

la més pura vivència

i segueixo inspirat,

gràcies a tu, a tots/es.

De tot aprenem,

del millor, dolça,

del pitjor, amarga,

vida pura i ben viva,

pregunta'm el que vulguis,

entre els dos, la resposta,

no volem problemes,

només solucions.

El nou dia ens porta

a obrir més portes,

travessar-les o no

depèn de nosaltres,

ser conscients 

d'allò què volem

ens dóna les claus.

Només hem de demanar

a les mirades i al matí

què volen de tu? de mi?

ho donarem tot per tot,

si la causa és justa,

no hi ha problema,

faré més poesies,

aquesta és la primera

d'aquest nou i bell dia.

***

Revolució, acció a acció

Revolució, acció a acció,

capgirarem el món

de dalt a avall,

de racó en racó

i vencerem, sí,

no hi ha altra opció,

si abans era silenciosa

ara la revolució es sent,

per fi, han tibat la corda,

van orgullosos els fatxes,

com si ja no fes vergonya,

mai van tenir raó, falsos

i caducs, van excloure,

no creuen en la barreja

de llengües i de cultures,

discriminen per sexe,

per orientació sexual,

per origen, racistes,

homòfobs, liberals,

ara es disfressen

i tornen a fer soroll,

 abans amb la guerra

ara venen les armes

per seguir manant.

Rearmen Europa

com si els enemics

no fossin d'aquí mateix,

estan dins les fronteres,

com els antics aliats,

els governs, imperis,

l'extrema dreta,

arreu del món.

Refugiats presos,

immigrants torturats

i encara volen més armes,

contra qui? Contra què?

On és l'enemic

si són ells mateixos?

No ens faran creure

en un segle XXI mort 

per la seva por

al diferent,

al empobrit

pel saqueig

de segles enllà.

Algun dia

ens escoltaran

i aquell dia serà tard,

serà tard per tots ells,

els altres sucumbiran,

s'hauran de rendir,

per fi, el futur,

com avui, ahir,

és nostre, teu, meu,

no ens mataran mai.

Revolució i acció,

acció i revolució,

llum dels minerals,

anarquia i alquímia,

contenidors de colors

on anar a dipositar fluids,

la vella revolució de pedres,

antiga com els aquelarres 

d'ahir, d'avui i de sempre,

en el futur la revolució

serà anar a buscar

els milers de bocins

de la gran trencadissa

de tots els colors lluents,

dels miralls, de les joies,

trossos dels escuts trencats,

estrips de banderes velles,

antic record de països...

i es defensaran llengües

i cultures, lluny de la por,

la vam matar molt abans,

de res ens servia per ser,

per seguir rebels...

...i sempre lliures.

Aus revolucionàries,

negres, anarquistes,

alquimistes bells.

***

Tanta pressa

Tanta pressa per no ser pres,

els depredadors volen baix,

volen alt, volen i volen

i res podran, correm,

de pressa, de pressa,

seguirem fugint,

sempre, volant

o a ras de terra,

si tenim pressa

el temps corre,

la terra corre,

no correrem?

Potser massa pressa?

Qui no corre volta,

qui no volta corre,

hem de córrer més,

més de pressa sisplau,

 anem massa a poc a poc

i a aquest pas no arribem.

La velocitat ens ha portat

aquí on som, tot va lent

i nosaltres també?

Depèn, hi ha calma,

a voltes, acceleració

d'altres vegades,

tot segueix anant,

volant o caminant,

tan és, anem marxant,

la marxa és eterna,

infinit el batec,

som flama encesa,

la llum encantada.

La guspira ràpida,

l'incendi del cor

quan ve la passió,

el vent huracanat

quan tot a marxat,

els pensaments 

que vénen,

sense avisar,

records, corrent

pel nostre cervell

i pau i tranquil·litat 

quan arriba la calma,

millor si és a la cala,

quan calen elles,

xamans valentes.

Corrent, a contracorrent. 

***

Sempre sospitosos 

Sempre sota sospita,

sempre som sospitosos,

alguns miren malament 

però no fem cap cas,

ens és ben igual,

habitualment

es mal pensa,

pensar bé

a voltes

és difícil

per alguns,

ja els hi està bé

tenir-nos d'enemics

i amics així no en volem.

Desconfiar és molt senzill,

confiar és més complicat,

sembla, hi ha equilibri

entre una i l'altra cosa,

sense decantar-nos,

sense posicionar-nos,

però segueixen mirant

i nosaltres seguim mirant,

tants ulls, tantes mirades

encantadores fan llum

i ombres profundes.

Ens quedem amb les belles,

amb el contacte d'ulls bruns,

clars, enigmàtics i purs,

pel matí o per la tarda,

tan és, a totes hores,

ja no recordo la nit,

només sé que somniava,

com somnio encara ara.

I per molt sospitosos

que puguem semblar

més sospitosos són ells,

elles, els mals bruixots

i les males bruixes,

tan és, tenim bondat

i també el ying yang,

si volen el mal... no,

no ens trobaran,

han de forçar-ho,

forçar-ho molt.

Millor la calma,

millor la pau,

les coses bones,

les més tendres,

les més belles.

Si som sospitosos

és que pateixen,

és que tenen por,

i com diu la cançó:

"Occident carregat de por, 

podria tractar-se 

de màgia xaman".

Els herois del silenci

tenen sàvies raons,

bevent de l'alquímia,

de "l'escuma de Venus"

fins a les "derives"...

a tots/es interpreten,

ens malinterpreten,

però per més estigmes

i d'altres històries,

seguirem caminant,

seguirem demostrant,

no podran amb nosaltres.

En temes de màgia i alquímia 

no som sospitosos, ho vam fer.

Ja es poden queixar

tant com vulguin,

es poden cabrejar,

no tenen res a fer.

***

Des de quants angles?

Des de quants angles 

serà necessari explicar 

tants pensaments rars?

Fins quan haurem de patir?

Fins quan haurem d'escriure?

De descriure-ho? Fins al final.

Vull fer poemes fins a vell,

fins just abans de l'enterrament,

fins al moment què aniré sota terra,

només aquell moment em farà parar.

El familiar antic que es va suïcidar 

i es va alcoholitzar m'acompanya 

i em dóna claus per no seguir-lo,

moltes ànimes ens donen senyals.

Només depèn de nosaltres 

no seguir les seves passes,

caldrà estar al cas, sempre,

per més que el sistema apreti

no tornarem als vells errors,

podem més que els poderosos.

De quantes maneres ho direm?

Des de quants angles fer-ho visible?

Ho diré de tantes maneres com calgui,

trobareu als versos claus, mai parany,

a no ser que siguis un més dels altres.

Si ets un d'ells, trampes i traves,

neguits i confussió, trucs absurds,

absurds per nosaltres, no els volem.

No tornaré a provar treure'm la vida,

no tornaré a donar-li's el plaer,

el sistema no ens vol vius.

Quants més caiem

més es freguen les mans,

quanta més guerra i fam,

quant més horror i terror

més gaudeixen del poder.

Ens traurem les cadenes,

ho direm de mil maneres,

d'infinites formes, angles,

que el missatge arribi arreu,

mai les misses, mai més missa,

quedaran oblidades com malson,

els nostres somnis són eterns

al cor de joves i grans,

de vells i infants.

Quan sigui ancià

i jo mateix m'enterri...

...amb l'últim esforç,

donaré més angles,

mai descansaré en pau,

seguiré donant guerra

per si encara patim,

quan calgui ser esperit

pels qui encara lluitaran,

pels qui encara quedaran.

Des de quants angles caldrà

dir allò que mai no diem?

I perquè no ho diem mai?

I perquè la gent ho veu

i ara sembla muda?

Perquè no em mudo

com si fos una serp?

I deixo de parlar d'això

i em renovo, ara de nou?

Potser el 25/12/2025

tindrà totes les claus,

no vendrem mai fum,

sinó que mudaré la pell,

així com el vell cervell.

***

Corones de pedres per tothom

Com folls als laboratoris,

un cop feta la màquina,

la fàbrica, farem corones

de totes les pedres precioses,

saquejarem les que van robar

a tants pobles indígenes 

-deixant-los empobrits-

furtant-los la riquesa,

farem pedres de fluids

i això que tant he repetit

al llarg de tants versos

és per una bona causa,

la revolució arriba insistint,

persistint per damunt de tot.

Desobeïnt els cànons establerts,

fins a la sacietat per fer-ho viable,

quan fem les corones serà cert,

veritat contra tota mentida.

Ja lluny les hipòtesis,

ja lluny les velles teories,

enriquint-nos a parts iguals,

sense descansar, vell intent,

bell torment si patim,

només reposarem

quan tots tinguem.

Ni sants ni jutges,

ni princeses ni castell,

només animals mitològics

tantes vegades aniquilats,

que entrin a pobles i ciutats,

els salvatges, deixant pas

a la natura, i que rebroti.

Que brotin arreu

velles plantes,

noves herbes,

antigues flors,

dolces olors

i que siguem purs

amb els/les altres.

Corones sense reis,

corones sense reines,

som asos a la partida,

a l'arribada, som arreu,

tenim un món a travessar,

fem-lo junts/es, és màgic,

enigmàtic i matemàtic.

Magnètic com el ferro,

com les busques del rellotge,

com la brúixola de la bruixa,

el nord pot ser el sud

i el sud, el nord,

però si tenim or

l'haurem guanyat,

com els altres minerals

i així farem les corones,

gaudirem de cada canvi,

aconseguint el bell somni.

Em repeteixo, és precís,

si no ho fos no ho faria

i és tan necessari 

que si m'has llegit

ja saps que dic,

sinó que sigui porta

als anteriors poemes,

només depèn de tu 

donar-li's més vida,

per ara estan esperant,

mai no desesperaran,

són per tu, pren-los

com prendrem

les corones,

les pedres.

***

Druides i druïdesses barrejant

Caminem pels carrers matinals

barrejant poble com calder,

cal fer-ho, sí, i sempre més,

com antigament, al bosc,

actualment reaccionant,

a passejos i a passatges,

pels paratges, platges

del nostre entorn,

sobretot a la plaça,

mesclant l'essència,

aquelarre ben roig,

robí amagat a sota,

mines insubmisses

lluny de les misses

i darrera l'església

conspirant silents,

fent poesia lliure

de rima i vers,

de vegades,

barrejant

les paraules,

els mots sols 

acompanyats

no com àngels

si no són caiguts,

mentre mesclem

vers darrera vers,

sense versicles

dels bíblics,

seguim al carrer

barrejant mirades

com les mirades

ens barregen

a nosaltres. 

Estic en ruta,

no a l'atur,

mot al revés

i significat,

també, sí,

em pregunta

si pago impostos

per seure a un banc

i l'impostor és ell,

tots en tenim dret,

només faltaria,

"Senyoria".

Barregem carrers,

barregem avingudes,

barregem passes,

barregem números,

frases i paraules,

conversa i música.

Barregem colors

com contenidors,

algun dia brillaran

com els diamants,

de moment mesclem

la llum de cada sol,

de cada lluna,

de cada astre

de cada jorn.

Segueixo la ronda.

Sense jugar

ni amb l'Estat

ni amb la Generalitat,

el premi és estar viu,

el premi europeu

és excessiu,

masses calers,

no serveixen

si no construïm

laboratori alquímic,

sinó són per perdre's

o invertir en més mort

en la mort de la lluita,

tot acaba, el diner també,

i si no acaba, acaba la vida.

Si els diners donen riquesa

les pedres donen serenitat.

És per tothom, no per un,

sense jugar hi ha alquímia,

segueixo barrejant carrers,

com tu, que fas el cor fort.

***

La llet materna és el màrmol

La llet materna de les dinosaures 

és el màrmol que coneixem avui,

fer-lo el faria escàs, respectant...

el nou marbre, el que naixerà

serà poc, tampoc ens caldrà,

no ens caldrà quantitat de llet

per fer pedres d'aquest tipus,

més aviat la sang menstrual,

les transfusions i les aigües,

la mucositat, l'orina, els morts,

la matèria putrefacta i els vegetals,

tot pel robí, el safir, la maragda, l'or,

el petroli, sense oblidar l'ambre,

la resina de tants arbres,

ferides a les escorces,

delicadament...

...i a dins:

insectes

o el que vulguem,

tan és el que vulguem,

de fet a totes les pedres,

a tots els minerals,

s'hi pot incloure

el que més desitgem.

Però la llet materna

és el marbre que coneixem,

ja poden anar rient i mofant-se,

tant qui ho creu com qui no,

els de l'església, el capellà,

s'enfot, se'm en refot.

Creu que no sabem que amaguen?

que han amagat al llarg dels segles?

creuen que van poder amb la màgia?

es pensaven que mai tornaríem?

ja som altra vegada aquí,

la mala herba mai no mor.

Tornant a les pedres...

Si parlem de semiprecioses

hem d'imaginar-nos les fruites

del terciari, molt més grosses,

també petites, totes elles

són les que coneixem.

Farem semiprecioses

si així ho volem, també,

diga'm què no podem fer.

***

Tan evident que era invisible

Les bruixes a l'Edat Mitjana

sabien de la transmutació 

dels fluids en pedres,

sí, de les precioses,

tenien tant poder

que les cremaren,

sabien tant de natura,

dels astres, de la lluna,

sabien tant d'alquímia 

que l'església, la inquisició 

van anar a per elles com ara...

...els psiquiatres ens neguen,

els psiquiàtrics són confessió

i ens volen fer perdre,

com si al·lucinéssim,

com si tinguéssim deliris,

segons les teories que expliquem

són capaços de suggerir-nos

fer-nos electroshocks,

com al segle XIX,

com si res canviés,

electrificant neurones 

i fent perdre la memòria.

Però recordem, molt més,

no només allò que hem viscut

sinó que els/les morts/es xerren,

ens parlen en etern trànsit viu.

Els bruixots i les bruixes,

els druides i les druïdesses

van morir a les fogueres

al fer evident allò amagat,

la màgia tan encriptada

si no fos pels viatges

de la ment, pel bosc,

per les cales, als dólmens,

 era tan evident que no es veia,

invisible pels ulls dels poderosos

doncs no tenen el que s'ha de tenir:

tendresa, estima, el cor bo i dolç.

***

Poetessa-musa que ens inspira

Hi ha una poetessa-musa que m'inspira 

i cada vegada la veig multiplicar-se més,

ara en són milions a aquest i altres mons,

cada vegada m'ocupa més la ment, suau,

fràgil o forta, bruna, asiàtica, negra,

albina, és heroïna i dosi justa

de totes les drogues pures,

malgrat deixar-les enrere

 dóna inspiració a pal sec,

només beuratges enèrgics,

cigars, cafeïna i pastilles,

substàncies legals

de les farmàcies. 

Sense les paranoies 

la connexió és clara,

pura, transferència

sense interferències.

Li vull preguntar

si la fàbrica arriba

aquest any 2025,

sento que em diu:

"Sí, si arribo arreu"

Desitjo que sigui amb tu,

amb ella, amb ell, amb tots/es.

No pot passar massa temps més,

cal reconduir aquesta situació,

si la musa-poetessa ens guia,

si sentim la veu més dormida,

la més desperta, en cada mirada,

si sentim pels carrers la revolució

criptar la resposta només depèn...

...de tots/es nosaltres, fem el pas.

Fem el pas i fem-ne un altre,

no esperem que sigui tard,

nana-nimfa-fada-buixa,

nan-follet-foll-bruixot,

druides i druïdesses,

guerrers/es de la llum,

de la darrera i la primera,

construïm el més bell somni,

està a la història, perseguit,

de sempre, oníric encant,

i ho vull deixar palès,

si t'interpel·la o no

ja és una altra cosa,

ho he dit de mil formes

i aviat deixaré de fer-ho,

de donar-li la volta a tot,

d'insistir, passi el que passi,

puc arribar a cansar-me

però no em rendiré,

resistiré, mantenint

el que m'ha dut aquí.

La inèrcia, el vent,

l'aigua de la pluja

pel carrer i el mar,

el tro i el llamp,

el so fort i la llum,

la melodia i el ritme,

la lletra i la cançó,

l'amor i les fades,

les bruixes i nimfes,

l'adolescència i muses,

joventut i més poesies,

músiques ben variades,

amors que han perdurat

per més que no ens veiem,

muses-poetesses atentes

dicten impúdiques

com en el poema

i mai són cadena. 

Desencriptar els codis

ens pertany a tots/es.

Els altres mai sabran la clau,

la contrasenya del laboratori,

boig misteri, enigma magnètic.

***

Les lleganyes, les més buscades

Les lleganyes haurien de ser

la matèria dels dinosaures

 buscada, la de més valor,

entenent que l'escassetat marca

els preus de les pedres precioses,

l'ametista tan valorada antigament

ara és molt més barata, tot i ser...

...la més estimada per la dona

i tots els que sentim feminitat

a cada porus de pell, endins,

sobre els canells, al coll,

als turmells, arreu.

Tantes escorregudes,

tants llacs, mines,

antigament

superficials,

ara sota terra,

a les grutes...

...profundes,

i tenim el repte

de descobrir 

petites pedres

o de fer-les

del que tenim.

Lleganyes, obrir els ulls,

si existeixen a algun lloc

caldrà estar sempre atents,

saber on dormien, a voltes,

però davant el perill

que és aprofundir

a les velles mines

caldran clandestines,

si no deixen més opció,

fer-les del no-res o bé...

...crear per fi el laboratori,

la màquina alquímica, 

la fàbrica folla i maga.

Res no amaga tot això,

aquí no hi ha trucs

ni tampoc trampes,

aquí hi ha tot allò

que no han volgut 

per tots/es nosaltres.

Sí, es pot quedar en hipòtesi,

sí, es pot quedar en teoria,

però per això dono vida,

el cor que serà robí,

després la darrera llum,

si el món va col·lapsar

fem-ho amb la matèria.

Els dinosaures no van morir

perquè caiguessin meteorits

sinó per l'explosió dels àtoms,

fred i calor màxims i llum,

electricitat, explosió,

cal repetir-ho

controladament,

fer-ho en un moment.

Com seran les lleganyes?

serà la pedra més bonica?

Aposto que sí,

hi vaig amb tot,

no costa gens

somniar

sense límit

i la realitat

és onírica.

Qui faci, del no-res,

que ho és tot, tot,

pedres de lleganyes

tindrà una clau capaç

 tenint contacte amb el cos,

curar els vells trastorns.

Si això no fos així

no valdria la pena

haver-ho escrit,

potser emmudiria,

ha costat massa, i no,

no tot és com sembla

ni ho sembla, el que és,

segueixo sense prometre,

segueixo sense prometre res,

la perspectiva sempre canvia

però li vam donar la volta

a la clau de pas, de tot capaç.

***

Mai s'estima massa

(Mai s'odia massa)

Mai s'estima en excés

com mai es somnia massa,

mai no és massa, mai excés

si parlem d'estima i màgia.

El poble recordarà a tothom,

tothom hi té un lloc al poble,

no caldran monuments,

no caldran plaques

a les futures places,

ja en tenim prou

de personalitats,

o anem plegats/des

o s'esborra la memòria,

i tants records no perdrem,

no oblidarem l'esforç de tants,

estimarem en excés i somniarem

en un món més humà i animal,

més o menys racional però...

...però sempre lleial, etern,

a les promeses sense paraula,

als silencis que ho diuen tot.

No calen discursos,

no calen missatges,

missa ni mestratge

doncs no volem mestres

si no aprenem de tothom.

A tot arreu trobem professores,

antigues pobladores amb saviesa,

nans i nanes amb nous mons

per ensenyar a mirar i ser

de formes diferents,

no oblidar qui érem

i en els nostres ulls

de nen/a trobem raser.

Estimar en excés,

mai a mitges tintes,

o s'estima o s'odïa,

o antifeixistes

 ben barrejats

-respectant tothom-

excepte el feixisme,

o nazis encoberts

o sense màscara.

Cadascú al seu lloc,

cadascú pren partit,

cadascú a la seva posició

i al poble ningú mana,

aquí som anarquistes,

rojos, ateus, gats negres,

ens alcem valents

com fosca pantera,

estimem i somniem

però les nostres urpes,

però la part de rèptil

que tenim al cervell

mai va fer bonic,

va ser l'estat d'alerta

a tenir sempre en compte

i per més que menystinguin,

i per més que menysprecïn

només donen pistes 

que estem a anys llum,

que no ens trobaran,

ni estimant ni odiant,

no caldrà esperar

a qui triga en arribar

i si mai ve, de front,

ens trobaran de front.

***

Regressió 

Subconscientment

tornem a aquell moment 

anterior a allò que ara vivim,

potser buscant la pau perduda

en un temps que ja és estrany

pels dies que passem rars,

amb angoixa i ansietat,

cercant l'estat inicial,

tu i jo no érem res i...

ho érem tot, regressem

amb la ment conscient

o inconscientment...

...esclatem alliberats

i sortim de la presó

que són els records

si no hi trobem pau,

buscant la felicitat

que crèiem perduda,

trobant-la al passat

en una regressió 

que és constant,

persistent,

dú a l'origen

de la immensitat

dels primers instants 

i ens fa creure en futurs

on ja no calgui regressió

si no és per una bona raó,

lluny de la frustració

o de la necessitat,

tan sols recordant 

per allà on hem passat

si això ens ha alliberat.

La regressió col·lectiva 

s'ha de remuntar molts anys,

abans que el robí establís,

abans de vessar la sang

del primer assassinat

per la llei i l'ordre

d'usurpadors

de somnis.

La nostra regressió

la trobarem si volem

trobar aquell instant

on vam ser amants

amb cossos bonics

o amb l'aroma de flor,

o amb la dolçor del bes,

o amb una poesia suggerent,

o amb l'atracció descontrolada

d'un passat on, si ho mirem bé,

segurament té més d'un instant

de pau pura i complerta,

de llibertat pels sentits.

***

Allò molt car o farem gratuït

Escrigui el que escrigui

la intel·ligència artificial,

encara que digui que és car,

que és molt car el laboratori,

encara que digui que és ficció,

que la ciència no ho ha demostrat,

què més dóna, si n'estem segurs?

Serà més econòmic del que sembla,

de fet ho podem fer gratuït i tot,

tot depèn si anem plegats/des

o si no, sinó no guanyem

i està clar perquè naixem:

per vèncer, per renéixer

de les cendres molles,

com l'au Fènix, volant

per sobre les ciències

fent de la màgia eterna

nou pas contra la màquina,

contra qui la controla sempre,

des de l'inici informàtic absurd

que va posar les bases mortes

i no li's donarem més vida,

només farols, "hashejats"

en unes noves realitats.

La màquina alquímica,

el laboratori, la fàbrica,

bull dins la consciència,

l'absoluta de la certesa,

de tenir els cervells

dins els universos,

de tenir miralls

a un cervell còsmic,

ment reconnectada 

a l'instant, si volem

sempre si ho volem,

sinó no hi ha tot això,

ni la saviesa del poble

ni tampoc l'oportunitat

de convertir els fluids 

en pedres precioses.

Els més grans

i els infants,

els guerrers

de la darrera llum

com els xamànics

sabem què ideem,

de què xerrem,

és molt senzill,

ara sí ho és,

destruïr per...

reconstruïr

i construïr

ara de nou

i sempre,

la velocitat

si és ràpida

o si és lenta,

no importarà.

Però no queda temps

per fer-ho tot cert,

hauria de ser l'any 

aquest any, enguany,

ja lluny dels enganys,

obrir pany a pany

i fent la màquina

per fer laboratori,

per fer la fàbrica,

gratuïta si pot ser,

benefici abismal.

***

Encenc l'enèsim cigar

Embolicar, embolicar,

calada a calada, calar,

embolicant cigarrets,

fent fum, tabac i foc.

Encenc un altre cigar

i el gaudeixo al màxim,

si això em porta la mort

vaig agafant més tiquets

per aquesta rifa macabre,

com un cabrit, com un cabró,

com un boc desfermat, fumo

i fumo, abans no sigui l'hora.

Els pulmons negres i podrits,

des dels 15 fins als 50 i...

...fins quan? No ho sé.

Sense verd ni haixix,

35 anys en són masses,

masses paranoies,

masoquista etern?

Mai no és tard

per frenar.

Encenc el cigar,

aquesta droga

no puja però...

...calma, per ara.

Fins que torna

l'ansietat, el mono,

i haig d'encendre

un altre cigarret

però el gaudeixo,

inhalant, exhalant,

traient i empassant

fum, fum que fem,

fum que farem,

sense vendre'l.

Plaer màxim,

per saber-ho

calia provar-ho.

Encenent l'enèsim cigar

i continuo escrivint,

torno a caminar. 

***

Al drac deixeu-lo en pau

Com animal mitològic

cal ser respectat, sí,

deixeu-lo en pau,

deixeu al drac,

no fa cap mal,

si el sant mor

no haver-s'hi ficat,

ell no ho va provocar,

estava tranquil a la cova,

passejava pels boscos,

no volia princeses,

no volia espases,

lluita ni conquesta,

no volia pas el castell,

maleïts cavallers morts,

fent guerres absurdes

aniquilant bèsties

tan enigmàtiques,

tan pures entranyables,

tan dolces, tan encantadores,

mitològiques i ara absents,

espècies extinguides

que encara somnien

guanyar la força

de segles lluitant

contra la tirania,

contra l'absurd 

de les llegendes,

diuen que guanya

una civilització 

d'uns humans,

 por als estranys

que formem part 

d'aquesta terra

com de les altres

coneixent a fons

allò que amaga

tota la màgia

de compartir

amb altres espècies 

el goig de ser sempre

una barreja eterna.

Deixeu-los en pau,

no podeu fer res

per fer-los entendre,

no hi ha res a entendre

i mai no ho entendreu:

bancs ni llibreries

que feu pactes

entre vosaltres,

amb les bíblies

i biblioteques,

que us és igual

que veneu,

doncs aneu

tots directes

a la parcel·la 

encarregada

del vostre cel.

Ni llibres ni roses,

si no són de fulles

d'or i de pètals de robí,

algun dia vencerem

i el nostre infern

és sota terra,

rebrotant. 

Deixeu-nos en pau,

som dracs de foc,

fracàs dels sants.

***

Passar pàgina ara que podem 

Ara que ho veiem tot clar,

ara que podem canviar-ho,

fer-ho d'una altra manera,

ara que els dies passen

més lents que abans,

ara que gaudim plens,

plenes, som a un punt

mig, però mai trencat,

autímic, en equilibri,

ni massa eufòrics

ni massa deprimits,

encenent-nos purs

dins dels tresors 

que són els cossos,

un somrís, carícia,

bes de mel silent,

sorollós als ulls

que ens miren

sense parlar.

Passem pàgina,

encara ara podem,

passem pàgines,

hi som a temps.

Els druides,

les druïdesses,

enceses són mestres,

astres de pell d'enigma,

paradigma de misteris

resolts i per resoldre.

Els nans i les nanes

tenen cor i ment

del tot oberts,

donen claus

de tot capaces.

Caldrà moldre,

fer barreges,

herbes i bolets,

plantes i essències,

què és droga? què no?

On som en el somni,

al principi o al final?

a cas aquest acaba?

Quants somnis

són necessaris

per despertar?

A cas despertarem

algun dia assenyalat?

somniarem sempre,

sempre, no aturar-se

és la clau per avançar.

No ens detindràn,

res ni ningú, mai,

cap cos policial,

tampoc, no volem,

no volem ser cap de turc,

hem de passar pàgines

i que acabin els malsons

que no acabi mai la màgia

i si no la tornem a nombrar

potser és que tothom la viu,

si no torno a parlar d'alquímia 

és que potser és compartida

per la gran massa alliberada. 

Passem pàgina si ho vols,

al desembre pot passar de tot,

nosaltres mai vendrem fum

però el dia 25/12/2025

si ja hi ha la fàbrica...

 ...laboratoris ben bojos,

com tu, som jo, rojos.

Roig robí i més pedres

esperant la llum del camí,

del final del destí, començant

ara de nou, en viatge etern.

***

Volem viure sense morts

Mai més, mai més morts,

volem viure per sempre,

volen fer creure l'absurd,

que són només quatre dies

però tenim una eternitat

al davant i al darrera,

no hi ha límits

en la vida,

som infinits

com ho és el temps,

la immensitat protegeix

i així en les persones neix

la necessitat de passar pàgina,

quan s'esgoten les pistes,

quan no hi ha senyals,

demanant allò impossible

al vent, en llibertat.

Prenent-ho tot,

tot el que rebem.

No volem res més,

només somniar

de dia i de nit,

trobar la branca

que humida guia

 l'alquímia

amagada

i ancestral.

La plaça

no oblidada

no oblida

tants passos.

Tu no m'oblides 

i jo no t'oblido,

si ens oblidem

arriba la mort

del sentiment

tan presoner

al cor sincer.

Passem pàgina,

mai més morts,

sempre pervivint 

en l'antic intent

d'arribar a vells 

i anar més enllà,

encara, més lluny,

bellesa de la vellesa

i fer volar coloms,

 somniar truites,

els coloms al cel

des de la ment,

somnis lliures,

igualment.

***

Somniar truites

Dels ous alquímics, pedres,

les membranes trencades,

passada la transmutació

somniem en truites

de tots els colors.

Són truites minerals,

passades pel calor

i pel fred, somnis,

a la fi, d'un món

que ha de venir.

Elèctricament

l'aigua i la ment

als dos hemisferis,

als continents.

Somniem truites

i fem volar coloms

perquè des de petits

hem cregut en la màgia,

ara que ja en tinc cinquanta

penso que la fantasia no acaba

i que fem camins complicats

cap a la veritable certesa

que és lluita eterna

per fer dels pans...

pedres, i dels ous...

preciosos minerals.

S'ha fet el pas de tot capaç,

hi ha qui no ho ha cregut,

que el que estimem marxa,

però no, no és pas així,

es mantindrà sempre,

 els escoltem,

els estimem,

i ara és l'hora

que escoltin ells,

que l'impossible

és més possible,

unint les mans

fins al final.

Mai no destrossaran 

el que va costar tant,

allò oníric hi és, sí,

sempre es mantindrà

i serà ben real, i tant,

hi podem pujar de peus

que el camí és complicat

però és més senzill que mai

perquè ens ho mereixem 

i ningú més que nosaltres

sabem que diuen els astres,

mestissatge de lluna i cosmos,

ous que es trenquen i truites

que somniem en llibertat,

ningú ens dirà què fer,

hem de ser nosaltres,

mai els altres, mai ells,

no som ninots alienats,

no som gallines ni àligues,

no som llops ni tampoc guineus 

però tenim els animals eterns

lluny dels zoològics i lliures

en una ment salvatge

que somnia truites 

transmutades.

***

Tendals i cortines

Tendals de minerals

i cortines brillants,

són l'avantsala viva

del que ha de venir,

els ocells entren suaus,

sense trencar aquesta nit,

fent pactes amb la barbàrie,

bàrbars d'aquí i de més enllà,

les cortines fines de pluja lila,

ametistes a les illes dels tendals.

La tercera i la quarta dimensió,

el 03/03/2030 i el 03/03/2033,

el 04/04/2040 i el 04/04/2044

són dates amagades i fixes

d'unes altres dimensions,

carregats de moltes raons

per a totes les revolucions,

les que ara fem a cada pas,

mestissatge arreu on anem,

barreges eternes als pobles,

eterns instants de pau lliure,

de llum matinal a les places,

sempre per als jornalers

que hi deixem la vida,

per un sou digne

que no ens donaran,

hem de ser nosaltres

qui ara el prenem,

dels contenidors

de tots els colors.

Lliures entre cortines,

llunes abruptes liles

com la pluja violeta

que fan cortines

i tendals diables

rojos com l'alba.

***

Adreçar 

Cal adreçar l'arbre

com ho fem amb la ment

forjant-la des que naixem,

el caràcter i l'ànima, a foc,

escalfant i trempant ferro,

els avis ja em van adreçar,

els pares també ho feren,

així com amics i amigues,

i encara ara busco sortida

al cel cada cop més llunyà,

i quan més m'hi endinso

més m'hi vull endinsar.

De tothom aprenem

com adreçar el pas,

com endreçar el cap,

com construir-nos

i així ens anem fent,

fent passes fermes

cap el destí escrit

al llarg dels poemes

i de les cançons.

De petit el iaio

ja m'ho deia,

"te enderezaré"

i així ho va fer,

des d'aleshores

recordo batalles

que m'explicaven 

sobre la guerra

i la postguerra,

no volem repetir

una història i patir

encara més, més i més,

cal adreçar les sendes

i així fer-les nostres.

Un futur engrescador 

ens espera món enllà,

avui ha de ser el dia

de posar-nos d'acord

i forjar el demà, ja,

quan surti l'alba

sortir al carrer,

com cada dia

i fer les passes

per capgirar

la història

imposada

pels impostors.

Adrecem ara que podem,

ara que podem encara,

del principi al final

que mai no arribarà

tenim una espiral

de temps nous,

només depèn 

de nosaltres

fer-nos eterns.

El pas d'avui

és senyal 

pel demà,

el de demà,

per demà passat,

la branca humida

de l'alquímia hi és

i ens està esperant,

fem-ho entre tots/es.

***

25 anys d'excessos 

Dels 15 anys als 40

he viscut de l'excés,

dels 40 als 50 ja no,

de jove ingressava

i ara que vaig a vell

he entès els límits,

per fi, ara sóc lliure. 

Dosis justes i poc més,

del temps també he après 

el control ara és ben real,

només descontrolant-me

en moments oportuns,

quan hi ha un ordre

dins el meu cap

i sé que no...

...no naufrago.

Mitja vida d'excés

i ara als cinquanta

deixo enrere l'infart

del sentiment obscè,

el cor em va lent

i això és una sort,

podria fer esport

cardiològicament

protegit, sembla,

no sé que faré ara

però haig de passar,

haig de passar pàgina,

una altra, escriure'n més,

des d'altres perspectives,

estic a temps de prendre

un altre timó diferent

i canviar de rumb

però no seré mai sa,

dubto que ho sigui ja,

tot i així tinc drogues 

legals i de farmàcia,

per fi estic estable,

si em desestabilitzo

és només pel mal cap

i el bon cap acompanya,

deixem-lo fluir, fer...

...noves sendes.

***

Calavera de colors

Després de mort

calavera de colors,

extreta de sota terra,

fent un viatge a Mèxic 

per pintar-la tota sencera 

amb dibuixos xamànics 

dels antics pobladors.

Ancestres mestres

que fan viatges

al·lucinatoris 

i premonitoris 

com els dimonis

de les línies roges

ben accentuades,

ben marcades,

ens fem els límits

per on no volem passar

sense ningú que mani,

sense que ens marquin

senyals que ja veiem

o que no volem veure.

Calaveres de colors

amb pintura mineral,

maragdes microscòpiques,

roig revolucionari traçat,

negre fosc d'universos,

d'immensitat d'ulls,

de pell, de lletres,

grocs cors d'or,

pinzellades de safir,

pinzells ben molls

de tints naturals

pedes minerals,

unes partícules 

verdes i platejades,

grises com els núvols

que després seran pluja 

necessària pels horts,

pels conreus sembrats

i adobats amb cossos

d'animals, humans,

altres espècies

de vertebrats

i invertebrats,

mamífers, feres,

tan de bo totes/es

arribem a vells/es

i que puguem decidir

en vida quina mort volem,

que cadascú pugui escollir

si segueix amb cementiris,

cremats, o sota terra,

enterrats com diu

la mateixa paraula.

Jo vull la calavera

de tots els colors

com tants morts

que creiem i creurem

en la màgia i l'alquímia.

***

TRANSMUTACIÓ (2025)

Transmutació

Després de la fàbrica alquímica

arriba la transmutació del ser,

els fluids han arribat al dipòsit,

els pòsits són al lloc allà on cal,

ja han passat 31 llibres, 17 anys

des del Barreja, el primer llibre

i continuo amb les mateixes ànsies.

35 hiverns des de la primera poesia,

al 1989, als 15 anys, a aquella parada

de l'autobús que em va transportar

més enllà de la ciutat cap al poblat.

De Badalona a Vilassar de Dalt

transmutant-me a cada pas,

com els fluids a les pedres

que precioses esclataran.

Saltarà tot a la vista,

mai havia sigut així,

tan senzill, tan viu.

Viu i complicat

va ser aquell passat

i ara s'ha transformat,

ha transmutat i salvatge

camina entre l'alquímia

d'una màgia tan antiga.

Un nou poema, una nova època

desperta després de tan de temps

des de la Sirena, des d'Amer,

des del mar a aquell far.

Diabulus-Angelus,

les bruixes i el poble.

Si ens acompanyem

tot serà més senzill,

si tot canvia és gràcies

a tots/es, ho mereixem.

***

La matèria es transforma 

Entre porta i porta es transforma

la matèria que s'enllaça amb el passat,

transmutant-se en allò que precisem,

és tan precís obrir el camí per aquí

que sembla mentida que no ho fem.

Fem-ho i que aquest 2025

obri les portes a l'infinit.

La pressió política actual

té massa a veure amb l'opressió

d'un segle XX de tirans dictadors,

així que no pot passar més temps,

si deixem que passi acabarem morint,

o transformem aquest present absurd

o el demà ja no podrà ser brillant

com els diamants que esguardem

dins els somnis transmutables.

Alquímia de la mà de l'anarquisme,

si vam posar les bases a la fàbrica

ara cal posar les bases polítiques

i que no tornin els feixismes.

Transmutar aquest present,

transformar la matèria

com el sistema.

No tornem a ser

la carn d'un canó,

diables o àngels,

i si ho acabem sent

que guardem somnis

rojos, foscos i clars

i que a l'endemà

tot torni a esclatar.

Que esclati la veritat,

les certeses, la màgia,

l'alquímia tan nombrada,

saviesa de les bruixes àvies,

de les druïdesses vives

i els esperits ancestrals.

Les ànimes tenen molt a veure

i nosaltres les sentim a cada pas,

caldrà estar atents als canvis

quan la matèria transmuti

i veiem els resultats

a tants segles amagats.

Som aquí, som allà,

som arreu, sentint-nos

tan per dins com per fora,

connectats en unes xarxes

a l'espai, sobre la terra,

entre el vent i l'aire,

comuniquem-nos lliures

i anem a canviar la matèria.

***

La manera de fer-nos

Hi ha una forma de formar-nos

tal i com som, és la manera de fer-nos

i és una forma antiga de coneixement

que versa més enllà dels números

que tant ens marquen pel carrer

i allà on anem, des de que naixem.

Som el sol, degut a calor i aigua,

a glaç i foc, a tendresa i passió,

sexe i amor, lluna abrupta

és un camí de cràters,

d'esculls i de barreges.

Aquest món no es fa sol,

hi construïm o hi destruïm,

depèn, però forma minerals

de fluids molt ancestrals,

col·lapse planetari

i ja les tenim fetes.

Pedres precioses

a l'obrir els ulls,

mineral universal,

la sal de la mar

al ventre de dona,

a les ametistes

lliures i liles.

Diamant pur

en el dia amant,

els cossos i les mans,

ens anem construint

en una imaginació

on hi som els dos

i ens multipliquem

com números i noms.

Estem a un pas capaç

i aquesta manera de fer

connecta amb d'altres,

es formen els astres,

les estrelles llunyanes

i les més properes

a nosaltres.

***

"Ja tu saps"

Ja t'ho saps, "ja tu saps",

cal estimar per ser estimat 

i cal ser odiat per a odiar,

estimar-se la terra

és el primer pas.

Els animals,

les ànimes,

salvatges

i gaudint

del plaer

en companyia

o bé en soledat,

miratge d'estar

acompanyat.

La realitat

és imaginació

i la imaginació 

és la realitat,

fent-la de somnis,

dimonis i diablesses,

Deesses i Déus antics,

som la sal de la terra,

els minerals que ens fan.

Som estranys, som folls,

"Ja tu saps", ja t'ho saps,

jo m'ho sé, anem pel carrer

i les places donen respostes.

Les fonts ens alimenten

d'unes aigües d'uns rius,

d'uns núvols, de dipòsits,

o al bosc amb el verdet

d'unes canyeries fines.

Metall preciós, coure,

ferro, regalimant,

estimar la terra

és estimar-te.

***

Tot té una explicació

Encara que a cops no ho sembli

tot té una explicació lògica,

és la matemàtica de la màgia,

estem allà on cal, som arreu,

estar i ser a tots els racons,

girant-ho tot, tot està malament 

a un sistema que ens maltracta.

Les poques coses que es sostenen

ens ha costat molt aconseguir-les

i encara hi ha veus que ho ignoren

i que volen retallar en tants àmbits.

Els canvis seran abismals

o ens anem a l'abisme,

depèn de tots/es.

El poder del poble pobre

serà un poder enriquit

amb les pedres minerals.

Precioses, no hi haurà preu,

apreciarem el nostre ser,

ens defensarem a mort.

No hi ha volta enrere,

tot té una explicació

i neixes tu i neixo jo,

què esperaven?

Tan és, tot possible,

som la llum a la fosca,

som la fosca de la llum,

equilibri entre forces.

L'explicació a tot és acció,

tot pot ser i res pot ser,

només ser i poc més,

que ho som tot i res.

Defensem la casa,

defensem el poble

el territori, vius

com els ancestres

mestres d'estrelles.

Els estels lliures

són explicació 

per cada somni.

Volant entre núvols,

alquímia de colors,

púrpura purpurina

que baixa ventre enllà.

Dolça dolçaina sonant,

castells explicats

als ancestres

per les ànimes,

pels esperits.

Memòria històrica,

roja revolució química

i alquímica, en un instant. 

Tant si fa bo o no

tot té una explicació.

***

Tres pilars fonamentals

El poble, la màgia i l'alquímia,

 pilars fonamentals de les poesies

que caminen entre fades i nimfes,

entre bruixes i druïdesses,

entre mags i magues 

que res no amaguen.

Ni trucs ni trampes,

la màgia ha de ser màgica

o només és un escull a evitar,

vivències de vidències

evidents pels anys,

els que resten,

fonamentals.

LSD i bolets,

anfetamines

i mines de robí,

als ulls rojos

des de la poesia,

des dels fonaments.

Ment a ment aprenent,

comunicant-nos al vent,

a l'aire, intel·ligents. 

Res d'ignorància 

si no és per aprendre,

res de saviesa si no és...

...per desaprendre, sempre 

de nosaltres mateixos.

Aprendre de nans,

de nanes, atentes

les antenes,

nous somnis.

Aprendre de druides,

de xamans no oblidats,

màgia a la memòria,

ara, ahir i sempre.

Tres pilars de fonament,

encenent l'aire al moment,

vent de llevant o de ponent,

ardent el misteri de la flama

que mai no camina solitària,

amb la força dels transeünts

i la grandesa dels gestos

que desprenen tendresa.

Pilars de les poesies,

mai fugiu d'aquí,

us vull sempre amb mi,

com us vull per vosaltres,

a anys llum de tots els altres,

mai no ens trobaran, mai,

encesos en noves realitats.

***

M'encomano als esperits

A les ànimes, als esperits

del meu "jo" al mirall futur,

més enllà d'univers i cosmos,

en una altra dimensió a prop

dels somnis que ara farem.

Farem somnis, allunyats

els malsons, gaudirem

de la dolçor i el bes,

del cos, de la nit.

Quedaran enrere

les paranoies

perquè no,

no ho eren. 

Tot era cert,

volen confondre

la teva i la meva ment

i així anem malament,

no n'hi ha prou

amb els amics

si resulten ser enemics.

Farem una altra connexió,

ni amics ni tampoc enemics,

sense trampes avançarem,

per sempre "comanches".

Els nois del blat

han fet tractes

amb la barbàrie

i ara la ira ho és tot.

Allau de venjances

ara mateix avancen

i mai en faran prou,

serem milions infinits

i serem dècimes eternes.

M'encomano als esperits 

que ja van vèncer el temps

i que ara ens conviden a ser,

després de tot, eterna flama.

Diables rojos d'infern cert,

eternament efervescents

i irreverents, ardents.

Ja s'ho trobaràn,

per ells serà tard,

com qui estima

una llum morta

el seu destí

serà penombra.

Rojos convençuts,

anarquistes d'arrel,

arreu on anem la vida

convida a encomanar-nos

als esperits de les nostres nits

perdudes en un espai infinit,

al cosmos, enllà l'univers.

No ens aturem mai més,

demostrem que ara podem,

no hi ha més que desitjos

oberts als anhels i l'alè

a les ànimes i esperits

que poblen el silenci.

***

Records que es repeteixen

Mai de la mateixa manera

però els records es repeteixen,

són com eren i a la inversa...

...que és quan tot es confon 

si no desxifrem bé les coses

i les coses no són cossos

i els cossos ara es fonen

dins la meva ment fosa

pels somnis a una fossa.

No per ser morts ni enterrats

o no, sinó perquè es barregen

i aquí a la plaça de l'alquímia

tot va passant i les matrícules

em diuen els anys viscuts

i potser els que queden,

puc estar-ne segur

i posar la mà al foc

però sense assegurar

tot i no tenir-ne cap dubte,

el cert és que tot és imaginar

i si imagino aquest somni d'avui

demà serà cert, com cada dia.

La migdiada d'avui m'ha marcat

com l'ull màgic d'una creença

més enllà de les religions,

tenim raons profundes

i arrelades ben endins.

Hi ha records que tornen

i de vegades es transformen,

mai de la mateixa manera

als carrers hi ha ulls oberts

i tendreses d'estels brillants

com la llum del desig mai pres.

Intueixo més que no pas penso,

de vegades, i la sensació ho és tot

i a cops m'avisa de l'imprevisible,

d'altres no i tot és sorpresa,

desitjant que sigui record,

al futur, de dies de pedres

a les mans i entre els dits,

caient, vessant, per sempre.

***

No ho podran negar

Quan sigui evident

no ho podran negar,

seran ells qui hauran

de demostrar que no,

que no és cert tot això

però ja serà massa tard,

els hi esclatarà a la cara

la veritat, serà innegable,

certesa feta i ben refeta,

no ho podran negar més,

volem que arribi el dia

i que pagueu el preu,

per les traves i trampes 

a un joc tan antic com nostre,

mai vostre, mai dels "altres"

que nosaltres tenim la clau.

La clau enigmàtica i pura,

alquímica i sense còpies,

universal i lliure de tot,

a les mans dels necessitats,

lluny del món dels poderosos,

mai ensumaran el canvi dels canvis

perquè volen diners enlloc de màgia.

Forcen la màquina i ha de ser nostra,

la màquina, la fàbrica, el poder pel poble,

no ho podran negar, serà massa tard,

al moment just per nosaltres.

Estem més a prop que mai,

ho creguin o no, tan és,

el fet és que despertem

sense sortir del somni.

I el somni és un somni etern,

infinit el temps d'estimar-nos,

més enllà del que creguin o no,

som munió, milions al món.

***

Tot és ser i tot és res

No m'aturo pels marges,

no en tinc, tampoc límits,

sé que en això ets com jo,

siguis qui siguis som ser,

res més, que ho és tot,

que no és res, calem.

La pluja va caient

i el cel es va tenyint

d'un gris semblant al cap,

a la matèria del cervell,

els núvols semblen pensar

i els ocells semblen parlar,

mentre les orenetes volen

a prop del nostre cos

hem cregut en transmutar

tantes històries en un bassal,

un bassal on s'hi veu el capvespre,

després de tot això tot és més senzill,

sort que has arribat i ara llegeixes,

sense la teva visió no hi ha màgia,

sense la visió d'ells hi ha de tot.

Ells mai han cregut en l'alquímia

com forma de capgirar-ho tot, tot,

i ara són els qui mai recordarem

per posar-nos pals a les rodes.

Hi ha gent sense malícia,

hi ha gent sense bondat,

no tots ells són culpables

ni tots nosaltres els bons.

Tot i res és el mateix,

tot acaba quan tot reneix,

caldrà saber-nos lliures,

sempre, com ahir, ara, demà,

t'estimo passada la tempesta,

quan la pluja per fi s'aturi

no podrem aturar el pas,

continuarem sense resar,

continuarem sense religions,

serem per sempre purs i joiosos,

i si vénen ombres negres, clares,

caldrà ser llum i si ve la llum

caldrà ser ombra, serem etern,

serem etern contrapunt.

***

La consciència inconscient 

Quan somnio dormint

no controlo allò que visc

excepte alguna vegada

que l'inconscient...

...és conscient

i decideixo

que vull interferir.

De dia segueixo el somni

i no divideix res dia i nit,

només els colors del carrer

i de les persones que hi passen.

Tot és ben diferent, allò oníric

es mostra tan tendre com bell

i si vénen les males feres

que trobin males bèsties

capaces d'usurpar el malson.

Furtar els malsons és un pas

capaç de deixar-nos somniant

en allò més sublim i entranyable.

Si els malsons ja no hi són

anem caminant dins metàfores

que són veure'ns a les afores

d'uns versos que descriuen

tot allò que fem, sigilosos.

Recollir els fluids

a cada pas comprès 

és fer de l'encanteri

un misteri més.

És consciència 

del tot inconscient 

saber-se lliure de mal,

quan el bé és preuat

i fem de tot per tots.

Potser ja no caldrà

dir-te res dels altres

que res de bo volen

per tots nosaltres.

Tants cops ho he versat 

que si m'has seguit

veuràs que vull dir,

sinó tan és, ho viurem,

ho sabrem, som consciència 

tan inconscient que ja no cal,

que ja no cal pensar més

si no és per fluir,

subconscients.

***

Tenim un món al nom

Al nostre nom tot un món

des de que naixem fins partir

d'una terra tan estimada

pel nostre cos i cor.

Tenim un tresor

a les entranyes,

expulsant fluids

som tot un món.

No hauria de fer fàstic

allò que tan ens pertany,

no hauria de fer fàstic

allò que som i tenim

i més si és per fer

joies del "no-res",

"no-res" és un dir,

ho és tot el cos, tot.

Com el cosmos,

la terra, món del nom,

momentànies formes

d'un sol vers, seguint

una metàfora i una altra,

estimant-nos, mare mar,

mare lluna, mare món,

mon nom és un segon,

com el teu, com el de tots.

Nosaltres tenim el poema,

nostres són aquelles poesies,

siguis com siguis i vinguis

d'allà on vinguis, som món.

Nom d'estels, d'estrelles,

brillants com la tendresa

que tenim al fons dels ulls.

Visca la vida que empeny,

mort a la mort que ens vol

passats els anys i afanys,

no la volem prop nostre

i si tenim un nom, un món,

que duri eternament, sempre,

fent saltirons fins al final

d'un poemari d'amor i goig

que ja és teu, infinitament.

***

El verí que du a l'ahir

Hi ha verins que duen a l'ahir

i així directament al demà,

són endevins, vells veïns,

nous veïns, veïns futurs.

Verins fins i afins

des del principi

fins a la fi.

La fi que no arriba,

que mai no arribarà,

és sacrílega i sarcàstica,

una metàfora i l'eutanàsia,

la prenem per perdre vida,

la prenem per tenir més vida,

depèn, no sempre ajuda.

No és joc de valents,

tampoc és joc de covards,

no és joc de nens ni de vells,

de fet no és pas cap joc,

podríem començar aquí,

és vida pura i seriosa.

La nostra existència plena,

la saviesa de tenir-nos,

compartits, partits,

deixaré d'enverinar-me

quan la vida doni drogues

sense ser mal interpretades.

Ja les donen a les farmàcies,

fórmules dites magistrals

i les del mercat negre

tallades i perilloses

seran legalitzades,

pures, donant ales.

M'enverino, fins quan?

Endevino més que penso

i penso més que sospiro,

més que respiro, existeixo.

Existeixo més que neixo,

existeixo més que moro,

en un cicle etern i màgic,

que no acabi el ball

de sincopades onades,

d'un espiral al fons del mar,

embriagant-me de salina i vida,

drogant-me amb la teva imatge

que camina pels carrers,

decidida, encesa.

M'enverino i endevino,

visc i visualitzo, etern,

tot allò que vull en mi,

imagino i idealitzo

el teu i el meu cap,

l'ideal no és perfecte

ni la imaginació complerta

però vaig fent mentre tingui vida.

Em diuen "boig" i tan m'és,

sóc boig roig dins al final

i això no durà cap mal

si mai no ens en fan.

Verí pel camí,

porta'm al demà

des de l'ahir.

***

De somnis també es viu

També es viu de somnis

si són encesos i lluminosos

com un dia d'aquells clars,

de sol radiant i potent,

al Castell, no al convent,

prenent el vent amb passió

d'aquella poètica que empeny.

Fem força per arribar al fons

d'una qüestió on només cal esforç

del mental, d'intensitat inusual.

Terres congreguen a aquesta

i la meva parcel·la és la teva,

sense perdre l'equilibri

fem passes fermes.

Bipolars o polièdrics,

de mil formes i colors,

rojos quan s'encén la llum

d'un final molt i molt llunyà.

És eterna la vida des d'aquí

com ja ho era al partir,

a l'anar a morir 

abans de néixer

quan créixer

és el somni

pel que es viu.

Hauran de passar dies,

potser setmanes

per una melodia

diàfana i lliure

si no la sentim,

ja, a l'oïda.

Som més que terra,

som més que lluna,

de somnis també es viu

i l'esperit sempre perviu. 

Ànimes ancestrals 

que m'esteu guiant

i escoltant, recíproques,

torneu-me a les muntanyes

allà on les ombres són

encara més estranyes 

doncs formen part

de les entranyes 

que guardo al bosc.

Esperits de la mar,

antics i mariners,

marins a la maresma,

torneu-me on vaig ser nen,

entremaliat per les ones,

caminant amb ales

per la sorra.

Veig la imatge

i ara la sento,

els records

no enganyen. 

T'estimo 

passada la nit,

passat el vespre,

en cicle etern,

somni despert.

***

El poder és a la imaginació 

Als estels de la nostra ment

com un espill cap a l'univers,

espiral de colors trencats,

el poder és a la imaginació

i fem lloc a la revolució

i sense la droga mai, mai,

mai no t'hauria conegut

o potser sí, no ho sabré.

Imagino un món dels dos,

multiplicats fins l'infinit,

dos punts de partida,

dos punts fins al final.

Un final que no arriba,

la imaginació es repeteix

però mai no és el mateix,

exponencialment diferent,

t'estic estimant al mirall

i no sóc jo, ara ets tu.

El teu reflex ara neix

quan ens coneixem

i ens reconeixem,

fent tot un món nou,

de somriures ben vius.

Les llàgrimes d'emoció,

d'il·lusions també es viu,

i tant, com de somnis.

El poder de la imaginació

és la transmutació del fluid,

flueix una força inesgotable,

la ment és capaç de tot,

de tot, ressorgim de nou

del niu de les neurones.

***

Dies sense inspiració

Hi ha dies sense inspiració,

són els dies que passen lents,

costa amunt, no trobo pendents

a la recta i tot queda pendent,

sense fer, esperant el moment.

Són dies on el poble és pla

una maresma, sorra a sota,

des del mar a la muntanya,

i res no inspira ni ens separa,

però tot ho fa i em contradic.

Buscant inspirar-me em trobo,

més enllà de l'horitzó i la calma,

en un contrasentit accentuat,

 dies que manca la inspiració

i cerco molt dins meu

aquelles velles raons.

Raons per les revolucions,

sempre va haver-hi, n'hi haurà,

fins el dia que siguem lliures.

El dia trigarà en arribar,

el volem veure, no hi ha més

i si mai no el veiem, anem,

seguim utopies i instint.

Insistint.

Les belleses dansen a la tarda,

amb patins, aquelles fades,

amb amulets, velles bruixes,

belles druïdesses, eternes.

Si no hi ha inspiració

caldrà buscar-la arreu,

si n'hi ha que ens transporti,

més enllà d'estacions i ports.

Dies sense inspiració,

dóna'm una sola raó,

estabilitza'm abans,

abans que ho faci jo.

Si no ho fas tan se val,

serem llum, llum declinant.

Incandescents i lluminosos,

fruit del passat tan solar

com un sistema canviat

per una sola mirada.

Tenim les claus,

tenim les eines,

ferro i també foc,

enclusa i martell,

forjant el somni,

inspirant-nos.

Que no ho facin ells.

***

Les pedres no es fan soles

Tothom hi té un paper,

excepte la resta, els altres,

les pedres no es fan soles.

Tots/es estem cridats

a fer-ho tot realitat,

el somni encès, el bes,

tenim davant i darrera

tot un univers, de vers.

De veritat, la pell,

si és falsa també...

ja no sabré que fer,

potser pedres d'entranya

roges, grogues i ufanes,

com les contradiccions,

la primera: si és millor

o el que sigui és pitjor,

tan és, no hi ha nivells,

més o menys, alt o baix,

depèn de perspectives 

i tot és molt confús,

a la terra tot encadena

excepte la natura viva,

el cos, el cosmos, la llum,

tot el que seria el lloc,

el punt i l'apunt,

de dalt a baix

o de baix a dalt,

somriure és crucial

i no entenem de creus.

I no ens faran més mal.

Entenem de pedres 

a aquestes alçades,

 de cames alades,

cabres boges, saltant,

de munt en munt,

dialogant.

No es fan soles

tantes pedres,

amb l'esforç 

dels animals

que diem humans

serem alliberats.

La resta no hi serà,

serà el buit absurd,

el zero a l'esquerra,

quan tot siguin cercles

i no hi hagi cometes.

Fem les pedres,

encara és d’hora 

i aquesta és l'hora,

som els planetes

d'una nova història. 

***

Les nimfes i fades de l'ahir

Com un record llunyà que torna

recordo tots aquells moments

passats amb nimfes i fades,

dels 15 fins als 30 anys,

de follet fins a bruixot,

passant per ser foll,

recordo les noies,

recordo les dones,

els llits i les nits,

les matinades,

les més nues.

Nimfes i fades,

després bruixes,

ara cap a druïdesses,

cada any té la seva època,

la llum de la lluna ara mana

en aquest matí que triga en arribar,

les estrelles encara guien el camí,

faig cas a l'estela dels seus ulls.

Les trenes de colors,

recordo les tardes,

recordo cada moviment

quan anàvem a contracorrent,

des de les aules a les taules

d'aquelles tavernes

al casc antic.

Gerres i billar,

mais i més drogues

despertaven el ser,

després els bolets

i el primer ingrés

al psiquiàtric,

abans a l'illa,

britànica

i balear.

Reading

i Menorca

per rebentar

la meva ment,

noies abans,

noies després,

dones per sorgir

de dins meu.

Miralls amants,

passió i cultura,

dolçor i tendresa,

llum d'uns ulls

rojos i liles.

En tu em veig,

vell foll i druida,

druïdessa del matí,

et veig pels carrers,

amb tu vull ser,

amb les altres,

amb els altres.

Astre i foc,

llum lluny

de les ombres

que ens ocultaven.

Per més sol que hi hagués

la pluja va portar l'arc

i ara entre colors caminem.

T'estimo passada la història,

ja formem part de la poesia.

Tu tens les meves claus,

la meva casa, la teva,

tu tens les mirades

capaces de fer-me morir

per un instant prop teu.

I serem ja vells,

joves i valents,

nimfes i follets,

fades i folls,

bruixes i bruixots,

xamans i guerrers/es

quan anirem al sot,

sense el cap cot

i el cos fonent-se...

...amb la terra, de cop.

Així t'estimo,

així t'estimaré sempre,

estic convençut, ets tu,

ella, ell, som la resta,

la suma que manca,

la matemàtica erràtica,

ho som tot sense ser res,

no som res i som el cosmos,

si m'estimes deixa un rastre

de les teves mirades

per les places,

per les platges,

ulls encesos,

no vull res més

si no ens donem el cos,

tu i jo, com antigament

o com noves albades, sinó,

i que el temps vagi fent,

que si sóc druida

és pel vent

que foragita

somnis adolescents,

encara molt presents

en l'interior de la ment.

***

La trista balada

La pal·lidesa d'un lament

escriu els versos d'una balada,

com el cor sense el nostre cor,

com el ventre sense la sang.

Sense maquinària, un robot,

sense budells per circular,

sense ànim ni alegries

podria passar la terra.

Còmplices del dany

en el sistema estant,

no entenem de plor,

de renúncies, de tristesa,

si no plorem els morts.

Siguin d'on siguin,

vinguin d'on vinguin,

ni una llàgrima pels altres,

pels qui no ens volen

en un món capgirat.

Serem foc als ulls,

serem queixals de llum,

força intrínseca i ben viva,

mentre el plor mor a la cançó,

la balada més trista és morta,

no la volem amb nosaltres.

Ni en nosaltres, estripem-la,

que no tornin els vells acords

que ens fan pensar en un món

sense l'alegria, sense al·lèrgia

als poderosos i la immundícia.

Immunes i impenetrables,

així ens veiem ara mateix,

ara que acaba la trista balada

per un cor que només vol viure,

compartir, arreu, i ser ben visible.

Com la teva veu, amor, imprevisible.

***

Caminant pels marges

Hem fet drecera pels marges,

el camí encara que sigui ample

no val la pena de ser caminat

si no entenem allò marginat.

Passant d'allò que limita,

passant de cada límit,

hem anat a buscar nord,

sud, est i oest, enllà de tot,

fent passes fermes, arreu.

Més enllà de la galàxia,

de la tenebra i l'angoixa,

més enllà de cada lloc,

cercant a la terra

el que no dóna el sol,

buscant allà, en el sol,

el que la lluna no dóna,

cercant a la lluna

allò que no diuen 

estrelles ni astres.

Caminant pels marges,

sempre marginats, al néixer,

marginals pels carrerons,

marginals a les aules,

marginals a la feina,

marginals a la terra.

Hem après del suburbi,

hem après dels sorolls

així com dels silencis

i avancem sense por,

tenim un món nou

on ser centre i límit

si en volem posar,

però sobretot...

...sobretot tenim mar,

mar on naufragar

i anar a la deriva

o prendre els rems

i acabar a bon port.

Depèn de nosaltres

aprendre dels marges.

***

Ovelles de tots els colors

D'ovelles negres a ovelles de colors,

mai seguint el ramat, sempre insubmisos,

tendrament allunyats de l'odi la por,

regenerant-nos com els rèptils,

cercant dins la pell el foc,

la flama encesa, revolució,

rojos i anàrquics, sempre.

Ovelles de tots els colors,

brillants, de pedres, lluents

les estàtues de passejos i parcs,

segles que duraran mil·lennis,

punys alçats de cabres boges,

sempre atents als canvis,

desfent el vent amb els ulls.

Treballant el cor i el cos,

si van per camins dispars

encendrem el vent amb el bes,

el vers amb la calma, just després,

aquest combat mai s'acabarà?

sí, el dia de ser alliberats,

com a classe, com a país,

com a països, confederats

en una Península Ibèrica

sense ser presó de pobles

que seran independents.

Ovelles de tots els colors,

mirant sempre enrere

per recordar d'allà on som.

Sense mossegar-nos la llengua,

ensenyant les urpes si ens cal,

combatent sempre els enemics.

Mai més ser esclaus de res,

amb tots els miralls i pedres,

estàtues regalades per tots/es,

tot per tothom, compartint.

Se'ls hi desfà el malson

que tenien per nosaltres,

el conte de la gallineta,

de la tortura i la por.

Millor ser llops,

millor ser panteres,

amb els ulls encesos,

fugaços al vent.

***

La llum dels colors

Els colors tenen llum,

la llum té colors,

de dia o de nit,

amb la llum del sol

o la llum de les faroles,

de neó, de la mateixa lluna,

ombres clares i fosques,

tendresa lluminosa.

Foc a la mirada

d'aquella fada

que camina

per davant

del portal.

Solucions més 

que problemes,

matemàtica erràtica,

fallen les premisses,

fallen els anunciats,

el resultat no, és un,

és la teva ànima,

és el meu esperit.

Escriptura automàtica

lenta, al ritme del cor,

cardiologia amb lògica,

nimfes i druïdesses 

i follets i druides

fan pactes,

néts i àvies,

avis i néts.

La mel al poble,

allà en un forat,

sembla abandonada

però sra l'esguarda 

la llum de la comarca

d'arenys i muntanyes,

la llum del color

i el color de la llum.

***

Frau

S'han cregut tantes mentides

que estàn a la presó mental,

plens de barrots els límits,

no es poden creure la veritat

immersos en les fal·làcies,

maremàgum de foscors

que no deixen veure llum,

oceà blanc sense negror,

sense profunditat ni roques,

sense amplitud de mides,

no poden veure certeses

i es creuen el gran frau,

la farsa mal organitzada 

doncs no aconseguiran

pas res, ho falsegen tot

i es perden i fan perdre,

quan esclati allò absolut

ja podran anar dubtant. 

***

Obres i reformes

Vaig fent obres i reformes,

obres poètiques i alquímiques,

reformes i formes en el vent,

en els laboratoris futurs,

reformant la realitat,

refórmulant-la,

formulant

i reformant

allò que fa patir

per convertir-ho

en allò que estimem

i que sempre ens cuida,

passi qui passi i vingui...

...qui vingui. Aconseguint-ho.

Deformant el sistema

reformant-lo, sistèmics 

en aquesta nova òrbita

en un nou paradigma.

Missatges encriptats,

"hashejant-nos" lliures,

menjant-nos-ho tot,

alimentant-nos 

de quimeres

per fer-les 

ben certes.

***

Instal·ladors/es

Anem instal·lant el Caos,

l'ordre dins el desordre,

desordre dins el Cosmos,

el Cosmos dins el Cos,

el Cos dins les canyeries,

les canyeries rovellades

amb aigües sempre minerals

i mai estancades, lliures i pures.

Dures disculpes dels qui creuen manar,

infiltacions que fluctuen al llarg de la vida

mentre ens fem lloc com l'aigua penetrant,

fluids com fruits flueixen, ens instal·lem

dins instantànies formes rares, estranyes,

intermitències mimètiques i entranyes

que ens marquen el camí místic i antic

desinstal·lant allò que ens fa mal

del cos que sent cada canvi

i cada senyal apunyalant

el nostre cor de robí animal

que es va traient espines i fils.

Tot és a la nostra ment.

L'ànima de la instal·lació 

ho canvia tot de direcció,

de color, de lloc, d'energia 

-sempre renovant-se, eterna-

va guarint-nos i cuidant-nos,

la seva memòria és als ulls,

reflex de la ment ardent,

foc encès d'un al·licient 

que és aquesta il·lusió 

irrevocable somniada

per unes instal·ladores 

i per uns instal·ladors 

que més enllà del sexe

busquen nexes on ser

éssers sense res més,

que ja ho és tot... i res,

tot suma el mateix,

res restarà a la resta,

res dividirà la força,

repartirem riquesa 

i aquesta pobresa

instal·larà alquímia

per reconvertir-se.

Lluny els traïdors,

lluny l'horror i la por,

al·lucinants les noves

poesies i cançons,

enlloc els taurons

si no és per menjar

bancs de peixos frescos

a unes aigües internacionals

de foscos safirs, or i robins,

com ninots, monedes i porcs

que són guardioles a trencar

com vidres esmicolats als aparadors

de les deixalleries riques en gemmes,

en bacanals de diamants i amatistes

que lluiten amb les maragdes

per fer-se lloc amb l'ambre

de la saliva dels arbres.

Només volem el que és nostre,

instal·lant la forma al voler,

al voler volar, al poder,

som somnis onírics

o és la realitat comuna?

que més dóna si ho som tot?

que diferencia aquesta ciència

d'aquella que diuen empírica?

Fets irrefutables acompanyen 

i és al·lucinant viure de psicòsi

quan la tendresa ens atrapa

més enllà d'aquells malsons

somniant en màgics instants.

Al món li calen dolços sons.

Ja no hi ha camí cap aquí,

ja no hi ha camí cap allí,

desinstal·lant i instal·lant 

a passes ràpides o lentes,

amb mestissatge, missatge,

mestratge de lliures onades,

sense ensenyar res de res,

l'ensenyament ensenya:

la ment no es mostrarà.

Seny i or té el senyor,

seny i hores les senyores

i els joves i vells diables

ni seny ni rauxa, follia

que val més que si brilla

el rellotge dels burgesos,

joves i velles diablesses

ens mostren i demostren:

no brilla allò material

ni brilla tot el que és or,

sempre cercant matèria

per fer encanteris al límit:

per fer pedres de tot arreu.

***

Assamblea de pedres precioses

Assamblea de pedres precioses

als ulls dels folls, rojos i blaus,

de robins i de safirs, verds i grocs,

de maragdes i d'or, de les llums

de les mirades acompanyades,

de les paraules de colors

violetes com l'ametista

i blanques com el diamant,

fluids dins el cos, que surten,

per l'alè dels/les companys/es,

encenem l'encenall amb traça

i junts/es, plegats/des, tenim força

capaç de no dur-nos a la forca,

com antigament amb les bruixes,

mai més ens tornaran a cremar

a les fogueres de la seva raó

que no val per res, inquisició,

mai més tancats ni lligats,

ara obrim nous horitzons,

tenim raons per revolucions,

dels psiquiàtrics als confins,

no hi ha malalties mentals,

són noves formes de vida,

de perspectives, idees

que fan veure mons

molt diferents

a la normativa.

Res és normal,

res està estipulat,

res és comú per tots,

bé sí, la màgia roja,

l'alquímia blava

de cel i de mar,

marrons de terra,

negre de petroli,

grisa d'óssos,

taronja d'ambre,

amb tots els colors

si és per fer dels somnis

realitats incontestables.

***

Ampolla blanca

El vell deixa l'ampolla blanca

amb coll blau al contenidor blau

a manca d'un de blanc, esperem

actuant pas rere un altre pas, 

posar els altres contenidors

de tots els colors, llum

per la nit i sol de dia

per uns reflexos

amb tota tonalitat 

de complerta totalitat,

deixalles a cadascun,

una per cada fluid

una per cada pedra.

Front amb front

contra l'enemic,

fent trinxeres

arreu de places

i carrers, estacions

que porten restres

dels nostres cossos.

Encriptats per dins,

per fora, som exèrcit,

minories que fem majoria,

agrupats en immensos grups

tots amb un clar objectiu:

enderrocar el feixisme

i compartir entre nosaltres

el trencadís de cada roc,

de cada pedra afilada 

per matar malsons.

Somniarem onírics,

sempre alquímics,

res podran en contra,

res podran amb...

tota aquesta massa.

***

Tothom aprenent de tothom

Constantment aprenent de tothom

i l'ensenyança inclina la balança,

fa de contrapès aquest temps,

el temps que passem ensenyant

i prenent del que ensenya la vida,

el carrer, la plaça, parcs i jardins,

terrasses i mar, passeig i estació,

a la parada del bus o a dins d'ell,

asseguts al banc, fumant,

bevent i fent mais.

Aprenem de les parets,

aprenem de les pintades,

dels colors de tot plegat,

algun dia els esprais

seran de minerals

de totes les tonalitats.

Com un crit de guerra après,

ens l'han declarada fa temps

i malgrat tot ens aixequem,

com sempre, des de l'alba

d'una història a les cavernes,

lluitant per ser lliures

sense violències,

el robí establí

i van ser ells.

Ens han ensenyat

al llarg del segle XX

desgràcies inhumanes

que encara perduren,

hem après a esperar,

l'eterna lluita

segueix viva.

Aprenent tothom

de tothom, sentint

ben endins fred i calor,

el que li cal a la matèria,

i l'electricitat explotant-ho tot,

del nucli dels àtoms a l'exterior,

de l'exterior fins al centre,

en un instant, menys...

...d'una dècima de segon.

No cancel·lem la revolta

encara que actuem abans,

encara que actuem després,

portem lluitant una eternitat.

Sense diners calen els calders,

les calderes i les glaceres,

tot ho aprenc del poble,

de bruixes i bruixots,

seguint l'estela roja,

la groga, la verda,

les esteles de colors,

llum encesa ben radiant.

Ens passem la vida ensenyant,

ens passem la vida aprenent.

*** 

Per molt que et vegi així

Per molt que et vegi en el futur,

per molt que et vegi amb joies,

carregat fins dalt de gemmes,

de pedres, amb anell de robí,

amb anells d'or i maragdes,

de diamants i de safir...

Per molt que et vegi ric,

rics/ques ho serem tots/es,

en el futur tan possible 

que ja el veig com l'avui,

tothom tindrà de tot,

tothom tindrà riquesa.

No em fa nosa la imatge,

no em va cap mena de por,

no hi haurà cap dictador,

no hi haurà qui tingui més

i jo vull viure per veure-ho,

com la resta, cadascú escollirà

si vol du joies o si no en vol.

Per més que parli de tot això

a mi mai no em mataran,

com a tu, com a ningú,

hem de decidir el final,

ho hauríem de decidir,

cadascú el seu, i el meu...

és molt lluny d'aquí i a prop

a la vegada, és a l'illa, al far,

al costat d'aquella caseta,

la de fusta verda i blava,

estaré allà a la vora,

enterrat al fons,

donant el cos

a la terra,

en simbiosi.

Tornant al cicle,

a la mare mar,

al pare terra,

a la lluna,

al sol...

I per molt que et vegi

com ja et vaig veure

ara farà un temps,

et veig com qualsevol

que vulgui les pedres,

com ella, com ell, l'altra,

l'altre, el de més enllà,

com a mi mateix,

les gemmes curen

en contacte amb al pell.

Per ara només trobaràs

tabac i a voltes marihuana

a aquesta bossa, però no...

jo a tu ja no et donaré res,

ja ho prendràs a l'hora,

quan ho prendrem tots/es.

***

Mare mar, pare terra

Des del fons de la mediterrània 

o des del fons de tots els oceans,

l'ametista va néixer en la dona

i el diamant, després, en l'home,

conjunció màgica i alquímica,

des de la llavor del cor lila

a les entranyes femenines,

felines des del començament,

partícules blaves i ben violetes,

rebent el blanc del pare terra,

ja disposats entre volcans rojos,

cor groc d'un planeta estrany,

encara ara i ja mai més,

doncs ara tot és clar.

Mare mar, pare terra,

ara mateix ja és fosc

al ventre de la matèria,

univers, cosmos al cos,

globus terraqüi viu

engendrat a l'infinit,

etern sentiment ple.

Quan tot va començar

vam néixer tots/es nosaltres,

també els altres, els qui mal feren,

males feres combatent bèsties feres

defensant-se de la barbàrie obscura

del primer que el robí va establir

i així seguim encara, lluitant

contra tots els mals ancestrals.

Tornarem a fecundar la mar,

tornarem a engendrar nounats,

com antigament a la profunditat,

creant éssers i pedres brillants.

Compartirem com ja vam partir,

partirem com ja vam compartir. 

***

Passar pàgina

Ara ja he esgotat totes les pistes,

hem de passar a la branca humida,

ja hem tret el màxim partit a això,

la branca seca ara ja és passat,

he de passar pàgina i seguir,

no m'he d'aturar aquí,

no ens aturaran mai més,

farem de les lletres i nombres

noms i senyals d'un passat viu,

d'un futur encara més viu i pur,

tenim les claus i totes les portes,

els panys ja estan preparats,

trenquem aquesta realitat,

inventem noves sendes,

nous camins, plegats/des,

sàvies i savis com ja érem,

savis i sàvies com ja som,

des de que naixem nounats,

quan passem a ser nans i nanes,

de follets a nimfes avancem

i res fa oblidar allò viscut.

Però he de passar pàgina,

passem-la si ho vols,

demà arribarà tot,

la branca humida

de l'alquímia viva,

deixarem enrere hipòtesis

i posarem les mans al foc,

a l'obra de calderes i glaceres,

sense cap mena d'impediment,

sense aquella part que dubta,

serà certesa de la bona,

ara passo pàgina,

mai no serà tard.

***