(Barcelona, 2010)
***
La plenitud
Dies de sorgir de la buidor,
dies de plenitud dins el cor,
un dia de ràdio per sentir-te,
enllà d'aquesta ona màgica,
ens escoltis des d'on sigui,
a l'hora que sigui, poesia,
aquesta que ara et recito
en la plenitud del matí,
que mai mori el sentit
d'uns versos tan vius
que ja et pertanyen
i volen acompanyar
el teu camí solitari,
amb la terra encesa
que mai et deixa sola,
sol, com astre alat, nu,
la teva estrella brillant
es despulla als teus ulls.
Plenitud d'una vida encesa
per la flama de cada revolta
que ens manté alliberats
de les injustícies, vils,
i de les guerres.
Plenitud futura
i que res atura,
ruta astrònoma
i astrològica, nua,
que vestim de nit
o de matinades
quan ens alcem.
Perennes, els núvols,
perenne cada ferida,
cada cicatriu escriu:
"Ahir això feia mal,
avui ja estic ple,
plenitud sentida
malgrat la ferida,
som tren i estació,
el punt de partida
cap a la direcció
que emprenem"
Una poesia més,
potser, qui ho sap?
deixo als versos
la plena llum
dins l'ombra.
Si ens cal foscor
és que el sol crema,
la seva força és teva,
la plenitud que espera
ara ja l'hem cridada.
La buidor és buida,
ja hi ha senyals,
inequívoques,
ara tot esclata.
Demà la flama
serà anunciada,
revolta somniada.
***
Perfumeries
Una altra poesia a part,
algun dia esclataran
les perfumeries,
plaers olfactius,
fragàncies vives
a les fosses nasals,
AK47 i que explotin
-sense ningú a dins-
ràfegues de trets folls,
bojos cridant i disparant,
passamuntanyes fosques
i de tots els colors possibles,
l'arc de Sant Martí a l'iris,
deliris de diables onírics
que somnien coses rares,
no et diré que no, tan és,
tot és imaginar què passa
i que passarà dins el cap,
enllaçat amb els desitjos
d'un poble ja ben fart,
encara que ningú vegi
-que no m'ho crec pas-
encara qui ningú parli
-que tampoc és veritat-
jo ho veig i xerro...
com la resta, escric
i visc d'aquest delit.
Tot pot ser fals,
tot pot ser mentida,
qui ens diu que no?
potser un miratge
embellit i envellit,
un oasi al desert
és la gent d'aquí,
de la terra sencera
que cerca llibertat,
dignitat i bellesa,
tendresa d'olors...
de joves i velles,
de vells i nens/es,
el perfum nounat
es passeja al poblat
i per tota la ciutat,
el futur al somriure
i el plor si res arriba,
però tot ens arribarà,
fins i tot l'hora de vèncer
i si al final la perfumeria
esclata, rebenta, mil olors
repartides pels carrers,
un somni estrany, rar,
no per això impossible,
no per això inviable,
ara no em culpeu
si algú ho va fer...
no vaig ser jo
o potser sí,
no instigo,
jo investigo
un demà ple
de sorpreses
estrafolàries
i dels vàndals,
no em disculparé,
faré allò que pugui
per encendre la llum
de la foscor infinita,
allà on ens volen.
Ells ens volen morts,
els altres no entenen.
La perfumeria
ven uns perfums
a preu desorbitat,
no sé què volen,
què es pensen?
Capital fatal,
caldrà derruir
el que no volem.
O tot econòmic,
a un preu sota zero,
o no hi ha negoci,
pedres ni oci.
***
Farmàcies i carnisseries
Mereixien una poesia a part
dins la ronda de cada matí,
de cada matinada caminant,
les farmàcies i les carnisseries,
on la substància es processa...
tant la química com la carn,
tant la sang com la fòrmula
de les pastilles i les solucions.
Receptes magistrals, diuen,
essències i d'altres barreges,
carn i armes per la ment...
pel cos i pel cor, sang fresca,
entranyes, carnassa treballada
d'uns animals, d'unes herbes,
d'unes plantes, respectivament,
de farmàcies a carnisseries...
hi ha un pont quasi ocult.
Mereixia un apartat a part,
ja no caldrà vessar la sang,
ja no caldran tampoc tombes,
no deixaran els cossos a terra,
no hem fet res ni farem res...
que no puguem fer, ho saps,
ho sabem, ho saben, tan és?
no pas, som capaços de tot.
Només intel·ligència,
tan sols imaginació
per passar a l'acció,
abduïr als feixistes
com OVNIS estranys
que barregen química,
la carn i els pensaments,
tot amb l'anti-matèria..
heu anat estigmatitzant
i ara l'estigma us pertany,
mai més sereu botxins,
ara us toca ser víctimes.
Està bé, segueix la ronda,
aquesta de policia roja,
negra, anàrquica pura,
comunista esotèrica,
xamànica i diürna,
nocturna, tan és.
Ens acompanya el Raval,
el Casc Antic, el Gòtic...
tantes nits i matinades
cercant la veritat oculta
que donaven els ulls...
foscos, bruns, rojos.
Ara el poble crida
més fort que mai,
entre química i carn,
el canó ens diu que no,
el sisme ens diu que sí,
la revolta farmacèutica
és la de tenir-ho tot, tot,
totes les substàncies, sí,
legalitzades sense recepta.
La carnisseria és tancada,
no hi ha carn de guàrdia,
sí comissaries a tota hora,
tot i així canviem l'horitzó
en cada acte, cada ronda.
Farmàcies de carns
i carnisseries de química,
el cos ens demana canya
i ni l'Estat ni la Generalitat
no estan en aquesta galàxia,
la que fem el poble lliure,
més enllà dels carrers,
de les places i estació,
m'aturo aquí, mirant,
la tanca ara és blava
amb l'escut policial...
demà serà negre i roja
o no hi haurà despertar
per la gent feta d'anhels
i de somnis, som més enllà
de roses i de les espines
que fan sagnar punys
que queden enrere,
no són revolucionaris
només gestors d'horrors
que encara patim, rars,
a carnisseria o farmàcia,
el poder no vol tendresa,
som tendres com química
ben emprada, alquímia
entre carn i substància.
***
Em reencarno en tu
Cada vegada que sospiro
em reencarno al teu cos,
la meva ànima en la teva,
és així de senzill, de fàcil,
el meu cor és el teu cor,
neixis nounat o moris
ja de vell/a, tan li fa.
Som allò etern i viu
quan hi ha poc temps
i tot sembla tan mort.
Tu et reencarnes en mi,
ara, a la meitat de la vida,
acabat de néixer o ja mort,
la teva fragància m'arriba
molts metres lluny d'aquí
fins a l'olfacte, fins a dins.
Em prenya la bellesa,
em prenya l'esperit,
cor ferit a cada crit
que deixo en l'escrit.
Cridòria a la platja
que encarna les veus
que creien oblidades
però són en tots/es.
Fem possible la revolta
encarnats en la victòria
de les paraules als fets
i dels fets als fruits
que ja maduren
a la nostra pell,
encarnats en tu,
encarnada en mi.
***
La ronda
Cada matí he fet la ronda,
des de fa 3 mesos, matinar
per veure els mateixos llocs,
els mateixos carrers foscos
mentre el sol va sorgint,
matinades a prop teu,
dormint o despert/a,
despertant al dia,
al nou dia, somnis
que avui compartim
per aquestes places,
històries oníriques
de fades i de bruixes,
de druides i bruixots,
de folls i de xamans,
follets, nimfes i nans,
entenent-nos sense mots,
sense paraules que guiïn,
sense mirades ni plors,
sense riure ni mirar,
només cos sense cos,
només cor amb cor,
ment a ment sentint,
sentiments presents
mentre faig la ronda
a avingudes i bars,
a patis i terrasses.
Imaginant guerres
que no volem pas,
per si fos el cas
defensant-nos,
com a poble,
contra tots/es
els qui no siguin
part de la població
respectuosa i unida.
Per tot això tenim raons,
també tenim els "ràons"
-l'anti-matèria amagada-
per protegir alquímies
que no volen veure
però ens és igual,
ja, més avantatge
per tots/es nosaltres.
El pitjor error...
menystenir-nos.
Ronda plena de caixes,
acabaran ben enterrats
dins els taüts o cremats
per la seva avarícia freda,
són morts d'aquest sistema,
el Capital es crea la tomba,
ja no podrà viure més
els hi ha durat massa
l'Imperi dels diners,
no guanya qui més té
sinó qui comparteix
el poc que pot tenir.
I més que guanyar
no volem competir,
tan sols repartir.
Pel Carrer del Mar
anant amunt i avall,
pel passeig i l'estació,
plaça del cant d'ocells,
Església i Ajuntament,
bandera colonitzadora,
bandera de vergonya,
bandera blava d'estels
grocs que assassinen
tants somnis com gent.
Recaptacions i gestions,
contenidors i pintades,
futur de colors minerals
que recollirem junts/es
fins fer el laboratori.
Sort que els alquimistes
deixem fonts amb aigua
i els fluids els guardem.
Beure i refrescar-se
quan la calor ataca.
Matins de ronda,
matinades caminant,
cafè i molts cigarrets,
alba roja i coloms,
pardals i pit-roig.
Taules i cadires,
arbres i ombres,
tanques i éssers,
gossos i també gats,
druides i druïdesses.
Cada dia, la ronda,
aquesta meva,
tan poètica,
tan eròtica,
a voltes,
i també
pedres...
sota persianes,
a les deixalleries
que són joieries.
Cafeteries i miralls,
floristeries i barberies,
botigues de queviures
on hi trobo les llaunes.
Immobiliàries lladres,
salons per les ungles,
d'estètica en general,
estancs i joguines,
estelades al balcó,
poble tan estimat,
màgic i enigmàtic,
els teus carrers, tot.
Galeries d'art...
i cartrons a rascar,
botiga de pintures,
Mercat i merceries,
asseguradores falses
que res asseguren...
forns de pa i escoles,
instituts i tatuatges.
Drogueries amb noms,
pintades tan antigues
i tan noves, tan és.
Botigues de moda,
residències i més,
recorregut matinal
entre carrer i carrer,
cantonada a cantonada,
sempre cercant la sort
en aquestes rondes.
Rondalles poètiques.
***
"Prohibit assassinar"
Només cal aquest cartell:
"Prohibit assassinar"...
-només faltaria això-
però caldrà defensar
el que ha costat tant,
els ancestres mestres
van empunyar armes
en una guerra d'anys,
de l'època que sigués,
hem volgut sobreviure,
viure, malgrat el poder,
tot i els qui mouen fils
per encadenar-nos.
Som diables vermells
i blancs com el robí
i com els diamants,
negres com la mort
dels qui volen manar
per sobre del poble,
per damunt la gent,
agents i presidents,
consellers i diputats,
lladres, corrupteles
que no hem triat.
No volem democràcia
que és feixisme amagat,
molt mal ocultat, farsa
d'urnes que no ajuden
a sortir de la misèria.
Sense sostre, fred, fam,
tanta gent morint de calor,
assassinen des de l'altura
d'escons justificant-los,
vestits de glòria morta.
Si prohibeixen assassinar
a aquells que ens maten
seguirem morts, sempre.
Vull viure la vida viva,
no aquesta mort morta
pels violadors de dones,
nens, nenes, naturalesa.
El vers em dóna la llum,
si t'il·lumina guanyarem,
si et dóna tota l'ombra...
també, el sol ens crema.
Rètols avisant:
"No mataràs"
Només ells
poden fer-ho,
pel que sembla.
No matarem el somni,
matarem els malsons,
mai ens faran recular,
volem viure infinits,
eterns com la terra.
En espiral com l'univers.
Terra lliure i plena,
rica quan arribem
a defensar alquímia,
a defensar la màgia
dels pobles alliberats
de les cadenes estatals,
de les presons-Estat.
"Ciao", ens veiem allà,
a l'infern de la mirada,
si no ets com un espill
trencaré el mineral,
si no és repartit
de què ens val?
A tu de molt,
a ells de res.
Els altres manen
guerres i límits,
lleis i normes
per controlar,
ningú ho farà,
mai, mai més,
serem el veler
que deixa estela
de miralls com bales
blanques i platejades
per qui odia la mar.
"Prohibit assassinar"
i no volem pas matar,
tan sols defensar-nos,
fer perdurar la família,
ser per sempre poble,
ser per sempre lliures.
***
La Hasha pinta al Hash
La Hasha ha pintat al Hash
i ens retrobem després de tant,
sota l'arbre et parlo del viatge,
del mur allà a prop de les vies,
entre Calella i Sant Pol de Mar,
en bucle el tren mai avança,
sí en espiral als ulls d'ella,
cal fer-ho pur i per sempre,
que quedi perenne la màgia,
encara que el temps passi
tots som passatgers vius
i mai més no morirem,
estic amb la Hasha
quan ella em pinta,
la solució és l'esprai,
traçar nom i símbols
i els colors es passegen
entre els cossos de cales
i els murs que queden
insubornables i crítics,
no vendre's a cap preu.
Al peu de les pintades
roques, sorra i canyes,
llaunes de metall i sol
reflectit a l'herba del sòl,
amb tot l'amor, company,
companya, la ment ara riu
de l'alegria de trobar-se.
La mar somnia en tu, blava,
verda, roja, violeta i terràquia,
són moments onírics al cos
de tantes bruixes i fades,
nimfes, Hasha, druides,
xamans i guerrers/es.
Hem sobreviscut
a milers de proves,
ara provem de ser
més enllà del cor,
del cosmos i lluna,
diürna protegeix.
Cel recobert de safir,
Hash lila i blanc/a...
Hasha lila i blanc/a,
símbols de sempre
per sempre vigents.
Estelades i anarquia,
Països Catalans
sense fronteres
i independents.
Unió i llibertat,
tu, jo, ell i ella,
ells, elles, illes
a l'horitzó del 84,
del 1714 al 2047
poble ocupat...
i ja mai més.
2081 riallada,
riure d'ells...
dels poderosos.
La Hasha
pinta al Hash
i el deixa fi.
(La mar i les vies acompanyen)
***
Un repàs
Els hi donem un repàs
el poble als poderosos,
els llibres, les cançons
als seus discursos caducs,
les poesies a la dictadura
disfressada de democràcia
quan l'anarquia és el destí
per una terra humiliada
i per la classe obrera,
els professors buits
hauran de fer classes
de repàs per l'alquímia,
no en tenen ni remota idea
del que som capaços de fer.
Les professores del despertar
encara somnien amb nosaltres.
Els professors plens anuncien
unes pissarres on camuflar-se
del buit dels llibres de text,
llibreries i biblioteques
van quedant enrere,
el repàs serà brutal.
Refarem la història
i mai més no passaran,
si van cremar els llibres
nosaltres la ignorància
cap una màgia sagrada.
Ja es poden calçar,
no anem de farol
encara que ells sí.
Les escoles, gàbies,
els instituts, presons,
n’estem fins els collons,
uns ous de diamants
que esclataran fort
a la boca del sistema.
Rebentant la mentida
caminem com avancem,
avancem com volem,
volem i hi arribem.
La fàbrica espera,
la màquina espera,
el laboratori també,
no per massa temps.
Arribarem arreu del món,
som poble insubmís i rics
ho serem, terra plena.
Els hi donem un bon repàs
amb la nostra capacitat,
amb la nostra imaginació
fent realitat la fantasia.
Els teus ulls són de mineral,
pedra preciosa ancestral,
els meus ulls també mirall
observen tants i tants canvis
que pronostiquem pel futur.
Fent càbales i visions
del demà que arribarà
fent un repàs complert
al seu sistema fracassat.
***
La plaça de l'Església
Moltes hores he passat aquí,
escoltant cançons satàniques,
d'altres de lluita, de combats,
escrivint poemes i bevent,
fumant marihuana i haixix,
maleint-los, el diable en mi,
ells, sota la sotana els nens,
no tenen cap línia roja,
són així de covards,
de miserables,
de desgraciats.
Abusant i resant,
la verge Maria
i el seu sant Crist
estan encobrint-los
i no hi ha testimonis
oculars, de vivències
traumàtiques i sòrdides,
així no es pot denunciar,
algun dia se'ls enduran,
aquell dia patiran molt
tant com es mereixen,
càstic pels religiosos
que mai han respectat.
(Si algun ho ha fet mai)
Satanàs ens cuida ara,
el seu foc escalfa el sol
d'aquest estiu cremant,
no oblidem les fogueres,
van cremar les bruixes
i ara paguem la pèrdua
les ànimes lliures nues.
Sentiment d'absències
dels esperits ferits d'ahir,
bruixots, druides i fades,
nimfes han estat violades,
mai no tindrem cap pietat
amb els qui han abusat
de la innocència dolça,
s'han parat la trampa
ells mateixos, sols,
ara han de patir.
Llucifer amb nosaltres,
Belcebú no és dolent,
és l'etern contrapunt,
la balança del bé,
del suposat bé,
són els pitjors.
Tot i així, la plaça
és enigmàtica...
màgica i pura,
la gent hi passa
i dóna senyals,
pistes constants,
mirades i passes
tan entrellaçades.
D'aquí no ens mouen,
pesa molt l'armadura
-com deia aquella cançó-
amb tantes hores mortes
és una feina molt dura.
Estarem aquí sempre,
en essència, presència
o en la nostra absència,
tan és, hi serà la llum,
la nostra llum pura.
Els assenyalarem,
els perseguirem,
mai estaran en pau,
ens han donat guerra
des de fa massa temps,
els ancestres els miren
i els seus ulls són llamps,
rojos com els dimonis
que ens manen el cos.
La plaça de l'Església
té la cara i la creu,
la part bona, la gent,
la part dolenta, ells,
els hi queda poc temps,
la seva prepotència caurà
i aniran cap al cel congelat
a glaçar-se amb el seu Déu.
Adéu, us diem adéu,
fins mai, fins mai més.
Sou escòria pudent,
rancis com les hòsties
que aneu donant.
La sang de Crist,
el vi, vigileu-lo,
potser serà verí.
***
Tot per arribar aquí
He arribat a la cinquantena,
molts anys per arribar aquí,
sí, era necessari tant temps,
moments de tot i ara... tot,
ho aconseguim tot, per fi,
el dia que vam començar
a caminar per aquest món
no sabíem fins on arribaríem
i ara, passats els anys, gaudim,
patim també, en alguns instants,
encara hi ha la creu de la moneda,
la part contrària, el blanc i el negre,
l'esquerra i la dreta, el bé i el mal,
sempre una ombra dins la llum.
Però seguim aquí, endavant,
tenim la imaginació i el món
per travessar, encara ara,
els descobriments arreu,
enlloc la incredulitat...
...mai serveix per res.
No ens ho creiem tot
però tampoc res de res.
Dubtes, no ho veus clar?
deixes una escletxa i tot mor,
mor la il·lusió, mor la fantasia,
mor la màgia, mor l'alquímia,
almenys al teu món, al teu cap.
Si no n'estàs convençut/da
estarem perdent el temps,
antigament em feien dubtar,
no et diré que no, ara ja no,
no tinc perquè no creure'm
i més si porto 35 anys versant,
des de que va començar el 2000
trobant les claus enigmàtiques
per obrir misteris i mons ocults.
Les portes de la percepció
són obertes per nosaltres,
guiats per un estel glaçat,
cadascú el seu, si el tenim.
Anem tots/es cap a la fi
que no arribarà mai,
no mai, som el cosmos,
el cos que ara batega...
serà mort ja de vells/es,
deixarem darrera matèria
i l'esperit, l'ànima, volarà.
De moment ens alcem,
arran de terra, planegem,
plategem les onades blaves
com safir que brilla per tu,
per mi, per tots/es nosaltres.
Després de 35 anys escrivint
he descobert la meva veu,
és la veu que ho dóna tot
perquè el poble dóna tot.
La sintonia onírica popular
aquesta nit signa un comunicat
als estels glaçats de sud i nord,
d'est i oest, una carta al vent
que glaça tota la calor roja.
Algun dia ja no parlaré d'això,
aposto que serà al ser real
si mai no s'arribés a fer
també deixaria de versar
sobre aquestes teories.
Demà sabrem si els anys,
si les dècades, han servit
i si ja ho tenim tot, tot, tot...
...tot allò pel que hem lluitat.
Ens ho mereixem tot,
ens ho fem venir bé,
al poble no s'enganya
i tots/es tenim a dir,
a ensenyar-nos de tot.
Tot per arribar aquí,
veig que valia la pena,
potser ho imagino tot
i res no és real, irreals
les coses són estranyes
i camino i camino, sol,
a voltes, acompanyat
per tu, per ella, per ell.
Volto i volto, màgics vols.
Ja ho tenim tot
si tenim l'amor,
ja ho tindrem tot
si no hi ha pobresa.
He arribat fins aquí
per una rara raó
i no sé qui sóc jo,
tots som persones
però no totes bones,
dolents amb dolents,
aturant tots els peus
i bondadosos astuts.
Hem arribat fins aquí
perquè havia d'arribar,
les bruixes i els bruixots
ja tenien tots els tractats
que ens van amagar
els Inquisidors.
Si m'has llegit et sonarà,
torno a repetir la hipotèsi
donant tots els angles
que conec d'això,
no serà per mi,
no serà per tu,
per nosaltres,
el "jo" futur
diu que sí:
"Ho hem aconseguit"
Sento que calia arribar-hi,
calia arribar fins aquí,
ni abans ni després,
és de màxima justícia
alçar-nos amb la victòria.
Calia tot per arribar fins aquí.
***
Tots/es contra ells/es
Si no ens deixen opció
haurem d'anar-hi tots/es,
tots/es contra ells/es, aris/es
que encara es van procreant
arreu d'una terra tan cremada,
ultratjada, humiliada, matada
si no fos per la vida donada
pel nostre anhel i desig foll.
Dolçor del cor contra l'odi,
odiant als qui ens odien,
estimant als qui estimen,
així em va aquesta vida
ara, a aquestes alçades,
potser en el futur ja no,
no hi seran, al nostre cap,
al nostre imaginari tan viu
que sembla mentida la mort.
Si no hi ha cervell no hi ha món,
si no hi hagués cor no sentiríem.
Si anem tots/es contra ells/es
demà un nou horitzó s'obrirà,
estarem en pau amb la terra,
entregant-nos a la tendresa
que és necessaria pels amics,
per les amigues, la família,
però no pels qui assassinen
tants somnis com somniem,
tants poemes com poesies,
en masculí o en femení,
tan és, és el mateix.
Hem de fer-hi front, sempre,
els poderosos no guanyaran
si ens unim a la batalla final,
la victòria és de tot el col·lectiu,
sense personalismes ni mites,
només guerrers/es dels antics,
dels d'avui, dels que vindran.
Anihilar, desintegrar matèria,
la que ens duguin si ataquen,
sense deixar-los reaccionar.
Som milions, molts més,
cada vegada més i més,
ho tenim tot per vèncer
i és tan així que salparem
quan sorgeixi la nova alba
cap un migdia de foc roig,
calor intensa de la onada
d'un estiu revolucionari.
Passarà aquesta nit fosca
i estarem a l'oníric dial,
transmissió de les ments,
obscuritat de lluna creixent
però un perfil encara tímid,
lluny de ser plena o a mitges,
mentre les aràbigues formes
són la tarda que arribarà,
abans d'un vespre antic
i tan nou com els ulls
que ens miraran,
atònits, no creien.
Haurem fet el pas capaç.
Creure-ho per veure-ho
en la sintonia onírica
per besar el somni,
fer l'alquímia del bes
a la terra rica i plena,
confiant-nos la calma
i que no s'acceleri res
que no siguin les passes,
i si res es va precipitant
que sigui el poble, revoltat,
revolució abans silenciosa
i ara sorollosa, a voltes,
dins la màgica llum
de cada barreja.
Com ho fa la mar ara
la vida s'esmuny, viu
a la revolució mineral,
si demà és el nostre dia
serà un jorn d'eternitat,
ells/es un punt a l'infinit,
només això, per més mal
que hagin perpetrat mai
ja no podran matar-nos,
ja no podran tancar-nos,
tampoc lligar-nos, atacar.
Si vénen a per nosaltres,
contra els nostres, ells/es,
els altres, serem llum roja
i ultraviolada, esborrant
qualsevol rastre, aeri,
terrestre o marítim.
Anti-màteria i avall,
amunt, enlloc, mai,
arreu aquest arsenal
i sense cap preu posat,
per defensar cada terra,
no ens posarem mai preu,
en absolut, ja ho som tot.
Tot per tots/es o res,
o res per ningú més,
és massa trist això,
aquesta vella cançó:
"Uns tant i els altres tan poc"
Però "no passa res" -direm-
serà una frase ben irònica,
mentre trobarem les accions
capaces de trasbalsar-ho tot.
Trasbalsem-los i que desapareixi
aquest odi, aquesta ràbia, les pors
dels qui senten els somnis robats
i que no troben cap sortida, ni una,
per ells/es la terra, la mar, la lluna,
volem combatre'ls per viure millor,
tothom, els qui podem: fem-li's front.
Tots/es contra ells/es, d'una vegada.
***
Forjada en els somnis
Potser no seràs així,
com t'imagino, oníric,
en els somnis, de dia,
de nit, a totes hores,
qui sap si apareixeràs
en la nostra realitat,
crec que ets fantasia
i així serà aquell dia,
al mirar-nos als ulls.
T'imagino mig sirena
i mig dragona màgica,
amb el glaç i la flama,
amb l'aigua i el foc,
tota mar i terra,
viatges sincers
pel teu desig,
pel meu desig,
pel nostre "jo".
Tants cops descrita,
tants cops inventada,
tantes vegades escrita
entre versos i en ells,
entre línies i en elles,
als poemes, les poesies,
conjugant-te, imaginant
com és la teva mirada,
el teu cabell, els pits,
les natges, les cames,
el ventre, el teu melic,
tantes voltes donades
a la mateixa idea folla,
bogeria dels meus dies
i encara no t'he conegut,
el dia que ens abracem
et recitaré, si ho vols,
allò que t'he escrit,
potser serà al llit
o entre fulles i fruits
en boscos harmoniosos
que deixin pas als cossos
i al nostre sexe humitejat.
Qui sap si a alguna cala,
qui sap si a algun desert,
no sé si amb substàncies
psicotròpiques o no pas,
allà on sigui, estimant-nos.
L'estiu avança i no hi ets,
no hi sóc, amb tu, plegats,
potser serà al setembre
quan ja faci 10 anys
L'ALQUÍMIA DEL BES,
després d'una dècada
sembla que ja és l'hora
de passar a allò material,
besar el somni ara de nou,
prenent totes les forces
que donen els astres
i els vents del matí,
del migdia, la tarda,
en una nit de cristall
als ulls de la lluna bruna,
nova com un forat negre
capaç d'absorbir l'energia
que no ens doni res de bo.
Caldrà fer encanteris plens,
caldrà transmutar realitat
i la forja d'aquest somni
serà fantasia ben real,
si la realitat existeix,
jo prefereixo pensar
que seràs pols d'astres
i ens veurem aparèixer
del no-res per anar arreu.
Viatges dins dels viatges,
druïdessa i druida, xamans,
tendresa compartida i foc,
roent, de la nostra estrella
que forja el que desitgem,
anhel mai no amagat, mai,
doncs restarà immutable,
passi el temps que passi.
Forjada al moment oníric,
no s'acaba mai ni ho farà,
ets allò que més em cal ara,
farem el laboratori junts
amb la força del poble,
tota la gent bondadosa
de blava esfera terrestre,
on els humans caminem
cap a quimeres i utopies,
per fer-les certes, sempre.
Forjada als somnis
ara ets reflex de mi,
ho sóc també de tu?
***
La plaça de l'estació
Plena de corones, escuts,
bústies grogues i blaves,
el tren passa quan arriba,
com la revolta, abans no,
tot al seu just moment,
seria absurd abans,
seria absurd després
si tot arriba quan cal,
com ha de ser, és clar,
l'estació és un punt clar
pels matins, malgrat tot,
és una ombra a la palmera
i l'amenaça és la darrera,
hi farem front, tots/es,
en Jack el diable ajuda
a les ments perdudes,
psicòtiques, narcòtiques,
salvatges i tan absurdes
si ho vols veure així,
això depèn de tu.
Al 1995 a Menorca
va aparèixer el whisky,
nit daurada al vaixell,
fent estela cap a les illes,
al 2015 sorgí el NOVES,
poemari ben "punk",
amagat a la xarxa,
busca'l com et dic:
"Noves poesies Daniel"
El trobaràs a Google,
a la IA coses certes
i d'altres falses.
A la plaça de l'estació
hi ha les nostres passes,
totes les veus i mirades,
fent força desbocada,
escoltant cançons
de lluita i combat.
Amor, odi i rancor,
dolç embruix al cor.
Res podrà la Corona,
res podrà el seu escut,
les gemmes partides
-si el fem mineral-
hauran de ser...
pedra preciosa
amb els colors.
"Sempre igual"
-potser diràs-
no m'ho trec...
del cap ni del cor
i seguiré sempre
fins fer-ho real.
L'estació és falsa,
com ho és tot
i hi ha física,
hi ha química...
però sobretot...
hi ha alquímia,
no podran fer res.
Siguin qui siguin,
corones o família,
amics o coneguts,
el poble ens parla,
per ell tot, tot, tot.
El poble sap la veritat,
té la certesa absoluta.
L'estació de pas
en cada estació,
cada canvi de temps,
cada nimfa, cada fada
que hi va passejant
dóna llum com foll,
follet, com druida.
Corones per a què?
estacions per volar;
escuts per a què?
andanes per a ser.
Trens que no arriben
si avui no arribes tu.
Si arribes, que arribes,
anirem molt més amunt,
allà on els coloms volen,
les cotorres xerren molt
i les gavines ho són tot.
Mar de fons, passeig,
malgrat tot som aquí,
quin camí! quin destí!
és molt màgic el poble
tot i les ombres negres
però seran guaridores
doncs aprenem de tot,
no cal agraïr-li's res
però ho recordarem,
no volem més trampes,
no volem més amenaça,
desitgem ser-ho tot aquí,
a l'estació on hi cap tot,
tothom, i ningú hi sobra.
La plaça de l'estació encanta,
enamora, si li dónes encant,
i tu sempre ho fas, l'estimes.
***
Recaptació i gestió
Van recaptant diners, calers
que no calen al nostre món,
diuen que van gestionant-los,
sense donar res de res al poble,
absència del que realment cal,
es podrien fer milions de coses,
n'exposarem algunes, tu i jo,
diga'm que es podria fer
i jo et diré el que penso,
apostaré per les mines
insubmises clandestines,
a un metre de terra, subsòl
aplicant-li totes les energies,
fredes en extrem i calentes,
calen calders i glaceres,
no calers i targetes.
Electricitat verda,
sí, n'hi haurà de plena
sense centrals nuclears
i sense alternatives falses,
portes a un futur-passat
per on ja no hi passarem.
Fricció i explosió d'àtoms,
espiraliforme funció i acció,
de dins a fora, de fora a dins,
combustionant i glaçant-se
i el darrer pas si ho fem bé,
per fer-ho malament no,
no cal, serà definitiu,
món anàrquic i viu.
La terra lliure i plena
necessita minerals,
minerals d'entranyes
de les bèsties que som,
de les bèsties que serem,
fluids, ho torno a repetir,
sembla que no queda clar
que volem compartir,
robí, or, margades,
diamant i ametista,
ambre, safir i petroli.
Morts i excrements
i vegetals premsats,
aigües i resines,
flux vaginal
i esperma,
mucositat,
orina i sang.
(Respectivament,
de darrer a primer,
per si no era clar
després del vers
darrera l'altre vers,
darrera l'altre vers...)
Molts llibres i hi torno,
si recapten i gestionen
nosaltres fem la revolta
amb totes les deixalles,
els dinosaures atents
no haurien permès
fer joies de tots
els seus fluids,
enriquint-se
uns quants
i els altres
pidolant.
Ni engrunes
ni molles,
les pedres
senceres.
Per ells
ni la pols,
ni el polsim.
Dels recipients
als contenidors,
dels receptors
cap a la fàbrica
fins a la màquina,
al laboratori boig
i alquímic, màgic.
Poble unit mai rendit,
poble enriquit, exquisit
en un futur que és crit,
estem per menjar-nos,
bellesa dels cervells
i, ja de néixer,
el cor vell.
No m'escalfis el cervell,
no m'escalfis la ment,
no em mengis el cap,
no ens porteu al límit
o esclatarà tot, tot, tot.
Occident encara mata,
Europa no té pietat,
l'Església no fa res,
mai, es maquillen
de falsa solidaritat.
Mentrestant, Diputació
recaptant i gestionant,
diuen, i què coi fan?
Estem a anys llum,
el poble és més llest,
la política va lenta
com una mala cosa,
mai sabrà els plans.
Per més que espiïn,
per més que escoltin,
tot i els cognoms,
tot i el document,
la nostra identitat
és de llum plena,
no ens recaptareu
la suor ni la sang
i menys llàgrimes,
no gestionareu
mai les pedres,
precioses miren
el poble lliure
ric i ben ple.
Sense volta enrere.
No jugueu amb el poble,
no sabeu amb qui us foteu,
la nostra força és abismal.
***
Poble enriquit i exquisit
El poble és el pal, no va del pal,
és un pal farcit de minerals vius,
lluents i eterns, infinits i rebels,
és un pal recobert de pedres,
de les precioses, visibles nues,
sol de la matinada, fluorescent,
vent d'extraterrestres que som,
sense ells, sense els rèptils
que vam ser, als deserts,
no hauríem fet la terra
-el planeta esfèric i bru-
de magma i grutes,
filons de les mines
que ja vam explotar
després de fer-les
aparèixer als ulls.
Poble enriquit i exquisit,
compartint des de néixer
fins anar a altres planetes,
allà on tornar a construir,
entre aigües i brillant cristall,
l'all que es repeteix en el mirall,
com tornant la imatge espiritual
d'ànimes externes i internes,
mortes i vives, tan és,
ens ajuden totes.
La raça humana
dels pobles lliures
no té por ni cap crit
si no exclama la nit
al pit de l'esperit
del nostre llit.
Mai temem,
ho tenim tot,
en futur cert,
poble unit,
exquisit i ric
per l'eternitat,
els ancestres
guien, clamen
un món de llums
i ombres guaridores.
Aprenem de negre i blanc,
de contrastos i de matisos,
si ens tracten bé hi tornem,
sinó no ho fem mai més,
ells/es ens menyspreen
abans de negar-me
les entrades, abans
surto, negant-los,
jo tampoc els vull
no pas, per res,
cap respecte
si no respecten.
Odi contra odi
i sempre estimant.
El poble ens trasmuda
i ens transporta enllà,
la vida de tots/es
és la vida eterna
perquè som rics
de trobar-nos...
i de pedres,
precioses.
Preciosos rocs
de minúsculs colors
que formen pans de llum,
miralls que seran reflexos
per les llargues hores...
fins arribar a Ítaca.
I allà
tornar
a salpar
i conèixer
món infinit...
quan el cosmos
són tots els cossos
com els ossos,
tesors a l'interior
i a l'exterior...
...de la terra,
lliure i plena.
Eternament
que és com dir:
sempre, infinits,
ho sabem ben bé,
tot i que diguin...
que no... que no...
al poble? que no?
van bé... van bé...
Pobles lliures,
rics i ben plens,
fins rebentar
tots els escuts,
fets de gemmes,
i repartir-los.
***
