LA FÀBRICA ALQUÍMICA (2025)

(Montgat, 1974)

***

 L’any de la fàbrica alquímica

Aquest és l’any de la fàbrica alquímica,
no pot passar més temps, seria tard ja,
és l’hora de fer realitat els somnis antics,
com mai abans, en la sintonia onírica.

Els desitjos, els anhels alquímics,
són més a prop de la veritat que mai,
la fantasia farà el pacte tan esperat
amb allò que els sentits contemplen
i interactuarem en nous escenaris,
dins la fàbrica, al laboratori màgic.

Avui, 30 de gener del 2025 comença
aquesta aventura dolça i magnètica,
salada i màgica, amarga com un glop
de la cervesa que vessa ser i vers.

Tots els sentits són molt importants,
la vista per veure tants canvis, sí,
l’oïda per escoltar-nos ara de nou,
per saber que tot és ben diferent,
el gust per sentir el màxim plaer,
el tacte per acariciar-te la pell,
algun dia ens coneixarem, mai tard,
a l’hora exacte, tampoc d’hora, mai,
com quan neixi la fàbrica alquímica,
serà a l’instant just, sense més espera,
la parla per intentar explicar-ho tot,
el que sé, esperant la teva resposta.

L’olfacte em fa sentir que és aquí
allò que la humanitat esperava,
totes les olors em recorden a tots,
a totes, pels carrers per on passo.

Són fragàncies màgiques, aromàtiques,
de menjars, de perfums, de fum i festa
quan la pólvora se sent anys després
i la bogeria m’empeny a creure en tot.

Al desembre s’hauria de posar la pedra
la primera pedra de la fàbrica màgica
del laboratori alquímic, del canvi
de tots els canvis, sense marxa enrere
doncs un cop oberta aquesta aixeta…
…després de tants segles de misèries
ningú que miri pel poble pot recular.

No recularem mai, oberta la porta,
les finestres, ja res serà com era,
fugirem d’un sistema que no ens vol,
que prefereix tenir-nos a la gàbia,
veient com passa el temps sense tu,
sense mi, sense tots/es nosaltres.

Un nou paradigma ens abraçarà,
no haurem d’oblidar els poemes
ni les cançons que ens han fet
tal i com som, passats els anys.

Estimo aquesta fàbrica, hi és tothom,
si t’estimes aquest laboratori, anem,
anem més enllà de les paraules, fem-ho
i després, quan comenci el 2026…
…si ho volem, el vol serà etern.

Tots/es som el centre del món.

***

Els dipòsits i els pòsits

Diga’m alguna cosa que no poguéssim,
sense por i amb tota la força anàvem,
ara estem a un pas d’arribar al final,
ara no estem ni al passat ni al futur,
estem al pòsit d’aquest present etern
mentre la malaltia mental ens ataca,
les conspiracions i aquestes paranoies
no ens deixaven viure, ara tot és pur,
llencem els daus a la partida dolça
i les besades de tendresa són munió,
acció i reacció, sempre directes, nus
dins els ulls, els cossos es fonen
en les mirades matinals, fent foc.

També hi ha ràbia, rancor, odi, no por,
sabem que res podran, som més,
el poble unit no té límits ni marges
i anem creixent més enllà de galàxies
que ens miren amb ulls nous de dipòsit
i nosaltres som el pòsit ben barrejat
la mescla que ens fa ser com som.

El laboratori, és ser i cosmos
tendre entre alquímiques oliveres,
brots que representen màgia amagada
als cors ferits de tants mags i magues
que, sense fer cap truc, són embruix.

Els comandaments els tenim tots/es,
excepte els altes que res volíen…
…pels nostres plans, plànols
que sortien dels nostres cossos…
sorgeixen ara i brotaran sempre.

Ara de nou em moc pels pàrametres,
els mentals, visualtzant-ho tot, tot,
em mantinc entre el cor i tot el cos,
tothom té tota la riquesa a la fàbrica.

Les barreges són mestisses i res podrà
el temps que passi acabar amb tot això
doncs la volta és eterna com l’espiral
que determina el moviment del laboratori.

Folls dimoníacs amb les línies roges
infranquejables pels seus bons cors,
ardents i fidels a l’alquímia boja,
aquesta casa-fàbrica-laboratori és,
després de tot: tu, jo, tots/es.

***

Classificats

Els fluids seran classificats, abans,
i dipositats als contenidors de colors
un per cada pedra resultant, brillant
serà l’encanteri de la transmutació i,
si ens hi fixem bé, tot té una relació
així que busquem arreu totes les claus
i així anem fent passes, roba de color
pot representar o no allò que portarem
dels cossos de tants donants, és màgic
l’instant preliminar a tanta alquímia.

Els teixits podríen ser de pedres
que precioses brillaran ben pures
en la dansa del matí o de la tarda,
potser millor per la matinada lila
a l’horitzó roig d’una alba nova.

Al costat del mar, la fàbrica màgica
i l’alquímia es fa sense les aigües
si no fos pel safir, el més abundant
abans que el diamant o bé l’ametista,
abans del robí, de la maragda o l’or,
als tractats alquímics hi ha la pista
que ningú no hauria d’oblidar mai, mai
a la vida oblidem la transmutació…
…de l’esperit i dels nostres fluids
si antigament volien or del plom
diga’m si ara, passats tants segles,
els alquimistes no voldrien el somni.

El volem, alquimistes del segle XXI,
que l’alquímia del bes sigui eterna,
tendresa i l’amor sempre necessaris
es transformen en treball col·lectiu,
viu i transformador d’ànimes i pòsits.

No esperem més, classifiquem-ho tot,
reciclem, cicle etern, màgic instant,
lluitem per ser més afortunats
i la fortuna és la lluna a l’horitzó,
els estels al voltant, pedres nues.

La fàbrica està esperant, classifiquem
tot i deixem-ho als dipòsits atòmics,
si tot són àtoms que fem dels píxels?
La xarxa ens pot apropar o atrapar.

Matèria orgànica que es barreja lliure
fent pedres de tonalitats ben diverses
així hem arribat a fer joies arreu.

Art i consciència, llum, vent i foc,
mestissatge, arrels ben aferrades,
el ferro de les mines i l’ahir.

***

Bescanvi

Intercanviarem, ja no vendrem,
no comprarem, lluny el Capital,
estarem a una altra dimensió
on les pedres faran la resta,
la suma, les multiplicacions.

Mai dividirem, sí compartirem,
fraccionarem, del caos al tot,
del tot al cosmos i als cossos,
dels cossos els fluids, pedres
resultants, matemàtica pura.

Àlgebra d’algues, natura viva,
mai desxifraran la nostra veu,
els nostres escrits, els números,
estem “hashejats”, tot encriptats.

No ens trobareu aquí, tampoc allà,
estem més enllà de la veu monòtona,
de la rutina, la droga de la ruta,
a l’atur ja no ens trobaran mai.

Ens volien caminant sense ulls,
això sembla, no ens volien rebels,
tampoc lliures, ara ho serem tot.

Bescanviarem per tenir de tot,
compartirem perquè no falti res,
interactuarem més enllà, màgics,
purs i senzills, tot brillarà.

Estàtues del poble unit,
si la unió té la força
l’alquímia la resposta.

Que parlin les pedres,
que parlin els ancestres,
els astres, les estrelles.

Canviaré la part del cel,
canviaré la part de l’infern,
dels trastorns en farem fronts,
trinxeres per lluitar de nou,
deixant enrere les malalties
oberts els ulls a nous dies.

La ment lliure al bescanvi,
no és tan complicat entendre
que no som res sense l’altre.

Col·lectius que lluitem junts,
llunes tendres de brillants,
diamants i ametistes vives,
sexe de les hores liles,
blanques, esquitxades.

El robí del mes a mes,
tot serà veritat després,
abans encara era d’hora,
ara és el moment d’actuar,
deixar enrere les mentides,
deixar passar el món obtús,
les idees malintencionades.

Valents, fidels, entregats
a un món nou d’oportunitats
on tothom hi trobi el seu lloc.

No són promeses que s’encenen,
són teories que ara s’enlairen,
volen com hipòtesis establertes,
bases sòlides de la imaginació.

Crearem a partir d’aquí el món,
el món que volem per demà, sí,
que mai ens diguin que podem fer,
qui podem ser, a què aspirarem,
plegats farem els bescanvis
i ja poden anar xerrant
els qui mai vindran.

***

Si el fluid ha de ser pur, la barreja eterna

Puresa en el fluid i barreges eternes
per l’elixir dels alquimistes druides
que s’enllacen amb bruixots i xamans,
amb els folls i les fades entregades
al ball d’onades que fan la mescla
que infinita dansa pel nostre cos.

La composició alquímica, abans química
ja haurà donat la volta al temps, exacte
com les herbes, abans medicaments
i anem aprenent del passat i el futur
per saber en quin punt estem ara
i que el cor vagi bombejant somnis
que demà seran robí del mes a mes,
mentrestant, extraient de les venes,
descobrirem la primera pedra, nova.

Si barregem bé tots els fluids
veurem perquè és tan necessari
que es mesclin bé les deixalles,
només aleshores en sabrem res.

És per l’elixir i pot ser un secret,
només la ment d’un darrer guerrer,
d’una darrera guerrera de la llum
en diàleg amb un acabat de néixer
tenen la clau que retrobarem
passats els segles d’ocultisme,
el misticisme estarà a l’abast
i a plena llum del dia brotarà
com ho fa l’ànima al despertar,
just abans de dormir, al somniar
desperts o bressolats per la lluna
i per un sol que és i serà pòsit
quan la vida s’esmuny, és d’hora,
l’eternitat és màgia alquímica.

L’esforç de tants/es pensadors/es
serà recull d’idees innovadores,
del tronc d’aquest arbre, branques
despullades de fulles, migrant
els ocells d’un lloc al altre,
encriptats com les barreges,
el fluid si és pur és resposta
si la mescla arriba som eterns.

El sectet de l’elixir és cos al sorgir i al partir.

L’últim camí és darrer guerrer i nounat.

Espirals eterns, sense inici ni final, barrejats.

***

02/02/2025

Dos de febrer del dos mil vint-i-cinc
i tu i jo podem ser dos o dos zeros,
multiplicadors, més enllà del número u
entendrem que som àtoms i també píxels
que s’interrelacionen en un món caòtic
que té de veritat la mentida estàtica
dins un huracà de certeses que la mou
per enderrocar-la i no deixar-la enlloc
la veritat vencerà, serà llum i ombra
i allò utòpic ja no ho serà mai més,
allò oníric serà la veritat, com ara
ja ho és per tu i per mi, zero i dos
en la matèria d’una realitat-miratge,
s’encén més enllà de carrer i plaça
per fer-nos creure en la màgia
sense números binaris ni trampes,
sense terraplanistes ni obtusos
de cap mena que volen el sistema,
ja els hi està bé ser el número u,
individualistes com són, egoistes,
mai entendran volum, fons ni forma
i segueixen mentint, sense compartir.

Textos i lletres, mots rebuscats,
números secrets, contrasenya, dilema:
agafar aquesta o una altra senda…
…és qüestió de no preguntar-se,
fer cas al cor de robí i l’ametista
doncs amb tu sóc dos, zero també,
multipliquem-nos abans sigui tard,
tenim tot un món on deixar el cos
però jo seré terra a aquella illa,
arribaré a ser un darrer guerrer,
con tu seràs darrera guerrera,
combatent amb els nounats
perquè segueixi la flama:

Número zero, número dos,
escampant les barreges
a la fàbrica alquímica
per fer-les arribar arreu,
després de tot això ja jeu
el preu d’aquells a la creu,
a la seva vida han posat preu.

***

Aquest Maresme és màgic

Va ser-ho, és i serà màgic El Maresme,
pobles i rieres, platges, trens i aus,
serra i marines, ports i les estacions
passa el temps i no, a voltes s’atura,
com un so que es trenca sense fer soroll,
un tro que brama a la tempesta en calma
quan tot es confon tu callant parles,
podrien ser contradiccions, és la raó
d’una comarca que s’enllaça amb altres
per la seva gent, formant els països,
formant la terra que ha de ser lliure
un planeta de barreges i de diferències,
des d’aquests passejos veig el futur
després de mig segle al món, druida
i bruixot, follet i foll d’unes passes
que ja de nan van començar a aventurar
i ara no tornaria enrere, anem endavant
i si un dia tornem al passat, xamànics
haurem fet les darreres passes, delta
d’un riu que contempla un mar nostre,
una mare nostre, des de la maresma,
si érem partícules ara som neurones
interconnectades amb altres neurones,
persones i personatges pels carrers,
per les places, pels miradors, arreu,
dones i homes, joves, vells i infants,
tots tenim la veritat en la tendresa
i si arriba la ràbia, odi i maldat
serà pel mal perpetrat, els altres,
què dir-te? no sabien què arribaria,
que res podrien fer amb la comarca,
amb els països alliberats de cadenes,
des de El Maresme tropical fumem verd
per somniar en albades revolucionàries
que fem plegats, plegades, lluitant.

Des de que comença al dia fins marxar
anem caminant, somniant desperts, nus
els ulls, vestits els sentits, endins
del cor que bombeja robí, ben fort.

Millor del que podríem imaginar
en el mirall del futur esperançador,
deixem passar el temps, passa igual,
diuen, tot el que diguin no importa
si dins nostre tenim clar el pla.

Com deia el poema el pla és el plànol
d’uns cossos que tenen tota la riquesa
i tan és si som a El Maresme o on sigui,
farem una xarxa de fàbriques màgiques,
que l’alquímia s’escampi països enllà.

***

La poesia alquímica pot parlar de control

És un repte parlar de control i límits
quan hi hauria d’haver llibertat plena
però ho intentaré, és per la fàbrica,
control de qualitat i límit d’entrega,
no tot s’hi val si cal ser concisos,
no tot s’hi val si cal ser exactes,
el laboratori acceptarà els fluids
en condicions òptimes, farem pedres
i una meitat serà per cada persona,
pels donants, un quart per donacions
a les persones que no podran donar
i l’altre quart pels treballadors,
però són “normes” que podran canviar,
sempre flexibles, tot pel poble, units.

Maragdes, sobretot a l’hivern, fred
que el verd fa aflorar, fossa nasal,
ametista sobretot a la primavera,
flux de la passió descontrolada.

Diamants, safir, aigües abundants
d’un mar que també dóna el seu suc,
robí del mes a mes o extraccions,
per tot això cal el control,
no pot ser a qualsevol preu
això que precisament no en té.

Abundància per tothom, nou paradigma,
són teories, hipòtesis per ara, ho sabem,
fins que no sigui realitat demostrable
fins que no sigui ciència empírica,
no podrem posar la mà al foc
però tenim certeses oníriques
que si encaixen amb la realitat
serà més senzill del que pensem.

Som dos, dos multiplicats per dos
i tan és qui sigui qui ho llegeixi,
és tan pur el projecte que res podran,
haurem d’estar alerta a cada canvi,
la poesia màgica parla de control
perquè no ens controlin mai més:
alquímia, anarquia i acció directa.

Fàbriques on l’únic control sigui llum
pels dipòsits on brillaran les pedres
que precioses seran el bescanvi cercat
per tantes ànimes que desitgem l’impossible.

***

L’empresa alquímica

Mai hem cregut en el sistema imposat,
mai hem cregut en el poder ni l’Estat,
al món alquímic no voldrem calers
però per començar caldran calders
capaços de suportar màxima calor,
frigorífics de fred també infinit,
electricitat de energies renovables,
plaques solars i mil molins de vent
i en una societat del Capital caldrà
que primer vestim una empresa capaç
de fer front al sistema des de dins.

Aprofitem les escletxes, estem a temps
de canviar les busques dels rellotges
i tenim tot el temps del món, i més.

Caldrà ser intel·ligents i astuts,
tenaços i persistents, generació…
…a generació, per anar lluny,
primer farem pactes, és el que hi ha,
més endavant ja podrem amb les pedres
però primer ens cal negociar, tot…
…al seu temps, no podem córrer més
però hem de seguir amb els passos
capaços de posar la primera pedra.

La primera pedra ha de ser preciosa
mostrant que estem preparats/des,
i ha de ser de tots els colors, rodona
o de qualsevol forma, millor esfera.

El somni no marxa del nostre cervell,
tinguem quin tinguem, ajuntem-los,
anem plegats per assolir-los i ser,
després de tot, la llibertat anhelada.

Si hem de passar pel tub del poder
que no ens perdi pel seu laberint,
que no s’apoderin del nostre desig,
que no formi part del gran circ.

Tot podria ser a l’inversa, ho sabem,
però la màgia pura de tantes energies
no ens pot enganyar, i menys ara.

Sortirà bé perquè hi ha puresa
i ni fatxes ni equidistants
podran acabar amb tant.

Tant, tot, ens trobaran de front,
podem fer pactes però seguim lluitant
i fins no assolir tantíssimes poesies,
cançons, llibres ocults, no pararem.

Empresa de l’alquímia per començar,
és l’única manera de fer-ho possible
perquè la clandestinitat duria fracàs,
més persecució i no descansariem mai.

De vegades cal pactar amb el sistema
perquè al sistema se’l pot vèncer
des de dins, com la fàbrica màgica
es pot realitzar des del fons profund
de la nostra imaginació, cal acció.

Accionem aquesta palanca de metall,
ragen totes les barreges i és pur
cada fluid, i anirem fent pedres.

El més preciós de tot és que ens tenim
i que si anem plegats a fer l’empresa
potser estarem a un pas de fer-ho etern.

***

Anarquia alquímica després del Capital

Abans de la fàbrica manava el Capital
i abans intercanviavem, hi tornarem,
fent pactes no oblidarem l’anarquia
que ens fa viure en llibertat.

Anarquia alquímica i que rodi el món.

No som res sense els altres, el poble,
tots/es units/des aprenent de tothom,
autogestió quan tinguem la fàbrica,
abans l’economia farà el darrer pas,
l’ecologia rebrotarà, natura ben viva,
no hi haurà borsa ni carboni al cel,
anem fent de les quimeres realitats.

Tot està en somniar-ho, ho somniem?
somnio despert amb tu que hi ets,
et trobo cada dia al carrer, foll,
boig vaig per trobar respostes.

Algun dia conversarem de tot això,
si ets roig o com un gat negre
estem molt a prop, com pantera
lluitant pels drets, desperts.

Sense religió, sense sectes secretes,
sense sectes establertes pel sistema,
ho farem tot nou, un món nou als cors
i el qui vulgui seguir el passat tan és,
nosaltres farem el que més convingui.

Convé que quan estigui feta la fàbrica
no calgui ja mai més diners, pedres…
…sí, pedres precioses i derivats,
aquesta possibilitat obre un univers
immens, és molt més que allò somniat
i si som anàrquics-alquímics seguirem
plegats/es cap a horitzons novedosos.

Enllà de galàxies abans de morir,
viatjant i trobant el nostre futur,
en altres vides, en altres cossos,
en altres llunes, sols, planetes.

Som món si fem un pas capaç de tot,
mai em cansaré de repetir-ho, arreu,
fins que aquesta passa es faci,
podem esperar tot de tothom,
allò més estrany serà guany,
però potser la gent no parla
de tot això que ara atabala,
demà ens trobarem, xerrarem
i intentarem posar les bases,
l’anarquia no pot esperar més
i l’alquímia tampoc, és ara o mai.

***

La nostra vida és una mandala esfèrica

El nostre cervell és una mandala
que esfèrica es mostra dividida
per dos hemisferis entrecreuats
com la nostra vida de colors nus
que els vestim amb pensaments,
amb sentiments purs i brillants
com fluids de la fàbrica alquímica
es presenten amb la seva veritat,
lluny de contrarestrar-la amb res,
quan res és tan clar, que dubtin.

Que dubtin ara, maleïts bastards,
mai ensumareu aquest canvi infinit,
ni el veureu, ja no el sentireu,
no volíeu barreges de cultures
i ara el mestissatge és etern.

Però la nostra mandala, la vida,
no entén de límits ni marges,
és tan gran com el cosmos,
com la lluita galàctica,
som irreductibles i anem,
molt més enllà de tot, nus,
a la cala del somni xamànic,
voltant com infants sota l’aigua
veient peixos, algues i roques,
buscant les coves dels pops,
agafant els musclos frescos
i menjant-los al moment.

És una mandala la vida,
tenim records de futur
i de passats llunyans.

Tots els colors al cap,
la imaginació per volar
i anar entre pardals
i gavines, pel matí
o a la tarda de la vida,
la qüestió és alçar el vol.

Sense excuses ni presses
avançar amb el poble,
tots/es som mandales
i la ciutat ens reclama.

Travesserem deserts sempre
cercant l’oasi als ulls,
les pupil·les s’encendran.

Les ninetes són el foc
que li cal a la mandala,
cremarem vida i cervell
quan ja siguem vells,
bells veurem el final
dins el centre espiral
que no s’acabarà mai.

***

Contenidors i un local a la cantonada

Els sentits desperts a la plaça,
hi ha contenidors de cada color
excepte els que manquen i seran
al lloc que els hi correspon…
…és compatible la recollida.

Recollida de fluids i de brossa
orgànica, envasos, paper, rebuig
i paral·lelament sembrant pedres
que en el futur seran la riquesa
compartida per les ments enceses,
pels cossos de safir, or i maragda,
manca l’ametista, diamant i robí.

Locals a prop de la recollida
on analitzar la puresa del fluid,
per passar el control de qualitat
per ser enviats a la fàbrica,
no perdrem i actuem, prenem
tot allò que el sistema descarta,
prenem-ho i no ho deixem mai.

Volen fer-nos creure que ho descarten.

Volen que ens faci fàstic, que no ho veiem.

El que no volien, a la vista,
les deixalles són la salvació,
sous generosos pels treballadors
que es mereixen llavor, arrels,
fruit, arbre, ambre i marbre,
or treballat a mines noves,
clandestines fins avui.

Demà el pacte no tornarà,
prescindint del Capital,
entrarem per sortir-ne.

I a cada cantonada: local,
és el que cal a l’espiral,
a l’espiral de l’esfera:
serà la primera pedra.

De tot per tots/es,
és l’hora de cultivar
cultures i aprendre,
barreja sempre eterna.

Al desembre farem un pas
capaç de convertir-ho tot,
de transmutar els fluids,
que no ens enganyin més,
no faré cap promesa, mai,
són teories i hipòtesis
com he escrit als versos.

Versos concisos i màgics,
l’alquímia és a cada cos,
dins el cosmos, mare terra
que vius i sents el ser,
cada ser des del ventre
de la mare mar, biològica,
ànima i esperit d’ancestres.

Farem locals, no estem bojos
si la bogeria no pot amb tot,
no tornarem a aquella font
si la follia no ens ensenya
i sabent que és sàvia, anem-hi,
haurem conegut el final de tot.

***

Condicions de treball i donacions

Hi ha coses que salten a la vista
per més amagades que estiguessin,
la nova alquímia és una d’elles,
i un cop fem realitat la fàbrica
caldrà posar-hi unes condicions,
a part de poder aportar fluids
caldrà descansar molt, molt,
horaris de dues hores al dia,
capacitat d’estar arreu
o a una sola baula
de la cadena màgica.

Condició d’accions,
d’anar a cada racó
a buscar fluids
amb el camió
supersònic
i salvatge.

Selves a la places,
jardins de cada flor,
de totes les flors,
de tots els colors.

A la fàbrica i la plaça,
a la glorieta o la platja,
sense límits al verd…
…sense límits de drets
al treball del ball astut
de substàncies místiques,
anàrquiques, dansa d’onades.

Sous astronòmics per totes
el desig de bruixot i bruixa,
fent dels zeros els jòquers
per posar la quantitat
desitjada i necessària
segons criteris justos,
ho decidirà cadascú.

L’art no serà igual,
res mai més serà igual
i encara maten pel poder.

Que ens deixin fer,
el poble val més,
farem l’encanteri
de les hores lliures.

Per veure’ns purs,
tindrem les joies,
els miralls
per a totes.

Ànimes, esperits,
no sortiu del pit
si no és per fer
un cant capaç
de posar límits
allò que més crema.

Les condicions
és que no n’hi ha,
si hi ets ja ho saps,
compartint serem únics.

Dels asteques als maies,
dels egipcis als fenicis,
grecs, llatins, ibers,
arrels de l’Àfrica
faran la barreja
que esperàvem,

Bruns i màgics,
sense condició
a part de respecte
i fidelitat, llum,
ombres si calen,
fem el somni junts,
no caldrà cremar-se
i trencarem el gel,
junts/es podrem amb tot,
plegats/es lluitarem
fins la victòria final.

***

Travessades les portes de la percepció

A aquestes alçades les portes s’obren,
mai sobren a les obres poètiques nues
i s’encenen amb la ment ardent i fidel
quan travessar-les és només pensament
i de ment en ment anem tramant enllaç,
nus i desenllaç al principi de foc
que cala els óssos als inferns
d’unes paraules roents i fràgils
doncs l’aigua va obrint-se pas
a l’altre costat com llangardaix,
al seu somni de deserts mexicans
on la psicodèlia posava música
i poesia mística, hermètica
a voltes, desxifrar els mots
era el primer pas de l’alçada
per volar amb ales ben obertes,
despullades de qualsevol artifici
amb l’art com a preuat ofici,
si no ens guanyem aquesta vida
amb poesia, que sigui amb alquímia
doncs hi ha tant a compartir que no,
que no ens ho podran prohibir, massa
vegades hem deixat un lloc al dubte.

Creure-ho per veure-ho, utopia real
dins una sintonia onírica de mig segle
o de les voltes que hagis donat al sol
siguin més o siguin menys, ens uneix
l’univers com s’expandeix i creix
en nosaltres l’aventura de saber,
conèixer les portes de la percepció
ens ha donat unes cartes marcades
pels anys, laberints i tempestes,
estones de calma amb la certesa
que mai no farem trampes,
la partida està guanyada
i no cal apostar-hi ara,
cal travessar les portes
cap un demà on guanyar vida
pel sol fet de ser-nos regal
a gaudir i a compartir, plegats.

***

La realitat

La realitat, cada dia torno a alçar-me
la realitat, cada dia torno al carrer,
la realitat és que cada dia volo més,
la realitat és que el poble avança,
que les persones ja ho tenen clar,
dels altres millor no parlar-ne, ja,
la realitat és que ja no m’ocupen:
cap pensament dirigit a ells
i si me’ls trobo, tot al revés.

Tu, jo, ja sabem a quin cantó estem,
si dubtes potser ets dels equidistants
no es pot estar enmig d’aquest complot
o al món real o al de la imaginació
no hi ha cap raó per a ser opressor.

La realitat és que ens anem trobant,
les mirades es creuen, ara tot comença
i els desitjos del cervell connecten,
aquesta veritat no ens ha d’abandonar
i seguirà fidel en aquesta realitat.

***

“Què n’hem de fer d’aquestes certeses?”

-Va dir-se- i va respondre:
som incerts com ho és el vent,
potser no preguntar-se gaire més,
potser no seguir amb la conversa
d’una ment cansada de dialogar
amb el seu propi cervell.

Potser som joves, potser vells,
però si tenim certeses, obrim
la ment a tots els sentiments,
tenim la lluna, el sol, l’astre,
tenim tendresa, màgia, alquímia,
ho tenim tot per vèncer, què fer?
potser deixar-nos du per intuïció,
passar a l’acció a cada pas que fem
i entendre que la lluita és arreu,
gaudir de cada moment com darrer
i entendre el foc com el primer
en encendre la raó de cada ser,
sota el batec del cor que és sol
que ho irradia tot i tot ho venç.

Mescla, barreja eterna, contrastos,
llum i ombra, gel i marbre de llet,
Via Làctia en la conjunció astral,
elements biològics i astrològics,
les voltes eternes que fan pedres,
les pedres eternes que fan moviment.

Mentre segueixo parlant sol,
dins meu, molt al fons de tot,
raono i trec conclusions liles
per il·luminar la meva soledat.

Tornaré enrere en algun moment,
al començament de les converses,
hauré d’anar lluny en el passat,
faré el repte de la primera qüestió,
després de tot mai no tindré la raó.

La primera certesa és que som dos,
ànima-mirall-alquímica i màgica.

***

L’alcohol quan marxa el sol

A estones tornem a beure,
passi més o menys temps
des de la darrera vegada
i així encenem els ulls,
pel matí, tarda o nit,
quan marxa el sol
l’alcohol és estrany
i hi ha vespres rars
perquè tot passa rar,
la raresa és cervesa
i les certeses, vida,
oberta, senzilla, lliure.

Prenem o no prenem, depèn,
està a les nostres mans
saber quan cal frenar
o no fer-ho, al límit,
caos absolut i desastre
d’uns astres marejats.

Sense connexions,
sense connectors,
sense neurona
amb l’altra
neurona.

Alcohol,
ball sol,
acompanyat,
sempre atent
al vent ardent
d’una plaça nua,
vestida, acollidora.
entre els diables
i les diablesses,
encenent la font
a noves mirades
que estranyes
es manifesten
més enllà de tot,
prenent la lluna
amb els llavis
ardents, de foc.

Alcohol, no marxes,
et mantens a voltes
i el cap ben marejat
ja no sap entendre’t,
desitjo que beure
sigui sempre així,
ni menys ni més,
podem desitjar
si no és en excés?

Quan marxa el sol
alcohol llunàtic,
vespre de versos
i uns llavis
de foc, glaç.

***

Quan tot queda tan lluny

Fa un dia feixuc i trist, gris, fosc,
queda molt lluny l’esperança antiga
i que semblava tan nova, ara ha mort,
almenys avui que tot està capgirat,
tort, sense sortida, només una llum
que vull mantenir sempre ben viva,
per dies així, per tardes estranyes
que fan que senti en excés els finals,
les absències d’ara i les que vindran
però potser millor no preocupar-me més
i deixar que passin aquestes hores…
…que pesen tant i que ara m’ofeguen
com en un oceà de dubtes i incertesa,
deu ser el preu a pagar per tot allò
que somniava, pel que somnio encara
malgrat ara no cregui gaire en res.

Ara queda molt lluny tot allò,
no vull recordar i ho recordo
no vull pensar-ho i hi penso,
no sé qui creu realment això,
allò, els somnis i les utopies,
ho hagués pogut tenir fàcil?
no hauria valgut la pena,
no hauria tingut sentit,
encara que tot quedi lluny
faré el possible per tornar,
que passi el sotrac, el sot,
el pou, avui o demà, tan és.

***

Aquest matí de renéixer

Havia de passar, capgirar el demà
va ser el primer pas, ahir mateix,
quan calia, avui tot és més senzill
i entre illa i illa em mantinc viu,
senzill, esquiu com l’hivern-estiu,
de glaç a foc en un parell de dies,
del fred més extrem a la calor roja
de la nit al dia amb el món girat,
el meu món que no entén de brases
si no és per compensar el glaçó.

Em vaig glaçar, ara el caliu viu,
esquiu com abans, a la primavera
que es veure els ulls al matí
dels teus carrers, poble unit.

Si els altres vénen, de front,
res podran contra nosaltres, forts
anirem a cercar els límits saltant
d’un extrem a l’altre, cada marge.

Aquest matí de renéixer arriba
amb tota la tonalitat de colors,
com ha de ser, el cos sencer,
cada fluid serà cada pedra
en l’alquímia que ahir fugia
de la meva ment, oblidant-me
a mi també, falsos dubtes,
estranys pensaments serens
perquè els esbojarrats avui
diuen que aquella serenitat
és la falsa normalitat fosca
que no deixa veure la màgia
que és l’alquímia de tot,
als teus ulls de dolçor,
al sortir del laberint
per veure la claror.

***

No fer més del que es pot

No podem fer més del que fem,
cadascú al seu lloc, tothom
a les seves posicions, arreu,
cremant la creu abans de tot.

No en volem de religions,
no volem que ens dirigeixin,
masses han patit el poder
de l’Església i els Estats.

No fer res més del que es pot
és la primera premissa, lògica,
tots/es tenim la força, junts/es.

I el que podem fer és molt,
molt, ajuntem totes les mans,
caminem plegats/des, units/des,
no caldrà ni tocar-nos però farem,
després de tot, tot el que manca.

No depèn només de tu o de mi,
no depèn només de l’altre
o de l’altre, el de més enllà,
caminem més ací de tu i de mi.

Ens trobarem entre els ulls,
entre els dits, entre somnis,
estem al carrer, arreu del món,
amb nosaltres res no podran.

No fem més d’allò necessari,
no fem més d’allò que és just,
després de tot som núvol roig
a una matinada de les mirades
més enllà de platges i places,
més enllà dels patis i estacions,
un món enorme i també cosmos,
el que podem fer ara és molt,
no deixem que posin preu
a tants somnis units,
fem la força que cal.

***

Cor fred

Passada la vida arriba el cor fred
com l’òrgan quan es glaça, congelat,
en farem robí si així ho volen, vols?

Explicarem les batalles que hem viscut
com ho feien les nostres àvies i avis,
aquesta guerra té a veure amb aquella
que ha passat més de mig segle i aquí
encara manen el relleu dels dictadors.

Ens lliguen fils prims com les venes
que roges caminen, fondes, pel cos,
pel nostre cos en constant explosió
doncs com bombeja un cor no ho fa res.

Batalles, venes i cor, pur sentiment.

Ardent el pensament mira d’escriure
com ho fan aquests dits, les mans,
bombejades per un cor de vidre.

Cor de vidre, de cristall, glaç,
mirall de l’ànima trasbalsada,
terratrèmol de mirades liles
a una alba on l’iris màgic
és a un pas de la realitat,
aquesta que fem plegats/des,
coincideix la mateixa veritat
amb la certesa que ja som morts
al néixer i que res no comença
ni acaba en una o infinites vides.

Espiral al cor fred, glaçat,
espiral que espera resposta
de si anem fins al final o no.

Rojos com la llum del final
hem après unes metàfores
que ja formen part de tu,
de mi, de tots/es nosaltres.

***

Somnis connectats

Ara tothom sent els nostres somnis
tothom som nosaltres i res separa
aquest ara del després, de l’ahir,
del demà, res desuneix el desig
oníric que és abraçar-nos, nus,
dins la connexió del subconscient
tan alterat pel vent, pensament
ardent de les hores tan salvatges
que uneixen les ments separades
per espai i a voltes pel temps.

Els carrers ensenyen i aprenen
de les ànimes boges que passem,
de cada instant, a cada moment.

Així aprenem a ser, enllà,
tots connectats a l’esfera
que és la terra sense pressa
quan és urgent la sortida
cap un nou horitzó
per la natura,
per tu i jo.

***

Estaria pescant somnis

La consciència tranquila i amiga,
compromesos amb la tendresa,
la bogeria no la podran arrencar,
tampoc podran amb l’alquímia
ni la màgia, per més que vulguin,
seguirem protestant, proposant
fins que es faci realitat del tot
el món que entre tots/es hem fet,
està a un punt de sucre i de mel,
sense ser empalagós actuarà
davant la barbàrie i el terror
de tants carrers de guerra i por,
les bales d’orfebreria ben dolça
faran malabars contra la maldat.

Tancs de ferro i imantats,
de titani óssos i el crani
doncs és imperdonable, tot,
per més mal que els hi fem
mai serà prou per tornar
tant mal que van sembrar,
que ara segueixen sembrant
i si res no fem, sembraran.

Estaria pescant somnis
quan tot va passar,
quan tot va començar,
ara estic caçant lluna,
núvol, claror i foscor.

Vull tenir-ho tot a prop,
vull pescar i també caçar
com quan era un infant
però fer-ho amb somnis,
astres, màgia, natura.

No cal fer mal per seguir
els somnis que desitgem.

Però si vénen ens trobaran.

***

03/03/2030-30/03/2030

El coneixement de tres dimensions,
després dels dosos arriben els tres,
del 02/02/2022 arribaran els dies
de les dimensions reals a irreals,
del 01/01/2010 virtuals, ara arreu,
del món virtual al real i l’extrem
de la màgia sense límits ni marges.

El 03/03/2030 arribarà estrany
i el 30/03/2030 serà la clau
d’una de les altres portes
obertes al pas dels anys.

Travessarem anys i murs,
tenebres i claror infinita.

Les veus dels nostres caps
poden ser enemics o amics,
depèn de nosaltres, dolçor,
de cor en cor, tendrament.

Ment en ment: sentiment,
doncs és la follia de les illes
que es van formar als ulls
per fer colors a l’infern
del nostre cel quotidià.

Tornarem allà on vam néixer
i els codis seran desxifrats
per estats de consciència
alterats per temps i espai.

Al 2084 tot serà estimat,
arrels i terra, aigua i sal,
cos a sota el sòl, subsòl,
absort per la sort a l’hort.

De moment segueix la realitat,
la màgica i alquímica, combat.

3 del 3 del 2033 és estrany el ball encès.

Mirall distorsionat? No, màgia real.

***

Escric per sentir el crit

El que sento no s’esborrarà,
allò pel que lluito no marxa,
escric per sentir cada crit,
per romandre a aquest món
de bogeries, penes, alegries,
lluites poètiques i ben reals,
polèmiques als carrers, places
d’un despertar als teus ulls.

Sento els crits a l’escriure,
són els crits dels cors ferits,
bramen amb intensitat, són vius,
la seva mort mai no la coneixeran,
seguiran per paràmetres ocults
lluny de realitat o virtualitat.

Depèn de nosaltres escoltar-nos,
al cridar, al parlar, a l’escriure,
tot comença al començar a viure
i s’estén matèria enllà, de cos…
…en cos, de partícula a àtom,
d’àtom a neurona, de pit a coll.

El cos ho sent tot, el crit
i el plor, telepàticament
ens entenem amb dolor,
imaginem agressions
d’unes ments que no,
que no coneixem, trastorn,
qui sap si paranoies o fets,
qui sap si fets o sensacions,
el més senzill és no pensar-hi
però sento el crit a cada escrit,
per això, en part, escric i visc,
per deixar anar la necessitat
de versar més enllà del mal,
del bé, per entendre’m millor,
per entendre’t millor, saber de tu
com tu saps de mi, potser, o res
sabem de ningú i tot és miratge.

Escric per sentir el crit,
no hi ha més explicació,
s’ha ennegrit el cel
i els núvols vénen,
l’aigua s’evapora,
sento el fred al cor
si no puc escoltar-te,
miraré de fer-ho, encara
que sigui el darrer cop.

T’escolto, crides, brames,
escric per sentir el crit
però ja no puc suportar-ho,
massa dolor i ànima morta
i jo vull viure, anar enllà,
ser porta i finestra somniada
millor que no un sot, un sotrac
a la teva ànima negra i tèrbola.

***

El vol dels ocells pel matí

Acompanyen als primers compassos
dels dies que transitem, desitjant
que ens responguin a les preguntes,
els seus ancestres ens ho diran tot,
d’on vénen i/o allà on volen anar,
una pau que potser sembla utòpica
i encara volen anar amb nosaltres.

Els hi agradaria que el nostre vol
volgués caminar de les seves ales
per així construir un demà plegats.

La pintada de HASH groga a la paret,
la cantonada d’onades de noms nous,
vells, antics i futurs, analitzant
fluids que vénen dels contenidors.

Els ocells ho saben tot de tot això,
han aprés de nosaltres i dels seus,
que som tots/es, tot, al món ple.

Els fluids són la clau i l’enigma,
la clau és el paradigma del nou vol
que ho respon tot com aquestes aus.

Aconseguirem versar silencis muts
que ho diguin tot, com estem fent,
més enllà d’allò dit, mestissatge,
barreja de cultures i migracions
lliures com aus salvatges i vives.

Arribarà tot en un moment donat,
dona a dona, home a home, totes,
ocell a ocell, animal a animal,
ànima a ànima d’aquesta terra,
mineral, pedra a pedra, somnis
per despertar la terra ràpid.

Que no trigui gaire la realitat,
la màgica, per fi aconseguida.

Ja cap truc farà la trampa,
ja no hi haurà males arts,
els ocells així ho reclamen.

***

Desenfadat

Les fades estan desenfadades
així com els follets folls del sol
que caminen per deserts d’ones
d’una sorra alquímica de color
mentre la llum de la lluna viu
més enllà del somni passatger.

Trobant instants onírics sempre,
eterns com l’astre de foc ardent,
persistent en la flama del cor
que escalfa el robí incessant.

“No arribaré si no ho deixo tot”
-Vaig dir-me, en silenci, bramant-

Així vaig seguir per la senda,
prohibida, de les meves passes,
no em crec res per creure-ho tot,
per crear-ho, per veure-ho, sentir
fins el final el que em fa escriure.

Desenfadat prop de les fades, foll,
somrient-li al vent i a les estrelles,
ara de nou, que aviat sortirà l’alba
i començarà un nou dia al poble.

Poble que estimo, sentir-se estimat,
persones que sento, ones telepàtiques,
vibrant per sota la pell, tremolant
els pensaments enllaçats als teus.

No sé si el que sento ho sents
però ho sento així, res puc fer
ni vull fer, m’agrada ser així
i si volgués canviar no podria.

Un altre a la nostra pell
vés a saber que faria
però només nosaltres
sabem que fer, sinó…
…ho imaginem, creem.

Ens estem fent a cada pas,
a cada passa despertarem,
estem a l’ocàs del somni
i sempre reneix amb força.

Ahir va marxar el sol
i avui tornarà a sortir
i el que sembla tan senzill
és molt més que un somni fet,
desitgem allò que mai no tenim
i el que tenim sembla no existir
però quan ho perdrem serà tard,
així que sentim en excés tot,
així que estimem en excés tot,
així que gaudim sense límits
ni frens, fent front a tot
allò que no és oníric,
els malsons fora,
que no tinguin lloc,
després de tot som calma
i si volem accelerar-nos
sempre tindrem la psicosi
que amb narcòtics persisteix
en una ment cansada d’esperar
i vol anar ràpida sense làpida,
sense mort a aquestes espatlles,
a les teves, a les meves, ben vius,
desenfadats fent festes pels carrers
quan és laborable, tan és, som somni
de l’encès, del miratge de foc i gel.

Contrastos de sol i glaç, de pols,
hemisferis desenfadats, luxúries
de brillants diamants als ulls,
prenyant el desig dels amants.

Desenfadat acabaré aquí la poesia,
desenfadada somnia la darrera fada
en tornar a començar i ara ho farà,
es despertarà nua de temps i espai,
sense marges naixerà enllà de tot,
sense límits al cosmos, a l’univers,
desenfadada sempre i ara més que mai.

***

Quantes poesies eren farols?

Hi havia poesies que eren farols,
una, dues o més? Potser aquella
era l’única, una que mai no diré
i que qui sap si és bàsica i pura
com plataforma per tants canvis
que entre tots/es farem realitat.

Ho és la teva paraula, és essencial,
farol brillant que servirà de clau,
el poema que mai no desvetllaré,
com el mot que mai diràs, amagaràs
com un mag que amaga el truc secret,
qui sap si nosaltres hem fet trampa
encara que només fos una vegada.

Som la bèstia-fera per les males feres
i encara ho dubten i volen amagar-nos
les cartes d’una partida ja guanyada
pel nostre futur-passat tan llunyà,
si la paciència és mare de la ciència
la nostàlgia és la mare de la màgia,
si amb el futur tornem al passat
que va quedar a l’enigma ancestral
potser sabrem que acabarem guanyant.

Som bèstia negra contra malsons ocults
a la nostra ment que s’ofusca morta
en un llit de vida que la ressuscita
i ens deixa encarnar en l’amor
tan viu de la nostra consciència.

Estem bojos de tan rojos com som,
negres com el gat que es creua
per donar-lis tota la mala sort,
estem al punt de mira i manipulen
tantes vides tortes irreductibles
que naixem i creixem com volem,
com cal, segons els nostres principis
que mai seran el nostre precipici
doncs són l’inici dels incessants
intents, finals també, de tòrcer
la que serà antiga cadena oblidada
com un malson llarg però no etern.

Encara pregunten quin era el farol,
tan és, per ells sempre serà tard,
mai van interessar-se, menystenien
les nostres possibilitats, somnis
que no deixarem que siguin malsons.

Ja els hi agradaria, és el que volen,
si una de les poesies era la irònica
el farol és tan ocult que no veuran
la seva força al brillar és la mar
de la llum del fons d’una lluna
que els cega tan per dins
que seran incapaços de veure.

***

Lluna llunàtica

El satèl·lit blanc i pàl·lid
sap de la nostra existència
i és llunàtic, desitjant-nos,
foll com les nostres ments,
boig com el nostre cervell,
és un mirall galàctic i pur,
els seus cràters les mirades
que ens fem, de nit i de dia,
lluna diürna o lluna nocturna,
quan anem tots a una, a per tot,
a per totes, ens mirem desitjant.

Desitjant que canvi el sistema,
no el solar sinó el de la terra,
el solar ja està bé com està,
l’altre no, es queda enrere,
s’hi quedarà, més mal ja no,
ja no podrà fer-nos més mal.

La lluna llunàtica ens vol,
el sol ens vol, el bressol,
origen i el final dels dies,
camina de la nostra mà amiga
fins al desig ple i aconseguit
de veure la nostra pell al cel,
com la nostra ànima que s’eleva,
dolça i penetrant condemna lila
si la mirem bé, a contra-llum,
a contra-llei dels marges secs
d’uns llavis que volen humitat
i l’alè d’una Humanitat folla
que lluita per sorgir de nit
cap una alba plena de lluna,
llunàtica, de la que ens vol
i ens acompanya, per sempre,
des d’ara, fins l’infinit
que volàtil ens gronxa
com infants suspesos
en un espai blanc,
negre, pàl·lid,
lluna llunàtica.

***

A la caixa o cremats

No volen que decidim
on volem ser enterrats,
no volen que decidim
si es sota terra,
ens volen cremats
o dins d’una caixa.

Prefereixo sota l’hort,
el dia de la meva mort,
els fluids a la natura,
que sigui compost, adob,
tenim tota la riquesa,
la deixarem escampada
com cristalls trencats
d’unes gemmes de colors,
abans de la nostra mort,
sigui quan sigui, mai tard,
mai d’hora, al moment precís.

Concises seran les línies,
els versos d’aquest poema,
desitjo trobar-te celebrant
la consecució de la fita.

Tornant a la mare terra,
que la gaudim de nou,
al seu ventre natural
vam néixer i tenim dret
a tornar el dia assenyalat.

No vull estar tancat,
no vull estar cremat,
vull ser terra i mar,
flama al cor de robí,
pedres al voltant,
pedres rodolant,
encanteri ancestral.

***

Bruixeria i bogeria

Bogeria i bruixeria, paraules
massa semblants com per no ser
pensades amb un mateix objectiu
que és el de criminalitzar-nos
com a folls bruixots i bruixes,
Deesses boges, Diablesses folles,
bogeria i bruixeria, porta oberta
al despertar dels nostres ulls,
veient el nou matí escopint verí
per veure sense veure i sentir.

Diran que són paranoies el que dic,
més els hi agradaria, seria senzill
seguir-nos domesticant i controlant,
al sistema ja li està bé tot això,
quanta més confusió i informació
desordenada, falsa i calumniosa
més rèdits treuen, més amassen,
fortuna material i cobdícia.

Ens diran que estem bojos,
que som discapacitats i tot,
tan és, de tot n’aprenem.

He après dels psiquiàtrics,
de les les llargues hores
de teràpies i d’esperes,
de corretges i de metges,
de psicòlogues, infermeres,
pensant que totes les idees
no eren paranoies sinó lluita.

No ha sigut fàcil, bruixot foll,
bogeria i bruixeria sempre atent,
poden posar trampes al llenguatge,
poden posar trampes al significat
de tantes coses que ens subjuguen.

Les coses que ens alliberen,
els amants, amor i tendreses,
les Diablesses, els Diables,
els Déus i les Deesses folles
són totes les persones estimades,
almenys per la meva ment malalta,
segons diuen, i potser m’ho creia,
induït, ara ja no em vull creure res.

I després de tots aquests versos folls
vull deixar escrites unes línies boges
per dir-te que tot és mentida i veritat,
que hi ha més relació entre els mots
dels que mai podríem arribar a pensar,
que tot defineix i no ho fa, lligant
propòsits antics com nous i futurs,
despulla’m els ulls ara de nou,
vertebra cada silenci mut,
busca’m el foll del bruixot,
del bruixot que no prejutjarà
ni analitzarà cap més paraula
si no és per treure’n l’aigua clara.

***

El peix de pedres, animat i de tots els colors

Assegut al banc imagino un peix animat
de tots els colors i fet de les pedres
que precioses ens van mirant a tots/es
són miralls on ens hi veiem reflectits
ell surt del clavegueram ben intoxicat
per totes les drogues que hem vertit,
al llarg del temps, cap el seu mar…
…de safir, sinó ja ho veurem a venir
quan sigui l’hora d’obrir els ulls…
…per fi, a la meravella que arribarà
i no hi haurà excusa per rebre i donar
doncs estarà clar que caldrà cooperar.

El peix de pedres, animat i de colors
va deixant bombolles des de la boca
fins a l’aire que respirem lliurement
i també ens intoxica en cicle etern,
és com menjar la carn ja ben drogada
de les vaques que mengen bolets volats
o beure la seva llet al·lucinògena…
…si t’ho pares a pensar tot és droga
i tot es droga d’alguna manera,
el peix ens mira amb ulls ben vius,
que siguem captius de la seva mirada
només depèn del dia i d’aquella fada
que passeja pels carrers matinals,
encarnada en milers de dones lliures
preparades per la guerra de la pau,
la lluita que es fa al clavegueram
cada vegada que cauen unes burilles
de cigars barrejats, de verd o marró.

Tant vertit al mar des de tot arreu…

Si ara deixo la droga de nou seguiré
consumint encara que sigui indirecta
aquesta nova forma, ara seré el peix
i com a tu ens trobaran a les mirades
que com espills ens tornaran la imatge
de nosaltres mateixos drogats per tot
serem els peixos de pedra i de colors.

***

La força del poble pot amb tot

L’equilibri entre les forces del poble
fa que tot es vertebri com ha de ser
i encenem els ulls, la ment i la boca,
per veure, per percebre i per parlar,
per besar els somnis, força del poble
buscant les noves formes de emprendre
els camins que creiem oblidats, sempre,
dins els versos i aquelles converses
amb l’altra gent del poble, tan unit,
cercant dins la llum de cada mirada
una ràfega de vent silent que creua
totes les sendes per on transitem,
per on passarem, neurona a neurona
sentint endins la força, cada persona
que entre ona i ona del cervell…
…és elèctrica i té la tendresa
o el desig a la ment, sentiment
ardent, la força del poble unit,
mai rendit, sempre atent, valent,
fent força amb el vent de ponent,
amb el de llevant, gregal o migjorn,
tot empeny aquest jorn de brasa nua,
acompanyada pel fred càlid del nord
quan l’estiu ens crida en ple hivern,
al desert del poble i als seus oasis
quan brollen les aigües mai escasses
però que només les veien belles bruixes
i les druïdesses, nimfes, fades i nans
com les nanes, follets, folls bojos
com tu i jo en aquest poble estrany
ple de paranys que anirem esquivant.

Plegats/des tenim la força ben folla,
la tendresa de temps immemorials…
…que torna amb velocitat tan fugaç
que no es pot percebre pels obtusos
sempre preparats per a destruir-nos.

Som més, units mai ens venceran,
la lluita dels pols cap a l’equador,
fent força pel càlid canvi dels canvis
quan la màgia és arreu i no la mataran.

***

Que no s’acabi mai la màgia alquímica

Consumiré fins al final aquest somni,
que serveixi per descobrir-ne de nous,
llençaré els malsons si volen tornar,
que allò oníric és sentir-te per dins,
amb els teus defectes i les virtuts,
com totes, com tots, encenem el foc.

Que no s’acabi mai la màgia alquímica
i que desperti de la son cada instant
fent foc amb la força encesa i subtil,
no arribarem mai tard, tampoc d’hora,
ara és l’hora d’alçar-se, no rendir-se
per assolir nous objectius i les fites
que ens proposem sense fer-ho, encara.

Dóna’m el roc que portes dins el cor
com antigament i escoltem Rock’n’Roll
quan les satàniques majestats hi són,
entre ones telepàtiques, pels carrers.

La màgia alquímica ho és tot ara,
no deixem que se’ns refredi això,
el pòsit enverinat pel nostre ahir
ha de ser la base sòlida del camí.

Ben barrejades les essències, plenes
en un món de buidors a certs cors,
sense final ni límit, origen, estació.

Que no acabi mai la màgia, cada acció
que demà encara hi serem a temps, atents.

***

20/02/2025

Ahir no va ser un dia més, no pas,
ahir, com cada dia, va ser diferent,
en una espiral on anem avançant…
…des de l’origen cap al final,
que no arribarà mai, som eterns.

Ahir, 20/02/2025, res a rebatre,
la vida que tinc ara és exacte,
concisa i també abstracte, acte
rere acte tot dins un entreacte.

Com en una gran obra de teatre
on res no està assajat, calculat,
doncs tot és lliure d’artificis,
som a l’inici, sense precipici.

Sense dubtes, només amb certeses,
res a debatre, tot és al teatre,
aquest 2025 és la llum palpable,
el mirall i el color, ho deixo tot
entre versos per veure si aconseguim
pas rere pas el més gran dels somnis
que són les ensenyances de bruixes,
de bruixots, druides i druïdesses,
un saber antic, ancestral, lluent
i brillant, amb les guerrilleres,
amb els homes i dones del foc,
cremant cada mot un cop après,
sense deixar rastre quan aprens,
atents a les dades i a les dates,
al calendari com si fos realitat
quan sabem que allò que marcarem
serà fum i pols en el nostre futur,
no caldrà anar enrere, només recordar
allò que ens va portar aquí, res més.

No seguir les velles passes rares
ens ha fet ser qui som ara mateix
i només amb això tot ja creix,
neix dins nostre cada flor,
la raó estranya de l’or,
de repartir la riquesa,
no tornar a la pobresa.

Entenem cada dia,
el seu significat,
calcat al seu calat.

Si anem junts/es és fàcil,
ja ho van fer massa difícil,
massa complicat com per seguir
per una senda que no vam decidir,
ara que tot s’obre als nostres ulls
podrem sembrar les llavors d’or,
dels fluids a les pedres de color,
salvatges com som, ànima-animal.

T’espero el 30/03/2025,
abans, al 03/03/2025,
després, molt després,
al 03/03/2030, tot fet,
obrint els ulls al dia:
30/03/2030, miratge viu,
tan cert com mentides,
tan fals com de veritat.

Números rojos i digitals
per un carrer principal
em fan tornar a l’ahir,
si ara som anarquistes
ho serem sempre, i sí,
serem sempre alquimistes,
en aquest segle de foscor,
com deia aquella cançó,
nosaltres, el poble,
serem l’antorxa.

***

El dia de fer-ho tot realitat

Serà el dia de fer-ho tot realitat
quan ajuntem totes les mans, plegats
anirem a les fàbriques alquímiques
per aconseguir les pedres precioses
que durant tants segles ens han negat
serà el dia de fer el somni ben cert
obert al cel més premonitori i viu,
mai esquiu, perviurà segles enllà,
la lluita que no es pensa, alimenta
les passes curtes o llargues, vives
i abstractes, enceses les brases,
foc candent efervescent adolescent
del cervell, de cada ment, atents.

Repetiré els mots per assolir-los
i si algun dia et cansa el que dic
serà l’hora del darrer “adéu” si…
…si hi ha algun Déu allà on anar,
jo no hi crec i el Diable manarà,
com un ser vell i savi del demà,
mai amb maldat, mai maligne, digne
com el teu cor de caramel i maduixa.

Les més belles bruixes ressorgiran,
entraran als ulls com guspires velles
d’unes fogueres que no oblidarem mai.

Estem lluny de la por, realment,
si fem el somni cert com el vent
potser entendrem la força màgica
que no vol trucs ni amagar res,
que no vol trampes ni oblidar-nos,
ja nus de tot estriparem disfressa
i sense pressa prendrem sol i lluna,
fent-nos amants d’un cosmos encès.

Després tot serà cert com la mar,
com un miratge envellit pels anys,
com una poesia lliure de versos,
transparent com l’aire que ve,
que ens té, passats carrers,
places, passejos i pobles.

El dia que tot sigui realitat
farem mans i mànigues per sortir
dels caus i de les cases buides
per omplir amb aroma i fragàncies
tot allò que no tenia color ni or
per veure la realitat no oblidada
i recordar-la sempre, amagada?
abans amagada, ara entregada.

Com les ones, com les fades,
com les llargues nits, ferides
per desitjos que mai deixarem
fins fer-los certs… reals.

I si això és utòpic,
demà ja es veurà.

***

D’això no se’n parla prou

Pràcticament no se’n diu res d’això,
està clar que mai se’n ha parlat prou
i encara plou el mineral als teus ulls
i encara cauen les gotes de sang roja
d’un robí que brilla més que el sol.

T’imagines un món sense els somnis?
ets capaç de veure vida sense canvis?

Parla del que llegeixes sense cap por
i quants més en siguem més brillarem,
més entendrem les illes màgiques,
dorm entre els versos i desperta
que hi ha un món que representa
les nostres ànsies de ser amb tu
un nou pas on l’alquímia venci.

Ni l’extrema dreta podrà matar
tants anhels, desitjos i força
que tenen els ulls quan broten
entre totes les pedres precioses
i així, vers a vers i bes a bes
estimarem el relat que és rar
però no per això menys real,
imaginari vessat pels carrers,
imaginació viva del vers darrer.

No se’m parla prou de tot això,
caldrà lluitar més enllà i res,
res direm si no és necessari
i cada cop ho és més i més.

Xerrem doncs del que rumiem
i raonem, barrinem, barregem
totes les possibilitats, nues
les solucions, són reaccions.

Trobarem al fons negacions,
ignorància i intel·ligència
però mai, mai, negligència,
s’ha de fer bé i convèncer,
encara se’n parla poc d’això
però arribarà el dia del xàfec
i aquell jorn durarà segles,
si ara la gent ho veu i calla
demà entre tots alçarem el cant.

***

Imagino un món

On no hi hagi misèria, fam ni guerra,
on es comparteixi, repartir riqueses,
on hi hagi abundància, ambrosia viva,
imagino un món on tot sigui de tots/es
i res sigui de ningú, tot i res…
…res i tot, acabar al renéixer
i renéixer a l’acabar, món utòpic,
imagino un món molt lluny d’aquest.

Imagino que hi ha fàbriques i ecologia
on per més que es produeixi, zero fums
i tots els resultats per tot el poble.

Donar i rebre, rebre i donar, omplir
per buidar i buidar per omplir, així,
sense artificis, només amb els oficis
que tots/es podem aportar, lliurement
i que no s’enriqueixi ningú si no…
..si no ens enriquim tots, matèria
més que no pas el món material…
…pedres precioses enlloc de diner,
freqüències de pas a ritme dels ocells
i freqüències de transmutació calmada
que res ens doni pressa en els actes
i que quan actuem ho fem per tothom.

Imagino un món molt lluny d’aquest
però té en comú l’escenari, la vida,
quedarà enrere el Capital fent mal,
quedarà enrere el consumisme, sisme
d’una societat malalta d’aparentar.

Individualment i col·lectivament
aniríem fent passes cap al destí
que és veure’ns lliures al camí,
sense pensar si som lluny o a prop
doncs estarem al mateix pas, sempre,
amb paciència per connectar la ciència
ja no sentirem nostàlgia per la màgia
doncs allò ancestral ja serà actual,
no caldrà trobar a faltar l’encís
dels encanteris i dels misteris,
encesos en una altra realitat.

Una realitat d’un món que imaginem,
on tothom tingui de tot, per sempre,
sense excusa, tampoc trampa, trucs,
res de tot això ens caldrà ja…
…res del món vell, només revolta
i farem tantes voltes… eternes…
…arreu de l’esfera blava, repartint
per tornar a partir… compartint.

Somnio un món nou, l’imagino,
diga’m si sents res de tot això
tan endins com puc sentir-ho jo,
o si per tu estic sol i ara moro
dins els ulls d’un planeta futur,
potser sí, l’illa estarà esperant
i el meu cos ja vell serà enterrat,
desitjo la darrera passa com primera
i si el món canvia, somniant endins,
que sigui perquè entre tots fem el pas
i somniar en excés mai serà fracàs,
al revés, serà allò oníric aconseguit.

***

Les places alquímiques

Les places alquímiques de contenidors
de tots els colors són les respostes
a les preguntes que sovint ens fem,
qüestions inversemblants estranyes
sobre la naturalesa de les matèries
en un món material que no decidirà,
no, mai més, som les claus de volta
i mai una excusa, més aviat l’encís,
tothom ho sap i ningú mai diu res.

El silenci és el preu a pagar, pensem,
potser, tan és, el fet és que lluitem
i la nostra força desbocada ja ho sap
com ho sabem nosaltres, automàtics,
ens guiem per intuïció, precipitats
potser, però sempre atents a tot
o a quasi tot, fent allò impossible
per la veritat possible brillant,
com un diamant al contenidor blanc
o com el robí pel de color vermell,
lila per les ametistes tan lliures.

Ho deixarem tot enrere i recordarem
tot allò que vam viure, ser i sentir,
ara que podem encara reciclarem…
…tot, en cicle etern, concèntrics,
esotèrics en un ball de disfresses
i de màscares que ens diuen qui som,
desemmascarant als qui volien ocultar
tantes veritats i certeses, per ells
ja serà tard, pensaven que no, mai,
que mai no arribarien aquests dies
on tot es fa evident i les places
amb els llocs on deixar fluids
no ens dirien tota la veritat.

Anaven equivocats i ara connectem
totes amb tots, tots amb totes,
desxifrant i xifrant amb números,
incògnites que el temps desvetlla,
llocs on trobar-nos i ser lliures,
amb el pas del temps i els anys,
enlluernant amb els ulls els ulls,
deslliurant-nos de velles cadenes.

Les places alquímiques són pures,
arreu de la terra, som a un sol pas,
el que vindrà després ningú ho sap,
o potser sí, ho sabem tots, tot…
…i així no diem res, res de res,
silenci aferrat als nostres llavis,
el destí l’anem fent però el sabem?

Qui sap si és que sí o si no,
el cert és que som majoria,
acabarem fent les passes,
totes les passes, com cal.

***

Fent camí cap al destí

Anem fent camí cap al destí amagat,
que s’oculta, només es veu al caminar
i a l’arribar a cada horitzó que mira
la nostra forma d’anar cap al proper.

Potser no en sabem res del destí
o potser sí, hi ha conseqüències
als nostres actes i a l’avançar,
segons què fem i què no, decidim.

Depèn de nosaltres i la conjuntura,
podem conjugar present amb futurs,
podem aprendre del passat i prendre
per saber desprendre, acte seguit.

Allò que vindrà ho saben els mags
que res no amaguen ni fan cap truc,
no fan trampes en aquesta vida,
això no és un joc, és seriós
per més que en fem broma.

Algun dia no parlaré d’alquímia,
algun dia no parlaré de màgia,
de moment encara és d’hora
i mai no farem tard, mai.

Si la fàbrica queda lluny
tan és, sabrem esperar,
n’havíem de parlar,
viurem utòpics
en la realitat,
en la veritat.

D’alguna cosa serviran
tants versos, els poemes,
les cançons, les pel·lícules,
les partícules, tots els àtoms,
la matèria que s’ha de transmutar,
la bellesa dels propòsits escrits.

Les fades i les nimfes del despertar
així com els nans i les nanes del matí
ens donen les pistes del destí, camí
que faran amb nosaltres en el futur.

Noves visions, noves formes d’acció,
canviant constantment de direccions,
fent dels somnis realitats perennes.

Sense saber res de cada passa
si no és per vertebrar certesa,
llum espessa d’una tarda bella.

D’un matí encès en el camí,
d’una matinada ben amagada
per una fada i una maga
que juga amb nosaltres.

Potser no sabem del destí
però el pas que fem ara
es tornarà camí, sí o sí.

***

El ball del vol dels ocells

Observo el ball del vol dels ocells
cada matí, aquí al pati o al parc,
a la plaça o al passeig, a tot arreu,
és un ball sincopat d’art i tendreses,
amatòris ens miren i dansen lliures
per un cel que ens acarona els ulls,
connectats amb els descendents
dels dinosaures ens donen pistes,
senyals d’una realitat massa oblidada
per unes ments que no capten el vol.

Estem a un pas de renéixer ara de nou
i tot allò que passa al cel ens passa
a nosaltres, en una eterna espiral,
forma dels núvols i del sol, lluna
quan els ocells nocturns bressolen
els nostres somnis, desperts o no.

Són vitals arran de terra o a l’espai,
una lluita que es manté viva sempre,
desfan les ales al vent que xiularà
més enllà del temps i de l’univers,
amb ell travessarem tot el cosmos,
seran origen i final com ja van ser.

Els seus colors són el camuflatge
entre les branques i a la terra,
a la teva mirada i a la seva,
estem a un pas d’aquest vol,
d’aquest ball original i viu,
etern i fi, finíssim com la fi,
aquell fi que mai no arribarà,
ball d’onades i ball del vol,
dansaires a l’aire que perviu
més enllà de nosaltres dansant
amb unes mirades que ells veuen,
ocells de mil colors i matisos,
emmalaltint si no els estimem.

Dansa, ball, ocells que estimen,
afanyant-se a demostrar-ho tot,
si els interpretem bé ho sabrem,
sabrem tot dels fluids i mines
les que van quedar i les creades
per unes ments futures amb ales,
les que ens donen amb el seu vol.

***

La llum transparent de la ment

La ment té una llum transparent,
és el cel dels nostres ulls bruns,
clars, foscos, rojos, plens de nit
o de la matinada més deslliurada
de violeta contrast, ben encesa.

No arribarem a veure-la allunyada
si entre tots no ens submergim ara
a la ment de tanta gent gemegant
amb la seva llum, tranquil·lament.

La ment i els records d’infantesa,
la ment i els records d’adolescència,
efervescència eterna d’uns dies molls
a la tempesta manifesta que contesta
totes les nostres preguntes, freqüents
i exactes des de la perspectiva crítica
que es desferma amb el cervell atent
als canvis de llum de cada lluna,
de cada nit de cràters oberts,
ombra i negror, espessa raó.

El mestissatge de matèria grisa
amb la claror i la foscor del cor
quan batega fermament a la llavor
que és or per unes mines sorgides
del no-res, enceses entre boscos.

No ens trobaran mai suplicant,
demanant demà el que avui no dóna
una terra cansada de ser trepitjada,
ultratjada, sermonejada pels poders.

Mediàtics i polítics, la llum mor,
transparent a la ment dels difunts
que freqüenten els dies més negres,
núvols d’un color que ens fa recordar
tardes d’uns instituts abruptes i bruts
per unes pàgines d’uns llibres obtusos,
oberts però tancats, lectures obligades,
lliures als bancs amb el Rock i el Punk,
amb la tendresa de la llum transparent,
amb la força desbocada de les guitarres,
de la veu trencada de les fades lliures,
amb el gust amarg dels litres mig buits
amb els cigars i els mais del desmai
per unes ments encara massa joves.

Aprenem de tots/es a totes hores,
llum transparent i clara de la ment
que va al compàs de les liles formes,
desfent la lluminositat del teclat
quan entre les lletres et trobo
després de tant de temps, record
que neix dins el cap com mai abans.

La llum que es transparenta
res no resta ni aparenta…
…és efervescència eterna,
t’estimo perquè ets essència
de tot allò que sempre desitjo,
entre tu i jo… la naturalesa,
la llum fosca d’un comiat pensat
entre les branques dels boscos
on les mines són testimonis
que la llum són els dimonis
que duem dins, roja habitació
amb bombetes del segle passat.

***

Potser tothom ho sap i ningú no diu res

Les joieries són deixalleries mortes,
el que abans eren fluids dels cossos
ara són joies que brillen i ara no sé
si tothom ho sap però ningú no diu res.

A aquestes alçades potser ningú ignora
tot allò que va passant a cada hora,
el cert és que no pot restar amagat
tot allò que ara salta a la vista,
potser som els únics que ho veiem
però no m’ho vull creure, vull ser
amb totes les veritats del poble.

Les experiències de les poesies
són les conseqüències més vitals
per una vida que encara vol volar.

I quan volem encara ens trobaran
si així ho volem, jo no sé si vol
o no vol el joier repartir a tots,
ja sé que deus pensar, que no, mai,
deixa’m que ho dubti quan acabi…
quan just acabi tot i quedin sols.

Ara volen seguir buscant terres rares,
les més estranyes s’aniran formant
amb els fluids fossos, sinó contenidor
per recaptar maragda, robí, safir, or,
tot ben barrejat com als aparadors,
no ens enganyaran, ja és massa tard.

Teories i hipòtesis, sí, és farà tot?
deixa’m dir-te que depèn de tots/es
i ja ho sabem, però podem percebre
el que diuen els poemes sense morir?

Morir queda molt lluny, ja de vells,
somriure, riure, com quan érem nens,
nanes i nans, nimfes i follets vius
en una terra on després érem folls
i fades, bruixes i bruixots, druides
i druïdesses, què cal per veure-ho?

Els/les xamans saben d’aquests canvis
o només és tot a la nostra imaginació?

I si ningú no ho sap on som nosaltres?
I si ningú ho volgués provar, la màgia
alquímica de la fàbrica on quedaria?

En vers o en prosa ho deixem aquí,
escrit a foc als vidres de joieries,
escopint a les persianes, de ràbia,
estem lluny o estem a prop de fer-ho?

Haurem de fer el que sigui pel poble,
som la força d’un sol cos que s’obre
a les noves forces que ho poden tot.

Joieries que són deixalleries, sol
brillant als diamants i tot ja neix.

***

Trenquem els escuts i repartim

Si el color dels escuts fossin pedres
trencariem els minerals per a repartir
no és complicat, lliures sense l’Estat
faríem pobles rics i plens, per sempre
són les deixalles ben treballades,
són la joia futura dels teus dies,
dels meus, dels de tots, si mescles,
si barreges, si hi ha mestissatge.

Trenquem els símbols i els signes,
les pistes i les senyals són altres,
unes de noves que dibuixen els ulls,
la teva mirada sempre deslliurada.

Els trossos seran la sort del pobre,
del poble pobre, rics després de tot,
no pot ser que quatre ho tinguin tot,
i així ha sigut durant la història
però ara és el moment adequat…
…trenquem els escuts i repartim.

Compartim i vivim, més enllà de tot,
plegats/des amb la força irreductible.

Imaginem-ho, no costarà pas tant,
desfem la lluna en minúscules parts
com a metàfora de tot el que arribarà
i tot el demés serà tan cert com viu,
encesos en un nou estiu mai esquiu,
sempre a l’abast dels nostres anhels.

Trenquem els escuts i fem-ne bocins,
un per cada persona i deixem fluids
per fer-ne més, per destruir-los,
esmicolar-los, en cicle etern.

***

Estirant del fil

Vaig estirant del fil tan prim,
reconeixent els errors passats
i fent camí en una vida difícil
per tantíssima gent, i m’incloc.

Res no és fàcil aquí a la terra,
res no és gratuït ni ho regalen
si no parlem de coses importants,
del més important, tendresa i amor.

Si tenim l’estima tenim molt,
molt guanyat, que ho és tot,
segueixo estirant del fil,
del fil tan prim però fort,
precís i complicat, però dur.

Si ja vaig seguir el filó,
el filó d’alquímia i màgia,
ara serà més senzill aquest,
aquest fil sense cap fi,
el cap de l’agulla fila,
vaig cosint el descosit
i la peça de roba encaixa
a un cos cansat de patir,
a una ment malaltissa…
…a un segle que brama
per una societat malalta,
com tu, com jo, com la resta.

Farem mans i mànigues
per seguir aquest fil,
fràgil però ferm i màgic,
aquest fil que és poesia,
aquesta poesia que és filla
de tantes paraules, dels mots,
estem a un pas o ja l’hem fet?

La fàbrica alquímica esperarà,
però jo ara ja no ho puc fer,
així que descendiré del mont,
del mur, del món, fins a baix,
fins a baix de tot de la pujada
i t’esperaré amb els braços rojos
de milions de braçalets i polseres
d’un robí encès de revolta i llum.

Segueixo aquest fil tan prim,
segueixo aquesta línia poètica,
aquesta escriptura automàtica,
des dels inicis ara fa 35 anys
fins a la fi de tots els temps,
dels meus temps, en plural clar,
cada segon dividit per mil segons,
cada mil segons dividits per milions,
així em veig ara a les busques rares
d’un rellotge immaculat a la sala,
a la sala que espera desert enllà,
quan ja no calgui caminar, no més,
i la sorra que marqui el temps
sigui la de la cala de Cabrera,
una illa pel darrer repòs…
…seguint el fil harmoniós.

***

Pamflet fet i refet

Crítica social i interpretacions lliures,
aquest pamflet és revolucionari i ben roig,
com bon boig escric amb el robí de color
per encendre la llenya des dels encenalls,
fent fum espès i dens, des de la llar
que és el meu cap, tot barrinant.

Barrinant que barrinaràs barrejo,
neixo, tu, tot, el món, el nom, jo,
mesclo per tornar a mesclar mots,
independentment dels versos escrits
aquestes paraules són pamfletàries,
enderroquem el poder, tot l’abús.

Desfem el feix del feixisme,
el cremem just al mig del segle,
d’aquí 25 anys, a aquella plaça.

Pamflet que surt de les entranyes,
mai estranyes en aquest vell ball,
aquest bell poema d’amor a l’odi,
d’odi que estima l’amor i és bord.

Bord bordant davant la comissaria,
n’estem tips de tanta carnisseria,
de tanta sang, de tant fetge, de tot
de tot allò que envolta als poderosos.

Pamflet fet i refet aquest poema
que vol la revolució, alliberació,
s’ha menystingut aquest gènere
potser és l’hora de fer-lo ferm
més enllà de la terra hermètica,
si polítiques i lleis alquímiques
ens diuen més de pols i química,
policia a cada extrem, consumim
tot allò que volem anar filtrant,
digerint, rossegant i escopint.

Si cal ens camuflarem al pamflet,
fet i fet és un recurs més, i tant,
poesies i proses que ho diuen tot.

Les octavetes que volen amunt
i avall, són a la mà de revolta
de tants treballadors, classe
que combat contra tota opressió.

Pamflet com octaveta combatent,
els xiulets del vent huracanat
són pel nostre nord tot el món,
els missatges i les ensenyances
vénen de tot arreu i s’estenen,
de ment en ment, fetes i refetes.

***

Només podem quedar tots/es

No és que només pugui quedar un,
tampoc l’altre, només tots/es,
fades i folls, nimfes i follets,
druides i druïdesses, xamànics,
sempre eterns i presents, certs,
versos encesos allà on anirem,
salvatges, verges i dimoníacs,
llum encesa, versant la veritat
per allà on el prat no és sembrat,
cultivant-lo, treballant-lo, vius,
les llavors haurien de ser per tots,
per totes, en un cicle que serà llum
lluny de la revelació si no és acció,
eternament sense enterrament ni dogma
sense diagnosi, sense tractat exacte,
inexacte, acte rere acte, condemnats
a viure sense lligams ni cadenats,
alliberat, només podem quedar tots/es.

***

Mitjans convencionals

Són corresponsals dels seus amos,
a mi no m’hi trobaran, mai més,
tampoc a les llibreries actuals
ni a les biblioteques bíbliques
com el seu nom indica, sistema
de tenir-ho tot ben classificat,
arxivat, sense que res destaqui
si no és per una massa estranya
que dóna valor a allò més fals,
perpetuant el discurs dels amos.

Massa publicitat als mitjans,
massa publicitat a les revistes,
als diaris, a les ràdios actuals,
a la televisió, a les xarxes.

Vull fugir de tot això
i recitar-te pel carrer,
als bancs com de joves,
amb drogues o sense,
tan és, parlar-nos,
desxifrant el món,
la política-ficció
de tants mitjans
de desinformació.

Potser als blogs,
potser a la pàgina,
a Internet internat
entre tecla i tecla,
una contradicció més,
què hi farem demà?

Desitjo crear de nou,
des de la base, arran,
segant el sistema
entre tots/es,
lluitant plegats
fins al darrer alè,
anhel de les majories
lluitant contra la massa.

Paciència és el que cal,
paciència per despertar
del somni per tornar-hi,
a cada instant, brotant.

Els mitjans convencionals
poden seguir amb la mentida
dissenyada pels poderosos,
nosaltres creuarem mirades
sempre deslliurades-pures
fins la revolució final.

Victoriosos no caldran
tants anuncis i mentida.

***

El món imaginari

El món imaginari lluny d’allò “comú”
és el deliri d’unes ments ocultades
dins de folls i fades que ara amaguen
totes les seves idees per no tornar
a una terra on el sistema empresona.

Ments preses per un buit existencial
que ja s’encarreguen de perpetuar-lo,
perpetrant càstigs, crims ben reals.

Al nostre món imaginari no hi ha això
nosaltres som l’ombra i la llum lila,
blanca, roja, groga, verda i blava,
taronja i dels colors a descobrir
en unes noves terres que imaginem.

Entre cançons de RAP, rock i reggae,
entre cantautors, heavy, punk i ska,
així el meu món imaginari es va crear
entre places i carrers, parcs i lluna,
entre planetes suspesos en l’espai
de pobles i ciutats, rurals i urbans
hem avançat des de segles llunyans
fins l’avui convertit en imaginació.

Llibres de poesia que ho diuen tot,
resseguir els versos no costarà,
cada vegada més clars i concisos.

Món imaginari mai reaccionari,
mai sanguinari si no és defensa,
si no és per crear algun robí,
alquímia antiga que ara torna.

Alquímia o química amiga,
física científica i viva,
farem un pacte estrany
amb els rius i l’estany
a vessar de fluids…
…com al començament
quan els dinosaures
van posar les bases.

Món imaginari i real,
lluny d’allò “comú”
mai més lluny de tu,
sempre a prop de tot.

***

No és una “engotlla”

No és una mentida, no és una engotlla,
aquest mot no hi és als diccionaris,
la vaig aprendre de l’avi la paraula,
es diu quan una cosa no és certa…
…i tot el que escric no és engotlla
són teories, hipòtesis, el que sento,
els fets demostrables són observació
i la meva manera de veure la realitat.

No és una engotlla tot això, que va,
són paraules, versos, verb i article.

Llum, lluna, sol, astres, alquímia
d’una química antiga, tot orgànic,
des de l’ambre al petroli més negre,
del taronja al groc d’anells d’or,
aprendre que hi ha robí a la sang
i que l’ametista és secret de dona
que només apareix si hi ha desig
com el diamant de l’home amant.

Es pot mentir i els ulls no enganyen
i si enganyen l’actor ha de ser bo,
jo no faig teatre ni estic jugant,
m’ho prenc seriosament tot, tot.

Si faig broma no és amb allò important
i si em deixo la pell amb els poemes
és per una bona raó, somnio i desitjo
i sóc boig fins al final, hi crec,
crec que és per un bon motiu, raó.

Penso que tinc raó i no puc demostrar,
puc mostrar les meves idees, més no,
per ara, i demà? Demà ja es veurà.

Els somnis de tanta gent fets realitat
per això lluito i perduro. Sempre viu
dins una mort o absència de colors.

No és mentida, tot això no és engotlla
de fet és la veritat pura i dura, nit
d’un dia on la llum és per descobrir.

Prendrem la llum dels descobriments,
cadascú descobrirà dins la seva ment
i serà tan cert com el dubte savi,
i serà el dubte de cada certesa.

***