FETS I FRUITS (ABRIL 2025)

(Barcelona, 2010)

***

ESTAT DE LES COSES 
(27/04/2025)

Poso la poesia en pausa, després de molt temps torno a la prosa. És per mirar enrere i fixar-me en com estan les coses ara mateix, a finals de l'abril del 2025. Puc dir que han passat moltes coses des del 2007, quan vaig publicar el primer llibre, el BARREJA, han passat 31 reculls poètics. Tot ha evolucionat molt, no és pas un "bucle" sinó més aviat una espiral, tot ha anat creixent en expansió, com el mateix univers, de fet és un "cosmos poètic". He parlat d'alquímia i de màgia a molts poemaris, des de molts angles diferents, des de moltes perspectives. He volgut explicar la meva teoria sobre l'origen de les pedres precioses, relacionada amb els fluids dels mamífers, un procés que he detallat pas a pas al llibre MIG SEGLE, el poemari que va celebrar els 50 anys donant voltes per aquesta terra d'eterns contrastos i de bellesa inaudita. He escrit sobre temes universals, sobre l'amor, el sexe, les bruixes, els bruixots, druides i druïdesses, entre molts altres éssers mitològics que veiem cada dia pels carrers.

També he xerrat sobre la ment, sobre la psicosi, el psicoanàlisi, la telepatia, la natura en totes les seves formes, he fet crítica social fent crides a la revolució, abans silenciosa i ara cada vegada més sorollosa, la situació actual amb el creixement de les idees reaccionàries, feixistes, així m'ho reclama, si ja ho feia abans, ara amb més raó. Tot i així estic convençut que els antifeixistes al món som majoria i que acabarem amb ells/es. La barreja de cultures i llengües ha vingut per quedar-se, per sort. El mestissatge du un missatge clar: s'ha d'estimar molt més enllà de les fronteres. Mai n'he tingut cap dubte, des del 1989, als 15 anys, quan vaig tenir ús de la raó fins ara sempre he tingut les coses molt clares, encara que amb el temps l'experiència dóna estratègies i formes diferents de fer arribar els pensaments.

Als 18 anys vaig fer un parell de llibres en castellà: EXTRAÑAS BESTIAS i PESADILLAS, LA DESTRUCCIÓN DE LOS SUEÑOS, els vaig presentar a la Sala Los Tarantos de Barcelona, fins al 2010 no vaig fer-ne més -he fet poques presentacions- va ser quan vaig tornar als escenaris per presentar el MÀGICA LLUM amb la presència de la Carolina Ibac Verdaguer i les actuacions de Cesk Freixas i Alfons Om de VerdCel a la Sala Vivaldi de Barna, també a Tarragona. Al 2011, el Robí Establí al bar La Cotxera de BCN, quan tornaré, ara no ho sé, el temps, tu i jo direm. 

He publicat el primer llibre a una editorial convencional, l'Emboscall, la resta a Bubok, una editorial en línia. A partir d'ara no sé que faré, em costa molt pensar que les poesies que faig poden entrar a la roda del sistema i ser absorbides per ells, aniria contra els meus principis, només són aquí. malgrat Internet forma part d'aquesta tela d'aranya, una xarxa on podem quedar atrapats o bé trencar-la entre tots/es.

No crec que entri a la línia de cap editorial, publicar a Bubok no té cap filtre i ningú t'avalua, sento llibertat de creació i puc publicar quan vull. Si algun dia cedeixo serà perquè el sistema ja no hi serà o haurà canviat molt, de moment tinc un peu dins i l'altre a fora, la porta està mig oberta perquè no puc deixar de tenir curiositat per saber cap on van els mitjans, els seus amos i els seus vassalls.

L'estat de les coses és que ha arribat el 32è llibre, el FETS I FRUITS, i aquest llibre vol relatar els fets que es vagin produint fins al final del 2025, treballar i veure com la FÀBRICA ALQUÍMICA es fa realitat entre tots/es, si tots/es hi volem col·laborar d'alguna manera. Tothom hi té un paper, tothom excepte els altres, els qui no volen res per nosaltres. També parlo de la defensa dels països que volen ser alliberats, tot pel poble, des del poble, nosaltres tenim la clau, els Estats sense nosaltres no són res.

Això és un breu escrit i em deixo moltes coses, però prefereixo molt més la poesia que la prosa. 

***

Desarmar-los d'arguments

És molt fàcil, molt senzill

desarmar-los d'arguments,

només cal parlar amb ells,

aprofitant els pocs silencis

que deixen en els monòlegs,

volen tramar i tenir la raó

i no s'aguanta per enlloc

tampoc els volem enlloc,

ens apropem per vèncer,

en la discussió guanya el peó,

el treballador, els obrers rojos,

els feixistes res tenen a fer

davant la força anàrquica,

la salada i dolça alquímia,

la grandesa de bruixa i foc,

les fogueres a les seves ments,

fent barricades a les neurones,

fent trinxeres a les paraules,

vencerem perquè tenim raó,

una ferma convicció, acció

rera acció, som la lluita

que mai no es pensa,

que actua, ens guiem

per l'instint del gos,

de la fera, de la fura,

la del poble aixecat 

fent xarxa i ajudant-nos,

imaginant-nos, psicòtics,

el diagnòstic és una farsa,

com cada etiqueta posada

pels qui no es miren a dins,

al mirall, a l'espill, criticant

tot el que veuen fora d'ells.

Desarmar-los d'arguments

és senzill, no tenen arsenal

en el seu cervell atrofiat...

i es veuen amb la victòria

quan el sistema es desfà

com un sucre al cafè

que és la immensitat

d'un univers sense ells.

La via làctia està tipa

d'aguantar els humans

que permeten barbàrie 

i que la defensen sempre

a més la justifiquen, 

com qui va matant

la natura amb mots,

fatxendes de mena

no deixen cap opció

que lluitar, de front,

sort que seran record,

al món venç la revolució

roja i anàrquica, ells no,

quedaran allà a l'oblit...

un punt en l'eternitat,

un segon en l'infinit,

desarmats del tot.

Ni captiu ni desarmat

l'exèrcit roig vencerà.

Res estava lligat

i menys ben lligat.

No van passar...

mai no passaran.

No hi ha d'haver-hi de tot,

 assassinen la diferència,

menystenen als altres,

es mofen, s'en riuen,

però arribarà l'hora,

a tots ens arribarà...

per bé... o per mal.

***

Druida en hores baixes

Així em sento ara mateix,

en hores baixes, atrapat

per la meva consciència,

però segueix la telepatia

i, mentre escric, escoltes

amb la teva ment atenta

als canvis ja establerts

i que canviaran, segur,

quan torni a alçar-me,

quan deixi enrere...

les hores baixes

i ressorgeixi

de les ombres

per veure la llum

dels teus ulls, aquí,

al meu cap, tan és

què pugui passar,

tot serà millor

que tot això.

Vull aixecar-me,

sentir que sóc aquí,

com el poble sublevat,

revolucionant-me, pur,

impur, goig ben endins,

plaer indestructible i nu,

despullat de tot artifici,

sorgir de l'obscuritat

d'aquests instants,

treballant amb tu

pel canvi dels canvis,

cavar profund la pala

d'un futur, d'un destí,

que em durà a l'illa

del meu darrer repòs,

tot i no descansar en pau,

seguiré en guerra al món

volant cap a altres terres

amb un últim alè mecànic,

mig orgànic, mig androide,

mica en mica aniré fugint

d'aquestes hores baixes,

per més que pugui costar

jo tinc la darrera paraula

en el meu estat, i amb tu,

i amb la força del poble

podrem escapar del cap,

de tot allò que ens frena,

d'aquestes hores baixes

i sentir-nos millor, de nou.

***

Sense buscar explicació

A la màgia no li busquis raons,

explicacions, només són accions

darrera d'altres astutes accions,

mai fent cercle sinó espirals

que mantenen els somnis

en les pells oníriques...

que fan de la realitat

un miratge molt bell,

tan preciós com el mar,

tan bonica com la mar

és la màgia sense raó,

sense buscar explicació 

cada acció ens porta amor

i odi cap aquells que ens odien,

fent memòria sempre per voltar

i no tornar a la barbàrie d'abans,

de fa 88 anys, mai més feixistes,

ni catalans ni italians ni germànics,

ni espanyols ni francesos ni d'enlloc,

alguns volen tornar al segle XX

amb tants dictadors i l'opressió

però amb els misteris vencerem,

la forma de la nostra victòria,

la manera com l'aconseguírem 

mai la sabran, màgia telepàtica

per forjar el ferro amb el sol

d'un estiu, després d'una volta,

una volta més a l'astre de foc,

per fer-ho tot ben diferent

defensant les barreges 

de les cultures i llengües

així com les alquimiques,

com mai, com mai abans,

desencadenant les cadenes,

tots som baules anàrquiques,

cap líder, cap jerarquia podrà,

cap president per cap poble,

no busquem explicacions

si tot flueix i ja funciona,

si no funcionen les ones

màgiques de les cales

farem encanteris nus

com els/les guerrers/es

d'aquella vella-bella llum.

Si busquem explicacions

a tants enigmes i misteris

que no estranyi que marxin

i que ens deixin a l'estacada

però bateguem com la terra,

com el poble, en la història

que van fer els ancestres

que van deixar la vida

lluitant fins al final.

No busco explicacions,

accions rera accions,

recordant els "ràons"

(bateria d'antimatèria)

i jo ja no sóc pas aquí,

tampoc sóc pas allà,

ni molt més enllà, mai,

-almenys no fins ara-

som on la màgia dorm

i on la màgia desperta.

No busquem explicació 

a això que ara ens passa,

deixem que mai no marxi.

***

Les dues fades

Precioses en la tarda,

anant cap al vespre...

estimant les mirades,

els somriures tan purs,

els riures murris i dolços,

sexuals, per mi, explosius,

unes belleses inaudites,

mig nues i desboradants,

però calen línies roges,

no les traspasso per res,

sóc druida ja, no jove

malgrat el cor rebel

com un adolescent,

com quan tenia 15,

cap a l'any 1989

i abans d'infant,

imaginant el món,

ja sentint l'amor,

i somniant lliure.

Us diria tantes coses,

m'ensenyarieu d'altres,

la vostra visió del món,

la força que teniu ara,

les armes de dona

no les perdreu mai.

Desitjo veure-us sempre,

algun dia, qualsevol dia,

sou bellesa i sabiduria,

innocència, intel·ligència,

teniu el cor de robí brillant,

em vau deixar descol·locat,

atrapat, res vaig poder dir,

la vostra felicitat eterna

és el meu goig infinit,

mai perdreu la màgia,

lluitadores i tan dolces,

simpatia que traspassa

el cor com una espasa.

Sou fades ja eternes,

guerreres de la llum,

en el mirall còsmic

de l'univers encès.

***

Hi ha futur 

Per més que no el vegin 

hi ha demà, hi ha futur,

només cal anar-hi junts,

juntes, plegats, plegades,

per fer real allò oníric cal,

abans de res, entendre'ns,

comprendre que sense màgia

mai no faríem pas res de res,

quan hi ha alquímia, tot, tot,

fem d'una vegada el laboratori,

el Dimoni està a cada tanatori

pels qui volen més inferns,

està dins nostre com el Déu,

el ying i el yang ben endins

del nostre cos i el nostre cap,

si així ho volem, si ho sentim,

ni el negre absolut ni el blanc,

la màgia multicolor, o res,

mira si hi ha matisos vius,

mira si hi ha matisos morts.

Però sempre hi ha demà,

fins i tot després de tot,

després de deixar el cos

hi ha camins i dreceres 

per l'esperit, l'ànima,

sempre hi haurà futur.

***

1995

El primer ingrés psiquiàtric

després de Reading i Menorca,

les primeres feines de jove...

...i descontrol en les drogues,

Maó i Ciutadella, les cales

i el camí de cavalls, la noia

i jo pintant i dibuixant

a les escales del port

per tenir uns diners

i rebentar-los després.

Va ser al tornar,

al tornar d'allà,

del festival llunyà,

a terres britàniques,

perforant-me el cos

amb pírcings d'or.

El mostrador d'anells,

de penjolls i arracades,

la motxilla carregada

de la roba militar...

...cap aquella illa.

Regalar, vendre i rebre,

omplir-se per buidar-se,

buidar-se per omplir-se.

3 mesos psicodèlics,

casa de pedres a la cala;

casa d'un professor confós;

casa damunt d'un arbre..

amb la valenciana dolça,

tendra, sexual i bella.

Vaig tornar a Badalona 

desquiciat, pertorbat,

va començar el malson,

Torribera, soroll, silenci,

poesies fosques, dibuixos...

negres... i per sort: la mare,

per sort: amics, el pare,

per sort, tenir-me...

malgrat tot, l'amor.

1995 recordant, ara,

al 2025, la malaltia...

en màxima esplendor,

és com un gran miracle

que segueixi viu, estrany

és aquest moment, si ara...

si ara faig balanç, és rar,

molt rar, una proesa.

La poesia és testimoni

del pas del meu dimoni

que va caure com un àngel

a l'infern d'un món malalt,

boig com en un infern roig

on les brases ens cremen

i només depèn de nosaltres

glaçar-nos amb mil raons

si no volem aquell foc

que crema i cremarà.

1995 i records certs,

allà va començar tot,

tot això que ara visc

és el resultat exacte 

d'un temps psicòtic,

narcòtic i caòtic,

ho puc explicar,

no he marxat,

mai del tot,

segueixo aquí,

malgrat tot, tot,

i no me'n aniré,

no ens perdrem.

***

Deixar-ho tot (1990-2025)

Després de la campana seguia,

he seguit, fins avui, 35 anys més

 des d'aquell matí allà a Badalona,

a la mateixa plaça on badà l'ona

i va aparèixer el primer poema,

dies de xibeques i de petards,

de companyia amb amics,

amigues, pares i avis.

Parelles, rotllos, sexe,

amor, descobrint-nos,

nus, ben aferrats, purs

i impurs, imperfectes.

Ben jove i rebel,

l'alcohol i els bars,

les tavernes i BCN,

Vallgorguina i Vilassar,

Cabrera de Mar i Cabrils,

viatges cap a l'Empordà,

Ribes de Freser i fressa

de ràdio-casset cremat,

moltes hores bramant.

Deixar-ho tot, a la fi,

sembla no poder ser,

tantes vegades fracàs

que vèncer és difícil,

més que un encanteri

d'un druida, en edat.

Som de pedres boniques,

som de pedra preciosa,

calents, humits i freds,

a voltes, altres pol·len,

herba o anfetamina,

cocaïna o ketamina,

tot és droga, es droga

l'aigua dels oceans,

peixos portadors,

ports sense límits

i rius desbordats.

Els bolets,

les pastilles,

psiquiàtrics,

o ho deixo...

...o no torno.

Terra i cos,

cosmos foll,

ment i sentits,

màgia desbocada 

lluny de la droga

he trobat l'inici

d'una senda

-ocultada-

que vull fer.

Si hi torno als 85

hauré estat 35

sense consum.

Perquè ho escric?

perquè no fer-ho?

M'obro en canal,

per tu, que hi ets,

llegint o escoltant,

escrivint o parlant,

tenim molt camí,

jo a la regressió 

sóc feliç en part,

en l'altra pateixo.

El més proper, bé

i tampoc, no tan bé,

el mal, més llunyà,

i del tot malament.

Canviaré per avançar,

no me'n penediré, mai,

les portes són obertes,

per mi ja està bé, sí,

n'obriré encara més,

sense les substàncies. 

No sucumbiré a res,

seré encara més fort,

amb tu, dempeus.

No agenollar-se,

mai, davant res,

ser brau i fidel.

Donar-ho tot

i omplir-se 

per buidar-se,

en cicle etern.

Deixar-ho tot

per prendre

altres coses,

prendre-ho

del mateix cap,

de la mateixa ment,

el món al moment,

sense fer força

-si no ens cal-

amb traça

...i calma,

menys mal.

Amb intuïció,

determinació

i acceleració.

Sense males veus,

esquivant-les totes,

millor dolces veus,

d'amor i tendresa.

La psicòsi ataca...

de vegades és dura,

i més si alimentem 

aquest vell cervell 

amb més metralla,

ja n'he tingut prou.

Fins aquí arribo,

fins aquí, sí, puc,

des del banc, en...

...aquella campana

que busco la senyal,

ara que l'he trobada,

l'alquímia no marxa,

ja mai més marxarà.

Si vaig defensar el consum,

ara hi ha una altra utopia 

per lluitar, i és ben real,

com l'altra, però això sí,

també incompresa, massa.

(Almenys per la majoria, diria,

però bé, en som més cada dia)

Deixar-ho tot

per rebre tot,

tota la resta.

Lluitaré fins al final,

fins a la darrera senyal.

***

Resum de 6 anys

He estat aquí assegut

molts matins, d'hora,

he somniat en màgia

i l'he viscuda despert,

ha sigut viatge cert,

univers encès nu

dins núvols blaus

i cel blanc diamant.

També migdies d'estiu,

d'hivern, tardors d'or,

primaveres de flors.

Tardes i alguna nit,

quan el ser vessa

amb la cervesa,

cigarrets rossos,

mais de color verd,

tallats i converses,

internes o externes.

He brillat amb el sol,

he descansat amb aus,

pardals menjant-se

croissants dolços.

No m'empalaga

ni sucre ni mel

-que tinc dins,

entre llavis-

cercant abella,

que tregui pol·len,

pètals despullats

 a les albes roges,

deixant rajos

de sol al pati,

sense cap dol,

per el moment,

a l'entorn proper,

hermètic misteri,

potser, on anem,

altres terres riuen

per la joia d'esperar

els nostres cossos

reprilians i verds

com els follets

de la passarel·la,

com nimfes i fades,

folls i transeünts 

lluny dels llaüts...

qui ho pot saber?

navegant lliures

cap una deriva

que no existeix

en el món que neix

dins teu, dins meu.

La mar reclama

somriures nus

de silencis folls

d'algun cap boig

com allà a can 60,

tot cap per vall.

Quadres insígnes,

paisatges morts

de natura incerta

que no arriba al poble

i menys als subterranis

cansats de suportar

allò tan inimaginable,

la crua misèria humana

que no estima ni sent.

Aquí al pati hi ha calma,

sempre, el cap somnia

en altres mons vius

semblants en caliu,

en tanta hospitalitat,

mentre creuem espai

i temps, taula roja pura

que encèn estels negres

diabòlics de l'any 1876,

saltant espurnes nues

del foc de fogueres

on cada dia cremem.

***

Embolica que fa fort

(25/05/2025)

Desembolicàrem la troca

i ara la volen embolicar,

volen confondre i fondre

les nostres idees en no-res,

són la renúncia als somnis,

lluitem i trenquem el silenci

que, absolut, ens esperarà

quan la sordesa vindrà 

i de vells anhelarem 

inhalar i exhalar

com a la terra.

Sort de l'hort

que ens durà

a altres terres

-fecundades

a l'espai nu

de clarors

fosc bressol

de civilitzacions

plenes de revolucions-

deixant enrere els mots

que són com l'all al vers,

repetint-se fins l'infinit

amb el diable al pit,

fins la sacietat...

escampant verí,

figures retòriques

a la societat oberta,

amb el tarannà bru,

com l'ombra del sol

als nostres cossos

cremats per l'ahir.

Embolica que fa fort,

cinturons apretats,

aferrats a les naus

aeronàutiques,

diabòliques roges

de l'abisme obsur

que em du a tu,

bruna i dolça,

musa artista

mentre veiem

trens dels dies

per andanes 

i per les vies.

Si la vida somriu

tornar-li la sort

de veure-la

i gaudim-la,

ho repetim...

encara és d'hora

i mai no serà tard.

I si volen seguir embolicant

seguirem desembolicant,

sempre atacant la mort

fins fer-la desaparèixer. 

Tot era fosc fins fer-se clar,

tot era robí fins fer-se fam.

Embolica que fa fort.

***

Pols oposats

Bàndols oposats,

creient en tu

si no hi ets,

de lluny

a aprop,

d'aprop

a lluny.

Si hi ets,

et crec...

molt més.

Hemisferi nord

i hemisferi sud,

gel i foc eterns,

contradictoris.

Pols oposats,

millor separats,

llobes solitaries,

revolucionàries 

atacant sistema,

Imperi fallit,

diable al pit,

sorgint viu

i també mort,

a les cunetes 

de la guerra.

Pols oposats,

bàndols contraris,

visualitzant aris

i comentaris 

telepàtics,

sinagogues,

mesquites,

Esglésies...

Coves de bruixes,

coves de morenes,

coves de sirenes,

roques nues,

abruptes

com lluna,

barreges brunes

quan són noves,

negres panteres,

àrabs astuts,

Alí a l'illa,

mar i roc,

mel i illa,

defensa

de la terra.

(Oberta a ells/es,

estels i estrelles)

Tierra de ancestros,

són nuestros maestros,

dialogando con muertos

y la mezcla será eterna.

Cossos policials

anàrquics rojos,

anem insistint,

repetint mots,

que quedi clar.

Terra lliure,

llengua, cultura

i pels pobles veïns

que volen llibertat.

Si ens ho dones tot

t'ho donarem tot,

si no vols donar res,

no rebràs mai res,

si véns de bones,

bones, sinó,

a les males,

reaccionant 

 abans de l'agressió 

saber de la història dura

que ens fa ser serps pel món,

enrroscats a copes o destrals,

som bàndols oposats a tot,

ja ens aniran coneixent

i ni llegint les 2000 poesies

serien capaços de saber res

del que somniem i compartim,

les mirades i els gestos a l'iris

queden resguardats sempre,

memòria de la vida i la mort

dels qui deixàren la terra

lluitant per la llibertat,

ara són al mirall còsmic 

del futur dels esperits,

dels nostres cossos

quan deixem el món

per anar a pols oposats

de terres desconegudes

pels nostres ulls d'ara,

amb l'ira a les mirades

fins que el foc apagui...

les fogueres antigues.

Encenc un altre mai,

estem a bàndols oposats

encara que pensis que no,

imagina que som llum

i ombra necessaris

i revolucionaris

si vols barreges de...

llengües i cultures

així com mescles...

 dels fluids corporals 

transmutats purs

en cristalls valuosos,

nosaltres dos estem...

en bàndols oposats

dels rocs de colors.

Trobar-nos és al mirall,

encara que no siguis tu

ni sigui jo qui ara mira.

***

No estem jugant

Estem vivint intensament,

fa molt que deixàrem el joc,

no som jugadors/es a la vida,

això no és entreteniment...

...més aviat és lluita i foc,

als queixals rabiosos

d'ira i de rancor,

han fet tant mal

-i ens segueixen fent-

que si ens unim tots/es

podrem fer-li's front,

al futur, ja és avui.

Avui o mai més,

la nit divideix el dia

i nosaltres la barbàrie,

pel mig, no deixem lligar

aquesta barreja de foscor,

ens volien morts en vida

o vivint la mort cada dia,

ha arribat el moment

de treure la imaginació,

tot allò que hem somniat

fins assolir la llibertat.

Ens prenem l'existència

molt seriosament, ment...

...contra ment, som oposats,

al revés, més units que mai,

extrems atrinxerats a la ment

fent barricades a les barriades

des de les nostres neurones

joves o velles, regenerant

totes les cèl·lules a la presó

de cel·les fosques i buides.

La llibertat no és joc,

els drets tampoc,

estimarem el desig

com la passió i l'art,

l'amor, pels romàntics,

biblioteques pels bíblics,

enterraments sota terra,

damunt, els horts... sort,

cadascú sabrà si vol joc,

jo estic tip del tripijoc

que és el sistema foll,

més aviat psicòpata,

bojos som nosaltres,

bojos fidels al poble,

bojos rojos i anàrquics,

la seva psicopatologia:

entreteniment macabra. 

Amb les cabres no jugueu,

saltem per damunt dòlmens

i les nostres vides són lluites,

mai podreu donar-nos joc,

ni una de cal i una d'arena,

mai podreu enterrar-nos,

ens ho farem tot nosaltres,

no us necessitem per res.

Això no és un joc, és foc,

foc als ulls que maten

les vostres històries

que ens volen súbdits.

No volem la vostra vida,

no volem la vostra calúmnia,

volem columnes de fum verd

als ulls de follets rojos, un verb

per nombrar sempre: somniar,

contra el vostre armament

farem mans i mànigues,

noves armes al nou vent

i us desintegrarem.

Ja podeu vigilar,

l'Estat morirà.

Abans de l'agressió 

passem a l'acció.

***

Jeroglífic neolític

A les coves ja es deia,

la funció dels bolets,

amb la sang d'animals

-entre d'altres matèries-

ja pintàrem les parets.

Deixàrem senyals,

les pistes concretes

cap allà on ressorgir,

de la terra cap a l'espai,

molt, molt més tard,

des de les piràmides

als asteques i maies

les pedres ocultes,

de les joies nues

cristalls encesos,

foc glaçat al papir,

antic, als àrtics blaus

i blanc de núvols i gel,

l'escuma del mar grana

amb el reflexe de les albes,

un sol que neneix de la nit,

del vespre, del migdia, matí,

per tornar allà les matinades

i seguir pel camí de tavernes,

nexes de les coves lliures,

alliberades de les foscors

perquè arriba el foc,

cor de les terres.

Neolític jeroglífic,

a les pintades rèptils,

mamífers i enigmes,

armes, grups caçant

per després llaurar,

tenir bestiar i llet,

pells, més ossos,

per a descobrir

pedres precioses

i la primera roda.

Les senyals evolutives

són revolucions i accions

que canvien horitzons,

donant llum al viatge...

amb herbes, fongs i cactus

d'una natura de sensacions,

efectes psicodèlics, alterant...

l'estat de la ment i les coses,

dels cossos que de tavernes

sorgírem i a l'espai volarem.

Jeroglífic per resoldre:

si tenim murs a la ment;

enigma resolt: si som,

després de tot...

els/es mateixos/es

àtoms, cèl·lules,

insectes o aus,

llangardaixos,

micos i homos.

Cíborgs de futur

amb el programa,

en el més enllà,

fet per nosaltres. 

La màquina pel poble

o boicot a la maquinària.

Si la part reptiliana

-del nostre cervell-

la podem controlar

el jeroglífic és clar.

***

Tot són illes 

A la terra tot són illes,

més grans o més petites,

tot està "hashejat", pur,

la història és del poble,

de les illes alliberades 

en aquell futur proper,

cert, del poder caduc.

El mal d'ulls per ells,

de tota la població

la força màgica

de la negra llum.

Si cal blanca,

si cal negra,

multicolor

per sempre.

Tot són illes

al pensament,

tot són lluites

als llibres....

...del mercat

negre... i roig.

***

Ni teu ni meu

Això és de tot/es o de ningú,

és nostre, mai dels "altres",

"ells" mai sabran què hi ha,

el carnet de la identitat

no existeix aquí on som,

som un sol mos pel món

i no per això ens menja,

la nostra ment es venja,

vinga, fem aquell pas,

un altre cop, policia,

ja res teniu a fer,

la política mata

sempre que mana,

anàrquics comuners 

vam ser i seguirem,

com ho som ara.

Comunistes rojos

i àcrates negres,

ulls de felins

vermells 

i pèl fosc

de la gata,

la pantera.

Tot per tots/es,

compartint vius,

ja res per la mort,

que no glaci el pas.

Infinits passos

cap allà on anem,

que no acabi el camí

que ens du cap aquí,

molt més enllà, roja,

la llum del final nu

la vesteixo de fi

que no acaba mai,

una espiral enfora,

expandint-se, ni teva

ni meva, de tots/es.

***

La cara i la creu del poble

Ens ensenya a estimar,

també a lluitar, matar,

la cara i la creu del poble,

la millor i la pitjor faceta,

la de la vida i la de l'amor

la de la mort i la de l'horror,

he aprés dels amics i la gent,

he aprés del carrer i la plaça,

els enemics ens han mostrat

la creu d'un poble maltractat 

pels qui no saben de tendresa

i maten la natura tan viva

d'una terra que batega

amb un cor de foc.

La cara i la creu

de la humanitat,

saviesa i sicaris

de la cultura,

els mots,

la llengua.

Savis els avis,

sàvies les àvies,

ho sabem, eterns,

els ancestres guien

sense assenyalar-nos

el camí ni marcar-nos.

Lluitem amb elles sempre,

ànimes, esperits, les cares 

invisibles d'aquest món

les creus són ombres

que anem evitant,

foscor horrible,

desintegrada

des del ventre

de la mare mar,

vivint lliures,

estimant-nos.

Cara i creu,

no hi creu

qui no veu

màgia popular

i les seves ombres,

mai les oblidarem 

però no les viurem.

***

Desintegrant la matèria 

Al clatell, la part reptiliana

del cervell, la que somniava,

defensant el que anhelava,

les armes desintegrant-ho

tot, tot allò que ens limita,

que ens vol presos i lluny

els uns dels altres, odiant,

anem plegats/des o morim,

si deixem que avancin més

 ens passaran pel damunt...

i nosaltres no som a sota

ni a sobre de ningú altre,

no deixarem aixafar-nos

ni que que ens trepitgin,

ni la policia ni els militars 

podran amb tant arsenal

no es veu però és arreu,

allà on hi ha qui lluita,

on hi ha rajos rojos,

ultra-violats purs,

desintegrant foc

com qui fuma.

Inhalant i exhalant

el fum que anihilarà

tota la matèria adversa,

som les inquisidores,

dones diablesses,

deesses del mal

si vénen cap aquí

volent aniquilar

el nostre món.

Defensarem terra,

poble i alquímia,

anarquia dura

contra fatxes,

els seus feixos

i les pistoles.

AK47 de llum,

lluminositat roja

de rajos assassins

perquè res podran

contra l'anti-matèria,

la màquina és de tots,

de totes, antisistema

perquè mai tornin.

Les faroles-coladors

metàl·lics, forats petits,

ulls de bou, els llampecs

que sorgiran del fons

de l'arrel, bateries

que li dic "ràons",

carregats de lila,

rajos ultraviolats

contra el patriarcal

que vulgui atacar-nos

amb els seus feixismes,

resistència als enemics.

Tots els carrers i places,

avingudes i passejos,

els pivots aliats

en la causa justa,

tots/es justiciers/es.

És lògic, ajuda mútua,

que no ens bombardeigin 

un cop més, no, mai més,

farem front a la barbàrie

lluitant com els lleons,

com els tigres de foc,

les panteres negres.

Com pumes i linxs,

com llops i àligues

com animals lliures 

que volen terra lliure,

un món sense fronteres,

desintegrant la matèria

amb el nostre clatell,

la part reptiliana,

anhelant llibertat

dins la guerra-terra.

Legítima defensa,

en defensa pròpia,

l'Imperi vol morts,

nosaltres horts,

sort i amor.

Sembrar, recollir,

però si no ens deixen,

i Europa es rearma,

caldrà estar atents/es,

doncs no podem viure,

ni amb dignitat ni res,

l'enemic és l'Estat

i és la Generalitat.

L'enemic és la UE,

doncs deixa morir

i tortura a la gent,

a la nostra gent,

mai més podreu,

us arribarà el dia,

com la victòria

serà dels pobles.

Anti-matèria antinazis,

forats negres a l'espai,

dins l'atmosfera, fera:

ho tenim tot per vèncer.

***

La immensitat del buit

Allò immens seria el buit

si jo ja no escrigués més,

seria el que no vull fer,

així que seguiré fent-ho

fins que no tingui forces,

continuaré donant l'opinió

per més que no els hi agradi,

per més que ells reaccionin,

m'és igual, no em tallo,

jo no em tallo un pèl

i no em passo un pèl,

és de justícia respondre

a tots els atacs rebuts,

no volíem pas guerra

i sempre hi hem estat,

més o menys obertes

als diferents Estats,

Països colonitzats.

Mundials o civils,

tots els conflictes

s'han de fer front,

seguiré versant 

al carrer i la xarxa,

cibernètica-marítima,

(b)vells/es pescadors/es

i les (b)velles remeieres,

que em dicten suaus

o salvatges, cridant,

fent l'amor al verb,

al verd dels arbres,

continuar a la pau

d'un cervell malalt,

fugir de tempestes

d'una ment boja,

que és aquesta

que vol dir,

explicar,

fer poesia

sense guerra,

amb dret a una casa

i bon sou de pedres,

tan pures i precioses

com els nostres ulls.

Ull, atents/es caminem,

versem i ens estimem.

***

Pel bé comú

Pel bé comú seguirem

amb les ganes de sempre,

som policies anàrquics,

rojos, res podreu fer,

bastards de mena

tenim els esquers 

i la resta d'armes,

el nostre arsenal

no el podeu veure 

com no veieu el final,

el nostre periple espiral,

etern, infinit, sense cos

avancem, som de llum

en terra de foscors,

més que cossos

som legió roja,

ningú abandona,

transmutant lliures

i desintegrant-vos,

"all cops are bastards",

ACAB, 1312, HAHA,

81, HASHA i HASH.

Política policial

sistema àcrata,

bàrbars catalans,

murcians catalans,

extremeny català,

alcem-nos braus.

Pirategem bancs,

si ells són pirates

nosaltres més,

som poble unit.

Pueblo unido

y sacando arma

si no hay opción.

S'ha acabat el rotllo,

forrats/des i farcits/des,

si no compartiu no espereu

que nosaltres us donem res,

no oblidem ni perdonem,

cercant raser a roques

on hi ha les coves

de sirenes negres,

blaves i roges,

com glaç i foc.

Ametistes lluiten

contra l'establert,

diamants atacant

com nimfes pures

que enderroquen

el sistema amb foc.

Fades i bruixes,

àrabiques, el bes

atrinxerat als llavis

rojos com els rajos

que desintegraran

tota la matèria

que porteu.

S'ha de treure 

tot l'armament 

que hem imaginat,

tot el que imaginem

té més força que tota

la barbàrie feixista.

Fem la fàbrica alquímica

i deixem-nos d'històries,

si no ho fem, patirem,

encara més, però clar,

està clar, vencerem.

Els hi sortirà molt car,

ni amb tots els diners

ho podran pagar mai.

El mal fet és massa gran.

Daniel Eduardo

Ferrer Esteban

-6767-

H.A.S.H.A.

-8.1.19.8.1.-

(D.E.F.E.)

-4.5.6.5.-

***

Banc de robí

El reflexe roig al banc,

vermell del rellotge,

dels dígits de neó,

en aquest matí,

sembla convertir

la fusta en mineral,

lluent, brillant, pur,

a la meva ment nua

només vestida per mi,

quan vull imaginar-me

en una realitat futura

tot és allò que sembla...

no només la imaginació 

és capaç de fer cada pas

sinó que la intel·ligència

fa de la màgia, ciència.

El banc batega com el cor,

dins la ment que camina

cap a unes mines amigues

dins el cervell, al tallat...

d'aquella terrassa roja,

de taules d'estrelles,

que negres guien

l'ànsia d'escriure.

Dialogar i callar

quan ell marxa,

però escrivint

entre pauses

de converses

necessàries,

entre endevins

i veïns disposats

a canviar l'ordre

d'un poder caduc.

No ho teniem a tocar,

hi ha molt a parlar

per fer-ho tot clar.

Per viure eterns

haurem de fer

alquímia de tot,

transmutar-ho,

transgredir-ho,

tornar-hi i voltar,

tornar a fer voltes,

treballar dur i purs

anar enllà del jorn,

de les jornades liles

d'amatistes lliures.

Cap bitllet de 500,

pedres, molt millor.

Contra tot poder,

contra les lleis,

només les línies,

les més roges,

ens limiten.

Vull voltar

com una au,

al cel blau...

negre i gris.

A l'alba roja,

viva i salvatge,

com aquest banc,

com el de pedres,

també, com tots,

no caldrà atracar,

però sí fondejar,

ancorar-nos, sí,

bancs minerals

per tenir-ho tot.

***

Envasos

En va SOS, no escolten

els crits d'auxili populars

i sempre ajuda mútua aquí

si no fem xarxa acabem morts

d'una soledat d'on no sortim.

Sort en tenim de tenir-nos,

sense tu seria al pou,

a tu que llegeixes això

siguis amic o bé enemic.

Tan se val que creguis

en allò que he escrit,

si hi creus anirem lluny

i ja serem a anys llum,

no cal enviar el SOS

ni ens han de rescatar. 

Els envasos per guardar

tots els fluids corporals,

fer-los tornar en gemmes,

pedres del color groc a...

tota la gamma cromàtica.

El botó de matís or

com cada pedra

al camió contenidor,

darrera, per manipular

els ferros del vehícle 

i extreure envasos.

***

Els núvols multicolors

Dels llavis d'un ésser estrany

(mig rèptil, mig sirena, serp

d'escames de tots colors,

barrejat de robí i d'or...

 mesclant-se safir i ambre,

entre maragdes i petroli,

ametistes, amb els diamants)

n'ha sorgit un núvol de colors

que s'entrellacen, uns i altres,

si es col·lapsa es cristalitza

i si es trenca cau tot, de cop,

el col·lapse ve de rajos rojos

de calor i de fred extrems,

amb el nucli dels àtoms 

rebentats, ja explotats,

de dins a fora i de fora,

a dins, exponencialment 

cada vegada més potent

la transmutació material,

cau damunt de la barriada

en el futur, il·lusió i somni.

Defensarem amb anti-màteria 

doncs tot això cal esguardar-ho

de tots/es els enemics, els nazis,

de l'extrema dreta, neoliberals.

Anticapitalistes antifeixistes,

política que no es pas ficció,

ja vam vèncer a Stalingrad

i a la guerra civil van passar,

diuen, però mai no ho van fer,

en realitat, van manar i matar,

ens volien muts i a la gàbia

opressió, censura i més por,

l'horror, el terror, Esglésies

il·luminades amb el foc

per l'infern dels rojos,

ancestres d'aquesta vida

i de les vides que vindran.

El nostre Diable sap dels núvols

com el nostre Déu sap del subsòl,

en el subsòl, mines clandestines,

sense cap mort al treballar-hi,

si al cel els núvols rebenten

al subsòl les mines esclaten,

trencadissa de joies, miralls,

com els versos que esquinçats

 acabarem per trencar i lliurar,

paraula a paraula, mot a mot,

per repartir-los per a tothom.

Núvols multicolors plovent,

minerals de tots colors...

...per tot, arreu fortuna

de pedres precioses,

minúscules i abundants

partícules petites i fines.

I les grosses com rocs

són a vegades lingots,

en la seva forma rara,

estranya, jo m'ho crec.

Em crec això i la màgia,

em mantinc, em tinc i visc

del verí de l'esperit al pit,

ànima aferrada als cors,

sintonia onírica afinada,

sintonitzada als dials 

del diàlegs mentals.

Hi ha un núvol dins la ment,

imaginar és el primer moment,

tota la resta ja es veurà, segur,

puc assegurar-ho amb mi, sí,

només parlant amb en Hash,

només per ell la mà al foc

pels descobriments d'ara

doncs tot són hipòtesis,

són teories, pels altres,

no vull prometre res.

Si algun dia plouen cristalls,

si algun dia plouen pedres,

petites però brillants i pures,

lluiran amb força material,

matèria transformada,

de moment és desig,

anhel, el que volem,

del filó de l'alquímia

es pot treure de tot,

és infinita la gruta,

aprofitem-la al màxim

sense límits ni marges.

Núvols multicolors 

i que plogui la veritat 

Tot per tothom, ja està bé,

ja està bé d'esperar tant 

per fer possible el somni,

el moment oníric reclama

la nostra força desbocada,

de la ment als universos,

al cel, sota terra, mines

construïdes amb esforç,

insubmisses clandestines,

fugint de qualsevol poder,

tornar a creure és el pas

i tornar-nos a aixecar,

cada matí, fer núvols,

fer volar tots els somnis

i que caiguin els desitjos 

com qui veu pluja lila,

blanca, blava, ambre,

la victòria és del poble,

tots units tenim la força,

construïrem fidels, tot allò

que encara no està escrit,

amb la grandesa del ser

que es manifesta lliure,

amb tota la llum oberta

al que traiem de sota

i de sobre la terra.

Els núvols i les mines,

ja podran anar dubtant

els qui no creuen en tot

el que diuen els astres.

***

Des de presons a 5 estrelles

Els altres desintegrats,

pels que mai no tenen...

un lloc on fer-hi vida i dormir

o bé, senzillament per gaudir-hi,

hotels de 5 estrelles per tothom

vinguin d'on vinguin dels països

saquejats per l'occident mort,

sense la solidaritat, ruïns.

Vénen del sud aires àcrates,

sense Déu ni amo som forts,

més forts que els exèrcits,

jerarquia dels poderosos.

Ni ordres ni ningú

per sobre un altre,

confiança plena de cor

pels qui ho mereixem,

donada per les onades

de l'estima a les places,

als carrers dels poblats

i de les ciutats astutes 

que saben veure desig

dins els ulls de l'amor.

No deixaré de pensar-hi,

tant en això com en tot

allò que m'ocupa la ment,

ens servirem, nosaltres,

sense els altres, ells/es,

que posaven les bases

perquè ens servissin

sense demanar-ho,

era aquell sistema,

passat al món futur,

hem de ser infinits,

eterns, els records

d'una llarga història

de repressió i horrors

quedaran allà, enrrera,

fem dels llocs més foscos

el refugi de llum que volem.

Canviem-ho ara que podem,

sinó demà, mai no serà tard,

el moment just ja arribarà 

quan fem aquell pas capaç,

m'ho xiuxiueja el poble,

sabem que guanyarem

no hi ha altra opció,

això passarà sí o no,

com deia al poema,

tant sí com sí, tant...

...no com no, com no?

La història és nostra,

no dels qui tenen més,

la anti-màteria solució

per la desintegració 

d'enemics de sempre.

Magnants mangants

manguen riqueses 

al poble que els sosté

amb l'esforç i el treball,

mai no en tenen prou

si parlem de fortuna,

material i matèries.

Els immigrants, tots/es

o ningú és de fora d'aquí,

la terra és de tothom, tu,

encara que vulguis manar,

ja no tindràs res a fer...

davant de nosaltres.

Ell es creu el Rei, l'amo,

però nosaltres som asos

capaços de fer revoltes

sense cansar-nos, a la fi,

a la fi ja descansarem...

...quan arribi la nit

en guerra, sempre,

passat al més enllà,

quan ja traspassem

travessarem la porta

que du a als esperits

i les ànimes mortes,

ben vives en la vida,

els sentim ara mateix

són aquells ancestres

que no ens deixen sols.

(Encara que no hi hagi ningú

les seves presències, essència).

També seran amb nosaltres

a velles presons, ja noves,

ocupant-les i servint-nos

entre tots/es, sempre 

i el treball digne,

de dues hores

per la fàbrica,

el laboratori 

on es farà tot.

Comoditat per tothom,

confiança cega pel canvi,

no per tothom, maleït traïdor,

s'ha acabat, ja no et creurem.

Els qui són fidels a la joia

de tenir-nos, colze a colze,

són els amics que ara vénen,

amb esperança i llum arreu,

d'arreu venim i arreu anem.

Tenim dret a sostre i treball

si aquest no ens fa esclaus 

d'un sistema en decrepitud.

Noves sendes, noves mirades,

nous gestos i noves ensenyes

que vénen d'antigues arrels

per fer d'allò oníric, futurs.

***

Diferències generacionals

Per més revoltes dels 70's

-anteriors i també posteriors-

per més mogudes àcrates,

roges, lluites guanyades,

lluites perdudes i presents,

els qui vam viure els 90's

en eterna adolescència,

envellim sense glòria

si no vivim de somnis

i el món oníric reclama

els nostres ulls i mans,

al carrer es mou el jovent,

els/es joves revolucionant

els temps que anirem fent.

Nans i nanes salvatges,

volant pels marges...

com aus de colors,

els avis i les àvies

tornant a ser nens,

nonats, nounats,

en cicle etern,

tornant a terra,

al subsòl del món.

Algun dia decidirem

i fugirem de la màfia

que dóna dues opcions:

o a una caixa o cremats,

com si l'enterrament

no fos una paraula

que ho digués tot.

Vull la terra al damunt.

Han passat moltes coses,

però mai no passarà tot.

A Vietnam i a Cuba

enderrocant l'Imperi

i l'URSS triomfant

contra els/es aris/es.

Tant després com abans,

les nostres mares i àvies,

els nostres pares i avis...

lluitadors/es i guerrers/es,

educant-nos i ensenyant,

sempre aprenent de tot.

Què mostrar-li's?

què demostrar-li's?

No tot està descobert,

tampoc està tot cobert.

Tot són teories i hipòtesis,

no hem promès mai res

per després no complir,

no ens calia demostrar,

doncs, ja despertats...

a la primera barreja...

aquesta mescla màgica

-que ara no podeu veure-

ja va esclatar, pura,

als ulls més desperts,

i serà veritat absoluta,

una ciència empírica

si creieu en ciència,

però mai una religió,

doncs seria fanatisme

que duria més misèria.

Fugim i fugirem

de les fatalitats.

No gestionem impostos

però imposarem límits

en totes les donacions,

tot al seu temps, lent?

ràpid? a bon ritme.

15/05/2025, dia clau,

generació a generació,

ho portem a l'ADN,

per més que no

(que no llegiu)

per més que no

(que no ho creieu).

Els fills i les filles

tenim files de fulles

a les branques nues

de l'arbre alquímic,

és un somni refet

dins la memòria

de les druïdesses

i druides com tu. 

-.Veu d'ancestres,

els nostres mestres.-

Xamans com vosaltres

no haurien de morir mai

i mai no marxareu lluny,

estareu a la terra i el cor,

estareu als astres i tardes,

matins prenyats de llum

gràcies als vostres ulls

i les vostres lluites.

Ha arribat l'hora

de tot a tota hora,

ha arribat l'hora

intergeneracional,

som internacionals

com som antifeixistes,

al néixer i a l'anar a morir.

Diferències generacionals

entre pares, fills i filles,

entre mares, filles i fills,

entre els avis i els pares,

entre les àvies i les mares,

per molt que canviï el temps

les raons per les revolucions

són les mateixes, unim-nos.

Unim-nos si així ho volem,

lliures som molt més forts,

no cal que us creieu res,

cal creure-ho per veure-ho

però sense creure-ho, serà,

tan si com no, és solució.

Jo no em preocupo pas,

tot això arribarà a passar

i mai no serà massa tard,

tampoc serà massa d'hora,

serà al moment més oportú

i tant vosaltres com nosaltres

ho veurem fet, i serà en vida.

Ja morts, ja de vells,

vetllarem pels vius,

per tots/es aquells/es

que lluitant deixarem.

Per més diferències

estem d'acord en l'estima

i amb això i tot el temps

serà senzilla l'alquímia

i vèncer amb l'anarquia,

aprenent de l'anti-matèria

per desintegrar obstacles

que ens trobem pel camí.

La primera senda de robí

ens va obrir el pas al món,

si establí la primera llum

la darrera serà a l'illa, al far,

allà, malgrat diferència d'edats

podrem entendre que tothom

tenim molt, molt a aportar

i si ens escoltem més...

els/les uns/es als/les altres...

tot es precipitarà ben aviat

i serà com una proveta

decantada cap al calder,

a la glacera on tot es fa.

Diferències

i semblances,

edats i guanys,

potser invisibles

per qui no pot veure

el que els ulls no veuen,

pels qui no senten allò

que cap sentit no sent.

Deixem les diferències,

si voleu, i construïm,

fem possible la fàbrica,

l'alquímica i enigmàtica,

i si no ho podeu creure

deixeu-nos els anhels

intactes com la ment.

Tot, tot ho farem,

generació encesa,

anterior o posterior,

tot depèn de la calor,

del fred i de la unió...

accelerar partícules

i fer explotar àtoms

serà un primer pas,

la resta, tendresa,

passió i desordre,

caos i dispersió,

és la nostra acció.

Els feixistes, atònits,

mai sabran el secret.

Puresa als fluids

ja des dels inicis

fins la finalització.

Això no ho tallaran,

genuïnes substàncies

com la mare de la mar,

com el pare de la terra,

que som tots/es, animals,

ànimes de llunes, àvies,

sàvies, com els avis,

 els/les ancestres. 

El sol sense solitud,

sempre acompanyats,

la Glòria, la guerrera,

a la Guerra Civil, viva,

com ella va deixar-ho

tot pel nostre somni.

Gràcies pels combats

i per fer-me néixer,

mai prou agraït,

ancestres morts,

vius en la vida,

viviu en tots/es.

Gen a gen,

generacions

alquímiques,

místiques liles,

les ales d'aus

que vetllen

pel somni

mitològic.

Allò que no sabem

és per ignorància,

no per mala llet,

si som malparits

no és pel diamant

sinó per la via làctia,

blanca escuma espesa

suspesa en la immensitat,

com els anys que allunyen

i apropen les generacions

més enllà de nosaltres

i els/les que quedaran,

enterns/es, plegats/des,

anem-hi, hi som tots/es.

***

Persiana roja

Por si no lo fuera todo

la magia se precipita

sobre la fuente dual,

hechiceras y brujo

son duende y hadas,

la plaza de pájaros

con su canto infinito,

como los dinosaurios,

ancestros mitológicos 

que buscan vengarse

de los que -de la joya 

de tenernos libres-

ahora se empeñan

en hacer del pueblo

una prisión corporal,

esquelética y mental. 

Gris, pálida, blanca,

esta masa es negra

como anti-materia.

Jamás sabrán dónde,

jamás sabran porqué,

hay cosas que, ocultas,

hacen ricos los sentidos,

y los silbidos de las aves

gritan ser escuchadas,

hacer justícia, siempre.

Antes de ayer, ayer, hoy,

mañana y pasado mañana,

después de atracar bancos,

fondear en ellos, anclarnos

y sumar sueños y sueños.

Hadas y duendes rien,

saludamos esta tarde,

el sol se va acostando,

me iré ya para la casa

y seguiré durmiendo

pues desde los 15

sigo en las plazas.

La niñez en barrancos,

huertos, en el terreno,

mañana y tarde jugando

al juego de ser adultos.

De niños a adolescentes,

siempre efervescentes.

Las primeras xibecas,

los primeros cigarrillos,

tabaco negro o rubio,

hachís, marihuana,

humo del infierno

hacia un cielo zafio

com el mar que mira

nuestras ganas de ser,

más allá de las dudas,

viento de revolución,

acción tras acción.

El pueblo no cederá,

el paso es de todos/as,

unamos las fuerzas

para ser hierro rojo

de nuestra persiana,

onírica metáfora única

 de naves industriales,

dentro las astrales,

las aerodiámicas 

-aeronáuticas-

surcando libres

el espacio sideral,

como rayos rojos

y ultra-violados,

desintegrando 

a los enemigos. 

Ellos/as odian,

mandan matar,

guerra, hambre...

...pero el hierro

de las persianas

esperan futuro 

en este presente,

todo en el frente,

no hay fronteras,

no hay banderas

si no son negras.

Agujero negro

entre los ojos,

en el entrecejo 

y en la mente,

no hay mentira

en nuestra magia,

ni truco ni trampa,

sí anzuelo, plan Z,

jamás lo conocerán

hasta que se abran 

 persianas de rubí. 

Ni la telepatía sabrá

el último plan, capaz,

capaz de todo y nada,

en la nada nadarán.

Hechiceras y brujos,

magas y chamanes,

hadas y duendes,

la fortuna global

repartiéndola igual,

no es quién tiene más,

es quién compartirá

la suerte enigmática

de vivir y de amar.

***

El dia que ho podem tot

Quan ja no podem més

ara és quan ho podem tot,

el dia que va dir el poeta

fa uns jorns s'esdevingué

i la veritat esclta als ulls,

la fortuna que ara guia

és la sort que té cadascú,

la que tenim, plegats/des

som més forts que mai,

evoluciona l'ésser humà

si és carregat de màgia,

d'art en tot el que fa,

si estima com odia

als qui no estimen.

Ara ho podem tot,

el dia va arribar

i ja serà etern...

vida infinita nua

i a voltes vestida

amb gemmes liles

ben fines en el teixit,

pedres minúscules,

però mai escasses.

Les certeses amagades 

entre les maragdes,

veritats en tractats,

els tracten d'amagar

l'origen de l'or i el gen,

genètics etílics daurats

pel color de la cervesa

que sempre el ser vessa.

Escuma blanca de diamant

i cos de rossa com el cigar,

cigarreta que anem fumant

mentre el roig del reflexe

de la copa de vi envellit

sota el pit de les botes

em fa pensar en asos.

Les botes negres

amb cordó roig,

amb cordó negre,

a dolces trinxeres 

que són tavernes,

fan nexes amb 

les estrelles

de les taules,

etiquetes negres

gallegues roges,

etiquetes roges

 negres catalanes.

Ha arribat el dia

ara fa unes tardes,

els matins eterns

redescobrint-nos,

portes que s'obren 

a perspectives nues

vestint-se, transitant

cap a la transparència 

que són els ulls bruixots

de les fades ja bruixes,

que són ulls de bruixa

pels druides àcrates,

va arribar el dia

i tornem on érem

però això és espiral,

 mai res es repeteix

d'idèntica manera.

Intermitències mimètiques,

va ser el títol d'una poesia,

i ara tot es va precipitant 

i ja no hi ha intermitents

en els moviments, no pas,

tot és permanent i mimètic

en el combat dels ancestres,

ha arribat el dia de poder,

de poder fer-ho tot, tot,

perquè tot ho podem,

mimètics sense espill,

místics som a la ment,

cadascú té el seu dia

i el jorn del poble

havia d'arribar. 

Alliberats, cap ple,

memòria immensa,

no oblidarem mai res,

ni de vells ens buidaran

de totes les experiències,

duien al dia assenyalat. 

Ara ja no podem més,

 ara ja ho podem tot.

***

Estel blanc dins la gavina

Deixo la mirada a la gavina,

de reüll miro com es fa estel,

estel blanquinós a l'horitzó,

entre el safir de mar i de cel

no vull parlar, fer més poesia,

si no podem mirar-nos, besar-nos,

nus de nit, cap al pic del dia, rojos

com el sol que sorgeix, neix l'alba,

ahir la gavina es passejava, lliure

com ho són els animals salvatges.

Roges, rojos, boges i bojos, 

diablesses i diables folls,

volant com les gavines,

ferotges, com els pardals,

fent senyals cap als fanals,

cap als fars, ardents, clars,

enmig de la proa, entre verd,

entre vermell, seguint rumb,

amb les gavines costeres,

braves, mediterrànies. 

Aus que passen,

capturen els ulls,

de reüll, l'instant,

van seguint senda,

però ja no hi són,

ara és imatge

dins la ment.

Mentalment

ara recordo,

de res m'oblido.

van seguint estela,

van seguint senda

i la millor escola

és l'alquímia

i l'anarquia

del poble,

és en cadascú.

No podem oblidar arrels,

fem les branques de troncs,

branques i tots els fruits.

La gavina s'ho mira,

estranyada telepàtica,

si llenço ara l'esquer

 que no piquin més,

això no és mentida.

Gavina com estel blanc

en un fons ben negre,

estimant magnètics

el ferro ben forjat

s'encén amb bales,

rajos rojos i negres,

ultra-violats, grocs

i de tots els colors,

dins la seva mirada,

l'univers dins la gavina, 

la gavina als ulls de la fada.

***

El camió de les escombraries 

Els botons de tots els colors,

darrera del camió de la brossa,

són per la selecció de cada fluid,

per portar-los als laboratoris

dels bojos i les boges àcrates

que fan barreges esotèriques

i exòtiques, cada contenidor

té cada essència dels cossos,

mescles que seran gemmes,

brillants, pures i ben nues,

després la calor i el glaç

en l'estat més extrem

faran allò que cal.

De moment, el camió,

recollint el que manca,

gràcies a cada poble,

gràcies als residus,

a la resistència...

a la desobediència.

Som els qui gaudim

d'aquest sol a la plaça

mentre escrivim futur 

quan ara hi ha tan poc

i encara ha d'arribar tot.

Mentre passa la gent,

homes, dones, joves,

nens i nenes, velles

i vells, ancians,

gossos i gats,

ocells i núvols.

Colors que tot ho diuen,

llums que donen les pistes,

reflexos que no diuen res

si no li dones significat.

És com tot, és el camió,

no hi pots veure res, o tot.

Depèn del filtre, el vidre

amb el que veus la realitat.

Camió de les escombraries 

que algun dia seran glòria,

extraient el que necessitem.

Al final seran la salvació,

acció rere acció, la solució,

cadascú sabrà que vol fer,

de moment jo faré un pas,

un pas darrera un altre pas,

cada pas de tot capaç, i ja.

Les deixalles les deixarem

perquè tornin, totes, al poble,

una per una, cada mineral,

fortuna nocturna i diürna.

***

A anys llum

Estem a anys llum

dels qui governen

un món d'ombres,

com forats negres

els hem abduït...

...dins els universos,

el futur és nostre,

teu, meu, del poble,

estarem organitzats

a infinites milles, lluny

som la llum que ignoren,

i mai no podran caçar-nos,

nus entre boscos i selves,

nus a platges i cales,

nus pels cosmos,

nus pels llits,

nua als ulls,

nu als ulls.

La nuesa és bellesa,

jove, vella, eterna

no entén de cel·les,

a anys llum, presons,

deixades molt enrere. 

Llibertat desencadenada,

a anys llum de l'opressió 

contra qualsevol oposició,

ser lliure ho implica tot.

Dorm, ara dorm l'or a l'hort,

ja ho dèiem, a anys llum d'ells,

els altres quedaren molt enrere

en un passat que ningú voldria,

a la immundícia dels fems,

adob per les seves vides.

El nostre cos serà adob

per les plantes i verdures,

per les males herbes liles,

els bolets, la molsa i arbres

del jardí illenc i idíl·lic 

de la darrera batalla

que seguirà a anys llum,

combat al sac sense lligar

i que vessin els coneixements,

els sentiments, les sensacions,

raons i accions, revolucions,

més enllà del 2047 i el 2084,

des de la independència 

a quan s'acabi el món,

per mi, en un sol segon,

capaç de ser eternitat

i estar amb vosaltres,

sempre, a anys llum.

***

Juan

El vehículo que conduces 

en el futuro dará piedras 

en pequeñas partículas 

esparcidas en el agua,

los fluidos convertidos,

fluidos de los mamíferos

que ya serán minerales

cuando toquen el suelo,

dejando estela de colores,

las aceras llenas de gemas,

 barrenderos, mejor pagados 

por recojer los despojos rojos,

azules, naranjas, amarillos,

verdes, lilas, blancos, negros,

un "container" para cada uno 

y cada matiz es recogido 

en la gama cromática 

que forma el cuerpo,

el pueblo y las minas 

recién establecidas,

insumisas, sin muertos

por recojer espejos 

brillantes y lúcidos,

quizás en bruto,

diamantes puros,

amatistas artistas,

ambar de resinas,

esmeralda amada,

rubí resplandece,

zafiro de aguas,

negro petróleo,

todo en el vehículo,

derramándolo todo

y cristalizándolo. 

Después paseos,

calles y plazas 

atracción vital,

luciéndolo fácil,

importándolo 

sin ningun precio,

que lo tomen todo,

no queremos nada,

lo tendremos atado,

envidia de muchos,

orgullo de muchos,

luchando limpiando,

luchando escribiendo 

y cada uno en su tema,

locos poetas alquímicos

que se levantan pronto 

para inspirarse libres

con gestos y miradas,

luces y colores puros

imperfectos y mestizos,

con la naturaleza viva

de mediterránea amiga.

Minero y marinero 

este pueblo mágico 

da para mucho,

cada día ideas,

tu vehiculo, Juan,

será primer paso.

Abrirá horitzontes 

sin cámaras ni prensa,

solo los aparadores 

y los madrugadores

serán espectadores 

del cambio esencial. 

Alquímia en la calle,

magia en todas partes,

como en el vehículo 

de luces y color.

Juan, esto es tuyo,

gracias por estar,

las mañanas

te ven llegar.

***

Els nans i les nanes

De nonat a nounat,

de nounats a nans,

a nanes, menudes,

menuts arran de terra,

neixem i anem alçant-nos,

buscant al cel, l'univers encès,

des del ventre marí als núvols,

als estels entre lluna diürna

i el sol nocturn dels cors

que senten la sang al cos

quan sorgeixen de l'origen

de la mar de la mare salvatge,

bruna, asiàtica, albina, indígena,

obrint-nos al món en uns segons

i una vida per recórrer endavant,

cap enrere, el rellotge es pot aturar

i si veiem el mirall del nostre "jo"

del futur, en treure el caparró,

serem ancians amb memòria

d'on vam sorgir i on anàrem

predestinats, tot està escrit?

tot està inventat? Això mai.

Queden infinitat d'ocasions

per demostrar que tot es pot.

És la teva hora, ara ets petit/a

i quan arribis a follet i a nimfa

descobriràs sendes úniques

que només s'obren al teu pas,

són les senyals per als anys

que han d'anar venint

i al ser foll i fada

-els nans i nanes-

obren nous camins

per on transiten canins,

felins, i el teu somriure

amb totes les ganes de viure,

amb tota l'ànsia de descobrir-se

i de descobrir amants pel sexe,

per l'amor o per la luxúria,

orgia de llet i de llavis,

de la sang a la maduixa,

de la primera regla

al primer orgasme.

Bressol que es gronxa

amb la mà dels avis,

dels pares i amics,

junts en col·lectiu,

manades d'instints.

Barreja de diamant

i de l'amatista alegre,

passional instant nu,

mescla dels dos sexes

dins dels dos cossos,

la hasha i l'esperma,

violetes i blanquinosos 

som la simbiosi exacte,

des de que naixem

fins anar a morir.

Trajectes i viatges

a andanes i trens,

des del cotxets

nanes i nans

ens van mirant,

observant l'entorn,

cada instant, segon,

copsant llum i colors,

com guaitàvem tu i jo

un món que estrenavem

quan ja visualitzem bons,

dolents, ombres i llums,

els Diables en l'amic

i els Déus en l'enemic.

De la guarderia a l'escola,

de l'escola a l'institut,

dels plors als falsos,

de les males notes

a les campanes

i entre assignatures,

la plàstica com refugi,

de lletres, no de números,

sempre de numerologia,

de les mestres abstractes

més que de professors

bojos per la nuesa.

La tendresa de la dona,

que tot ens ho dóna,

recolzats al seu pit,

nanes i nans ferits

per l'esperit d'ahir

que són ancestres

d'un passat tan cert.

-.Essent cura i remei.-

Siguis nan o nana,

hashet o hasheta,

tindràs sempre

hashots i hashotes

que et defensarem,

com tots/es vosaltres

arribat el moment.

Ens donem ales,

el suport mútu,

una xarxa extensa,

extremadament dura

per on mai no passaran.

Ens tenim, al néixer,

no estem mai sols,

ni al partir ni al sortir

cap a altres planetes,

us correspon a tots/es

quan arribeu a vells/es

deixar altres estrelles,

deixar altre petjades.

Al 2084 jo me'n aniré,

el 28 de juliol exactament,

deixaré el cos sota l'hort

si hi ha sort en la mort,

nans i nanes, seguiu vius

i no us deixeu enganyar,

no val renúncia ni suïcidi,

ens voldrien ben morts

abans de ser bruixots,

abans de ser bruixes,

per addició al patir,

per no poder sentir

el món per descobrir.

Us tocarà lluitar,

com ella i jo abans,

i mai s'acaba el combat,

estaré esperant despert

perquè no tornin ells,

vosaltres teniu la força

capaç de seguir atacant

a un sistema-engany

que serà inihilat.

Físicament en ruïnes,

del tot destruït, absort,

mai no van tenir sort

per tenir més or, noi,

oi que guanya el poble?

Oi! noia, no hi ha altre,

nans i nanes apuntant,

també, raig roig intens,

a rajos ultra-violats

i fets pols còsmica.

Nan, nana, és l'hora,

de jugar i defensar,

de contra-atacar,

fent barricades 

a barris i barrancs,

amb les bicis i pilotes,

tornem als carrers,

tots/es plegats/des

anirem a més.

No és infantil

aquest poema,

però quin ho és?

No és juvenil

aquesta poesia,

però quina ho és?

Us espero algun dia

cridant "rebel·lia!"

forts i valents,

empunyant 

i empenyent,

com nosaltres,

ho tindrem més fàcil

tot i que sigui complicat,

els avis i àvies, les mares,

els pares, amics, familiars,

vetllarem per sempre més,

hem de fer pinya i unir-nos,

tots/es, amb tota la barreja

amb la mescla mai podran.

***

Deixar la ment en colors

Taronja mecànica a la ment,

reptilians, republicans, àcrates,

de nit som mussols justiciers,

amb els ulls dins del somni,

les terres germanes reclamen

justícia pels antifeixistes

que s'encarreguen de tot

com jo d'escriure esperits 

que em vénen de nit al pit,

són malsons que vull matar

i així ho faig, vivint el somni,

la sintonia onírica diabòlica

m'agrada en un moment

capaç d'escampar ment,

sentiment i girar-los

com el pop el cap,

mecanitzats,

robots folls,

sistema mort.

Hackers eren

els qui teníeu

cobrant sous

desmesurats

i ara, venjança,

d'embolicar troca

i el món del diner.

Pedres rodolants

sempre rutilans,

gemmes gràfiques

en grafits de coves.

Germanes terres

ens reclamen

i la ment en blanc,

i la ment en negre,

mestissatge, setge

als adversaris, aris,

ens van menystenir,

es van riure, mofar,

els hi costarà car.

La ràdio sona

i guarim el vers.

***

12-13

Els dotze mesos de l'any,

les dotze hores del rellotge,

les dotze cartes de la baralla,

allà al bar, damunt la taula,

hem al·lucinat tots plegats,

estem més bojos que mai,

personal autoritzat del mal,

quan cal fer els escamots

i sorgir de la trinxera,

més enllà dels cosmos

hi ha cossos de revolta

com les alienígenes i folls,

com la follia de la companyia,

sempre atenta i ben captiva,

estem al jardí del somni,

entregats a les llunes,

cap partit ni ideologia

millor que l'anarquisme.

La bomba explota lluny,

molt lluny dels somnis,

a dins dels malsons,

matant tota renúncia,

denunciats pel sistema

per buscar la llibertat.

Ningú que mani

per ningú altre,

sense líders ni Déu,

sense amo ni esclaus,

és clau tenir-nos purs

dins una natura pura.

Converso amb extrems,

des de la dreta a esquerra,

de l'esquerra a la dreta

i em mantinc roig radical,

negre com un gat al 13

del carrer Bona Sort.

Massa vol el sistema,

que ens dessagnem vius 

donant tot el que tenim,

suor i llàgrimes, desitjos,

frustracions i addiccions,

processats, sucre i pastilla,

televisió del Capital i diaris,

premsa al servei del cap

de tots els caps mundials,

dels mandataris assassins

fent guerres, esguerrant

els somnis infants.

Drogues il·legals 

i drogues legals,

prohibició absurda

i el tall està servit,

puresa demanem.

12 i el diable 13,

el gat negre foll

i la pantera negra,

portant-nos fortuna,

molta kharma dolça

i nirvana accelerat

per l'activitat del cap

que pela els cables.

Surten xispes roges

i negres d'oli-petroli,

plàstic a desintegrar

com brossa estel·lar. 

En sabràs més,

depèn de tots/es

assolir somnis

que convergeixen

per fer la utopia real,

comunicar-nos lliures 

i potser sense parlar.

13:12 i aviat el dinar,

els dies passen lents

gaudint al màxim

de tots els moments,

exprimint els instants

per fer barreja al poble

a la muntanya o al mar.

La mar acaricia el temps,

l'avarícia mata l'home,

quan tots repartim

els fruits de la terra

aleshores tots tindrem.

12 i 13 en un instant,

el just per transmutar

per desintegrar malsons,

somniant eterns i infinits.

***

No descansaré en pau ni mort

Ni un cop fet el traspàs

no descansaré en pau,

deixaré tots els poemes

a la intel·ligència futura,

més enllà de l'artificial,

una nova feta de senyals

cap un més enllà terrenal,

molt més a prop dels éssers

que senten, somnien i viuen,

quan toqui marxar hi serem,

la màquina del futur respondrà 

a les nostres idees del passat,

les poesies es faran sense tu,

les poesies es faran sense mi,

introduiran noves dades,

dates, fets, per tornar-nos

i per quan serem enterrats

encara donarem guerra,

no descansarem en pau,

hi haurà moltíssim a fer,

amb els coneixements,

dels vells als nous,

tindrem a dir.

Encara lluitarem,

somniant, ja morts,

ens referem aferrats

a cargols artificials

dins cranis de titani

contra nous tirans...

serem milions més,

 ahir, ara i després,

per expulsar-los...

les neurones d'acer,

electricitat xiulant

i fent tempestes

entre les aigües. 

Expulsar de la terra,

no ens han volgut

compartint fruits,

els fets irrevocables

són reals, màgicament.

Del far de Cabrera

cap a totes les terres,

des de totes les terres

cap a la ment allunyada

que serà la més propera.

La intel·ligència futura,

la informació vinent

serà la supervivent,

barreja de sentiment

fusionada amb la ment

xips complexos i nítids,

transparents com el vent,

clarividents com estels,

bola de cristall present

en un demà ja etern,

deixarem el cos

i també la ment.

La ment treballant

amb infinits cables

sense forma o color,

de la ciència-ficció 

fins a cada acció.

Estem a només un pas

de tornar enrere, ara,

amb la força d'avui

i des de l'altre barri,

en una sintonia onírica

que farà real el somni,

la utopia, els fruits,

a cada fet, cada pas,

construint xarxes

de les cibernètiques

i sobretot d'irreals. 

La realitat irreal

no descansa en pau

fins que hi ha justícia,

potser veiem el futur

i no ens atrevim encara 

a encarar-ho descarats.

Si som del tot justos

mai deixarem la lluita,

fins aquell darrer pas,

fins aquell darrer vers

capaç d'encendre llum

a la màquina de futurs.

***

De transmutar a desintegrar

La matèria s'ha de tractar bé,

com els animals, la seva ànima,

 transmutar o desintegrar, ara,

amb el pas que fem, ben capaç,

des dels ports cap als fars,

vaixells rars i de colors,

sense capità ni mariner,

aprenent dels folls,

de bruixots i nans,

de les druïdesses

tirant a xamans,

per transmutar,

per desintegrar

si vénen a per tu,

si vénen a per mi,

aplicant el saber,

tot el que sabem,

en l'instant concret,

amb força desbocada,

per un i l'altre objectiu,

amb el sol acaronant-nos,

o sota de les tempestes...

sabem que tenim la raó,

l'absoluta i més valenta,

la que no ens fa recular,

ens empeny oceà enllà,

creuant pensaments rars,

però per més estranys 

són els nostres, purs,

i mai no farem tard,

no arribarem d'hora,

el moment just clama

i ens reclama, plegats/des

arribarem a transformar,

transmutar i transgredir,

desintegrar la matèria

serà la nostra salvació

si vénen a atacar-nos

els hi farem front. 

Junts/es podem,

ànimes lliures,

armes noves,

mai sabran

d'on surten 

tantes idees,

tants rajos

per tot arreu.

Sense diners,

només calders,

encesos, de foc,

de glaç, eficaç

serà el combat,

i si fem pedres

serà més senzill

fabricar les armes, 

transmutem lliures

i desintegrarem lliures,

el secret està en tu, en mi,

en un viatge que serà etern.

Transmutem la matèria 

i desintegrem la matèria,

algun dia serem alliberats.

***

Una poesia amable i alegre

L'àlgebra de les algues

a les illes mediterrànies 

sí és ciència i no ficció,

és la matemàtica exacte

dictant-nos el moviment,

dictaminant allò ignot

que és trobar alegria

en coses no tangibles

ni visibles, sí naturals.

En l'erràtica onada

que és la vida humana

tan animal com l'ésser

de llum o d'ombres

que duem a dins. 

Farem poesia amable,

farem poesia alegre,

al lloc d'abans d'ahir,

quan érem infants

i somniavem, ancians,

en un cicle d'alegries

entre la pena poètica

que no vol renúncies,

derrotes ni tristeses.

Poesia alegre i viva,

amable al pensar

en tota aquella gent,

ara torno a somriure

mentre vull viure

i trobo neguits,

enuig i rebuig

en aquells ulls,

no els escoltarem,

no els hi farem cas,

tenim coses al cap

que no poden copsar.

Copsem la telepatia

si així ho volem tots/es,

la poesia més bella ets tu

i per tu lluito i perduraré,

una poesia alegre i amable

són ells/es trencant pactes

i nosaltres ignorant-los,

qualsevol poema ens val,

qualsevol poema esclata

si cal mel a les bales

que la desintegració

arribi amb tendreses,

un somriure malèfic

i entregat a la dolçor

que és amabilitat 

i més alegries

si així ho volem,

combatent foscors 

amb la llum del desig

mai ferit per cap nit,

sempre renaixent

sota el nostre pit.

Alegre i amable

la poesia no s'amaga,

és màgica com nosaltres 

que farem desaparèixer,

físicament, tota por,

traient-la del cervell.

Àlgebra de les algues

a les illes mediterrànies. 

***

7 de febrer del 2053. 12:00.

EEUU, interior Bar, premsa,

motocicleta, un grup d'homes,

AK47, DEFEnsa, com sempre,

aquest cop tots contra tots,

hemisferi dret i esquerra,

nord i sud i cap bandera,

ni Imperialista ni Roja,

no hi ha estandards,

només llum de bruixes,

de druïdesses i deesses,

nans i nanes, fades i folls,

esperits de la galàxia nua

tan pura com guerrers/es

de la darrera-primera llum,

reconnectar, defensant-nos,

depèn tot de tots/es nosaltres,

diablesses enceses del sud

guareixen aquest instant.

Amèrica: yankies, gringos,

ni cap Estat imperialista

ja mai més no conquista,

des dels pobles alliberats

hem trencat els cadenats.

Tenim l'estel roig a dalt

i al centre de les esferes,

ara els colors són més vius,

les pedres ja es comparteixen,

riem pel plaer de viure i escriure,

a l'any 2081 la riallada serà eterna

i desapareixeran els anys i dies,

tot calendari, tota hora, minut,

segon, dècima, rellotge, temps.

Pot arribar abans o després,

de fet tan és, caldrà fer-ho,

i si el 18 va ser hitlerià

el 81 serà hashiashià,

el "hahaha..." infinit

i tot depèn del desig 

entre tots/es compartit.

Les escenes d'aquest dia

als Estats Units són un somni

que podria haver sigut malson

si no fos per la gent del carrer

que m'ho fan venir tan bé,

que ens ho fan venir tan bé.

Poble màgic de ferro i aigua,

de sorra d'argent i or al sol,

d'anàrquics passos negres

i rojos com l'alba encesa.

Miner i marítim, secret d'amor,

d'estimar una terra i el calor,

el fred del dol a la foscor

de nits d'enyor prop del foc.

L'interior del Bar s'ha encès,

al carrer, aquell migdia dol

els cossos que ja marxen,

amb ells se'n va la por.

Porucs treuen el cap

i descansen el crit

d'hores de terror,

l'horror del món.

Valents acceleren

al ritme trepidant.

Rajos de nova generació

per menystenir-nos: acció,

mai sabran d'allà on som,

d'on ve el nostre poder,

com vam vèncer i ser,

després de tot, un món.

Morim un altre vegada

i ressorgim de la terra.

Renaixem ara que podem,

encara és d'hora per sorgir,

volant des dels EEUU, vius,

anar a gaudir dels PPCC,

viatge d'unes dècimes,

milles als mil·lennis.

(6 anys després..

de l'alliberament,

 l'11 del 09 del 47,

333 anys després

de l'ocupació

borbònica).

Ara marxa el somni

que podia ser malson,

marxa i tornem a viure,

tornem a ser, plegats/des,

tot això, per nosaltres,

no acabarà mai, mai.

Eterns ens trobarem,

infinits ens volem.

***

Armes de lliures ànimes

Tan de bo no siguin necessàries,

però hem d'acabar amb aris i àries,

més d'hora que tard, moment just,

ni abans ni després de vèncer,

que no tornin mai més, mai,

amb el que tinguem a mà

podem fer armes de rajos,

rojos o ultra-violats, aquí,

a les trinxeres on estimem

la barreja ha de ser eterna,

mestissatge com a missatge

d'un món nou que reneix,

després de néixer ja creix

i deixarà enrere el malson,

segles, mil·lennis d'opressió,

ha trigat però arriba el "no"

que és etern, dels orígens,

arrels antigues de revolta,

lluita de tota la població,

la resta són els feixistes

que no volen la mescla.

Revolucionàries 

i revolucionaris

contra àries i aris.

La guerra de classes

acabarà quan sorgim 

del malson poderós 

dels poderosos.

Tot per tothom,

armes i revolta,

lluita proletària 

i després, la calma.

Les muses al bar,

amb alcohol i cafè,

tabac i músiques

revolucionàries

del RAP al Rock,

ninguna millor...

que cap altre...

totes tenen llum,

fins i tot jo mateix.

Neixia la pistola

de ferro, de nen,

allà al "terreno",

amb els meus iaios,

ja imaginant armes

i escoltant els avis/es

sobre aquella guerra,

civil, defensant-se

del dictador gris,

dels franquistes,

rojos i anàrquics

com ho som ara

nosaltres mateixos.

Armes de lliures ànimes,

que vinguin algun dia,

altre cop, si volen guerra,

estarem ben preparats.

Tenim més imaginació

de la que podeu imaginar,

tenim armes amagades,

tot un arsenal mental,

us tenim tan endins

que el cap manarà

perquè ningú mani.

Manifestar-nos 

en cada batalla,

com uns esperits

fent forats negres

als obscurs records,

sense cap escletxa

 a ningun dubte.

Barricades al cor,

barricades al barri,

a cada un del barris,

a cada cervell, jove,

vell, nonat i nounat.

Que no enganyin més,

mai més desinformació,

ràdios lliures i fanzines,

transistors i artificials...

...neurones connectades,

mai sabreu el truc,

no hi ha trampes,

només màgia,

mai sabreu

on tenim armes

ni on apunten,

ànimes lliures

atacant Estats

dictatorials.

***

Individualisme i dualisme

De l'individualisme al dualisme

hi ha un camí que es multiplica,

d'un a dos, de dos a la comunitat,

a la societat, a la col·lectivitat

o sense passar pel dualisme

poder entendre'ns, sols,

amb tothom i de cop.

D'una sola partida

cap a l'univers, sencer,

encendre estels i estrelles,

sol i lluna, planetes i nits,

dies oberts a la pluja

d'uns núvols regant

les nostres ànsies

de créixer i ser,

compartir i partir

a prop i lluny d'aquí,

de la comarca al món,

des del poble al cosmos.

Amb una sola persona

farem més gran l'ona,

amb més i més persones,

generarem el temporal,

a temps d'ajuntar-nos.

Generació a generació,

entenent cada acció,

accionant canvi social,

del Capital a l'Anarquia,

compartint entre companys

pau i glòria, sense guerres,

 tranquil·litat, hi ha de ser,

un racó al cor, un raser,

la senda ample d'amor

i no quedi en paraules,

ni llatines ni romanes.

El llenguatge reinventat,

fugint dels estereotips,

tu i jo anant enllà, més,

molt més enllà, fugint.

Fuig que fuig l'enuig

si no es fa necessari,

trobant als poemes

lectura automàtica

des de l'escriptura

que mai ens unirà

com ho fa el carrer.

Tots/es nosaltres

en un sol front,

fent trinxeres

mentals i de foc

lluitant a barricades

que trobem als llavis

al besar amb passió.

Arribarà el nostre dia

i no hi haurà altra volta,

cap altra volta enrere,

la història passada:

una mala anècdota,

llarga en el temps

però un punt petit

en l'espiral, eternitat

de la nostra Humanitat

i la de resta d'ànimes,

esperits, animals o no.

Un sistema individualista

deixa massa gent sola,

viure en comunitat,

en companyia,

confiant-nos

el que fa lliure 

al nostre ser,

sense res més,

tampoc menys

d'allò volgut.

Estripant el mal,

qualsevol mal

i discriminació,

sense més racisme,

sense més masclisme,

sense més misogínia,

sense més homofòbia,

sense més transfòbia,

sense més feixisme.

És un moment difícil

però quin no ho és

o quin no ho va ser?

Davant: tot per tothom,

darrera: aquelles molles

del pa que volem sencer,

músics, poetes, cantautors

amb l'art dels obrers lliures

sense les cadenes del poder.

D'individus, a un sol gest,

d'un sol gest, a l'univers,

tots/es connectats en línia

en una xarxa infinita

de milions de línies,

impossible copsar-la.

Delimitar-la és absurd,

connexions neuronals,

estem allà als estels

connectant estrelles

amb la força pacífica

que matarà allò bèl·lic 

perquè no torni mai més.

Col·lectivitat dins cadascú,

tots en cada porus i planta,

en cada flor i cada herba,

en la pluja i els núvols,

ara ens estem sentint

i del ferro del míssil,

del tanc i dels fusells

-entre altre armament-

en farem vehicles 

de sol i de vent.

Fonent la maquinària,

del teu al meu cap,

del meu al teu cap,

fins fer-ho realitat.

De l'individu a la dualitat,

sense jugar-nos-hi la pell,

sense més caps de turc,

sense més presó ni por,

compartint mirada i gest,

mans, braços, tot per tot.

***

El drac i la sirena

El foc dels queixals,

el glaç de les escames 

dels dracs i les sirenes,

la sirena sona al carrer,

diuen: què fer amb el drac?

i aquesta pregunta és insult,

l'anticapitalisme vencerà

i els hi cremarà els caixers,

els bitllets i les targetes,

tota la seva riquesa falsa

davant de la veritat certa

que ja s'ha transformat,

entre la calor i la fredor,

alquímia i trobar un lloc,

a les places, fent dreceres,

trobant la clau de la casa,

feta amb l'esforç màgic

de la flama i el glaçó.

Hi ha un camí perdut,

alguns el volen prohibit

per tots/es nosaltres,

però forjarem el ferro,

farem la senda oblidada

a aquella Edat Mitjana,

de druides i druïdesses 

amb els seus tractats

que són els nostres,

robats per l'Església,

per la Inquisició.

Dracs i sirenes,

de foc i glaç,

roig i blau,

infern i cel,

a mig camí,

a la terra

on es farà

la barreja,

l'enigma

dels segles,

dels mil·lennis,

animals mítics,

mitològics,

orgànics,

demà acer,

mecànics,

mescla

eterna.

***

Nòmina. Símina.

Caldrà fer mines,

no caldrà nòmina,

mines clandestines

doncs el sistema mata

tants somnis i esperança,

caldrà posar-ho a la balança

en qualsevol lloc, estança.

L'est perdut i orientat,

el sud pobre i saquejat,

l'oest d'Imperis i lleis,

el nord ric i enganyat,

farem mines arreu,

arran de terra, eternes

i símines, no nòmines,

per tots/es nosaltres,

sense excuses ni pors.

Han rigut de nosaltres,

ens han volgut morts,

enterrats, mentrestant

a la gàbia, després allà,

al més allà, anem més lluny,

on no ens puguin localitzar.

Fem mines, no tenim nòmina

ni tampoc ens caldrà mai més,

trenquem les regles del joc,

del Capital, dels Bancs,

dels Estats, del Món,

fem una nova terra,

unes noves terres

dins d'ella mateixa.

Estem units/des

per una causa,

pel fet, els fruits,

com druïdesses 

que som ara.

Nans, nanes,

follets, nimfes,

folls, fades,

bruixes...

i bruixots,

druïdesses

i més druides,

xamans i guerrer/a

de la darrera llum,

ara és el moment

de col·lapsar sistema

i tot el que imposen,

fer mines lliures

on no mori ningú

enlloc del planeta.

Sí mines insubmisses

i tot ho domines,

és el nostre do,

el so del sol,

de la calor,

el fred ignot 

per la ciència,

però mai... mai...

per la imaginació,

com l'electrificació,

la condensació d'àtoms,

també la seva explosió

transmutant la matèria,

força del forat negre,

desintegració forçada

per tornar a integrar

cada espai, al lloc

subterrani i viu

de la biologia...

a la geometria 

cristal·litzada

de la geologia,

la terra esfèrica

és tan viva com tu,

com jo, com tots/es,

mai no morirà, minem 

per ser com ella, eterns.

Desintegració i forat negre,

tots els colors en un instant,

no trigarà, mai no tardarà,

 serà al moment just,

fer del nostre subsòl

les mines que volem.

Si res d'això és cert,

si només és teoria,

si només és hipòtesi,

si no es fes mai cert,

jo ja no existiria,

creient que mentia

perdria la meva vida,

  però la tenim guanyada

només pel fet de viure.

Naixem per la cara,

naixem pel nostre cap,

un primer bany de sang

és el robí, ja psicòtica

és aquesta escena

i serà una llum roja

al final del meu camí,

tornant a profunditats,

entre el cel i la mar,

com ventre de mare,

sortint de l'entranya

d'un oceà proper

i mai estrany,

fer les mines

és com sembrar,

nosaltres creixem

dins un univers

on elles crearan,

creen i crearen.

Realitzar mines

és com recrear-se,

és crear... i recrear.

Els resultats abismals,

l'abisme és la comoditat

i la terra ferma una mina,

quan tot s'ha d'organitzar. 

Cadascú té el seu paper,

com pantera negra

anirem avançant,

felins, feliços a la fi,

fidels a l'estel glaçat

i al que més ha cremat.

Nòmines, no, símines, 

***

Blaugrana cel i infern

El grana sota el terra,

sobre la terra, al cel,

blau marí intens

íntims amics/gues,

ens confiem el partit,

compartim el resultat.

La victòria ha arribat,

deixem enrere la pena,

els plors i els malsons

van quedar arraconats,

ara la victòria als camps,

ara la victòria al carrer.

Camps d'extermini

en un passat absurd,

dictadors assassinant 

quedaran en un record

 un segon a l'eternitat

 un passat a l'història,

 no hi haurà ningú més

que un altre, després,

tot de tots/es, ja saps,

mai més mandataris.

El cos blaugrana,

jugadora o jugador,

follet, fada, bruixa

o bruixot, fent màgia.

Dòlmens a la grada,

molts enderrocats

sota aquestes botes,

botes negres i roges,

bufanda blaugrana.

Senyera, senyal,

ensenya al gol,

mosaic de colors

al nou Camp Nou.

La nostra lluita

és el mestissatge,

barreja de cultures 

de tu a mi, de mi a tu,

de nosaltres als altres,

dels altres a nosaltres,

per ells parcel·la de cel,

culers a l'infern de robí,

el blau davant la sang,

el roig davant l'or

quan l'ametista

d'aquesta barreja

és el blanc diamant,

si ens unim, la tomba,

la tomba del feixisme.

Barcelona-Madrid lluiten,

els barris marginals esclaten,

bengales, pals, bassals negres

de petroli dels antics morts,

combustible de les màquines,

el futur depèn de nosaltres,

de tots/es, la venjança,

fa temps establerta,

ve dels ancestres,

abans exèrcit armat

ara anem amb el cap,

amb els peus, genolls,

malucs i espatlles...

cap a l'esfèrica

capaços de tot,

no volem palc,

presidents,

cap polític

o institució,

sí anàrquics

i rojos sempre,

diabòlics druides

i druïdesses. 

Cel i infern, blaugranes,

granada de robí a la mar,

barrejar-nos tots/es o res,

l'alquímia del nostre futbol:

 universal i intergeneracional,

 somni de cada final vençuda,

Defensa dels colors, sang i aigua

per on naveguem per la ment,

tempestes o tranquil·litat,

segons el ritme frenètic

però sempre màgic

dels dies de partit.

Escenes que electrifiquen,

rampells al cervell jove i vell.

Les nostres victòries

mai no les oblidem,

ens acompanyen

allà on anem

i allà on anirem.

***

02/05/2024

Dia màgic per excel·lència,

desobeint la obediència,

carregats de paciència

per fer ciència encesa

i glaçada la vella ensenya,

que és com un senyera d'or

i d'un robí que ens donarem.

Dona, mes a mes robí encès,

de nimfa a fada en un instant,

de nena a adolescent creixent,

sense creure en velles cadenes

que volien oprimir a les àvies,

a les mares, lluitant sempre.

Cristal·litzats els fluids 

ja no hem de témer res,

fossilitzats els minerals

la geologia és biologia,

en un planeta que viu.

Respirem en ell

com ell en nosaltres,

el camí és vora astres,

és vora les estrelles.

Formem part del mar

i el mar és part nostra.

Lluitem amb els animals 

cap un futur on no faci mal

ni generin les tempestes

amb aquestes guerres.

Dia màgic, un mal dia

per qui vol la policia,

perpetuant el poder,

 lleis absurdes i buides,

caduques i opressores. 

No és un bon dia

per qui no vol somniar

en un món just per a tots/es,

druïdesses del coneixement

ja vam decidir alçar-nos

per sobre dels sexes,

dels nexes, reixes,

reis i reines,

ara som

com Asos

a la partida

que és la vida

quan em mires.

Dia assenyalat

sense calendari,

el més calent i fred

és sota o sobre terra,

les mines insubmisses 

saben del nostre goig

al despertar, vius,

més enllà de tot.

Xamans avancen,

res ja no podran

tots/es els altres.

Serà un record

temps de dissort,

per sort sota l'hort

m'arriba la mort,

el 28/07/2084,

110 anys vius

i la resta,

a l'univers.

Dia especial

i ben espaial,

paper i fum,

foc i tabac,

marihuana 

i seguir el camí

que em du aquí.

***

Heu tibat massa la corda

La corda al final peta,

l'heu tibada massa ja,

atacant, torturant, 

matant a les flors,

als més marginats,

heu fet guerres...

heu sembrat por,

horror i dolor...

però res podreu,

guanyarem a la fi,

heu tibat les cordes

i el món acaba petant

de ràbia i d'impotència

però torna la potència

si tenim la paciència,

mare de la resistència 

quan no volem més sang.

Persistint i insistint ferms

trobarem aquell moment,

abans ni tampoc després,

quan cerquem a dins

allò que fora no dóna

i més si tiben la corda.

Ja no afluixarem,

l'han ben trencada,

no queda cap fil ja,

el darrer a petat,

ara tot és més net,

no volíem competir

i això no és un joc,

ara bé, escolteu:

El poble mana,

no ens enganya

el vostre posat

ni ens enganyen

les velles promeses,

tampoc ara les noves,

mai heu complert res.

Mai us hem necessitat

i si hem tibat la corda 

més del que ho heu fet

és per treure-us-la, ja,

d'una maleïda vegada

i que no jugueu més

amb tots/es nosaltres,

que n'estem ben tips

del vostre poder,

pel poble, o res.

***

Les metàfores i les àmfores

Les àmfores enfonsades 

parlen d'un passat vessat

a les cantines i a les cases

que duem dins el cor,

que no marxi el record 

que queden encara pobles

i ciutats dins la nostra ment,

pensaments i sensacions,

l'acció de les emocions

que traspassen el ser

per ser capaços de tot

quan tot marxi i comenci,

de nou, en el nostre centre,

perdut en vaixells enfonsats

de fa segles, buscant tresors

quan tots els tenim al cos.

Hem anat a buscar fora

quan l'àmfora de l'oli 

o del vi és més aquí,

l'or dels cofres 

és orina feta cristall, 

el robí, tota la sang 

vessada d'ancestres

al llarg dels segles,

metàfora de la lluita

que duem entre mans,

abracem-la sense braços

doncs és llum del traspàs

entre un sistema i un altre

que no ho és pas, no és res,

de fet és una vida pura

seca i buida d'ambició,

de competir sense raó,

ens podem superar

però tothom té foc

si la flama és de tots/es,

si s'apaga queda l'àmfora

que tots/es duem a dins,

allà fora, dins dels mars,

dins dels oceans, al cervell

que de petits/es ho creem tot,

la llum que volem i l'ombra,

el sol que sempre esperarem,

l'educació és a tot arreu,

de tot anem aprenent.

L'àmfora com metàfora

de tot el que hi cap dins,

tindrem nous ports i barca,

vaixells on posar-hi àmfores

i que el futur tan pirata

no saquegi i sigui plata,

collars de diamants,

d'ametistes liles pures

connectant metàfores

amb totes les àmfores,

contingut i continent.

***

La plaça de les pedres

Hi ha una plaça, malgrat tot,

on hi ha contenidors i colors,

pintades de la gamma cromàtica,

són l'enigma que ens cal resoldre,

sense trampes ni trucs a la màgia,

torno a nombrar-la, res puc fer,

és com tornar a parlar de misteri

i d'alquímia, com trencant pactes

que he fet amb mi mateix, de nou

ressorgeixen versos passats.

Però ara és ben diferent,

tot ha canviat dins meu,

potser també dins teu,

ja m'ho diràs algun dia,

o potser no, però tan és,

si ho canviem tot, millor,

que ja està bé de patir tant.

La plaça de les pedres

és com la dels diamants,

com el carrer del robí,

no n'hi ha un/a només,

arreu del món hi són.

Així ho sento,

així ho escric.

El ritme frenètic

és de frenopàtic,

sorgit d'un centre

com animal lliure 

que lluita i perviu.

Faig les paus

amb la plaça

però ara crema,

sota el sol i els peus,

les mans i la ment.

Un altre cigar

i la llum brilla,

com en una illa

que no ens aïlla.

Ens agrupa,

ens uniex,

crea desig

de compartir,

tu lluny de mi,

jo lluny de tu,

i els dos a prop...

de tot, de tot...

a la plaça

o allà on sigui

d'aquest món

o d'un altre.

***

1er de maig

El treball encara esclau

d'un salari miserable

i tant per fer i crear,

ens donarem la feina,

tindrem tots els mitjans,

tenim la força i les claus. 

Només és qüestió de temps,

les coses cauran pel seu pes,

pel seu propi pes, proletariat

propietari de la producció,

els altres, si volen el sistema,

l'actual, que segueixin així,

a nosaltres de res ens val.

Construirem l'alternativa,

un altre lloc al món és possible,

les poesies poden ser pamflets 

però busquem fruits i fets,

tan és la mètrica o estètica,

el missatge si és clar millor,

ja hi ha poemes metafòrics

al llarg dels llibres publicats.

El 1er de maig per tots/es,

treballadors/es, lluitadors/es,

els/les que caminem dia a dia

dins aquesta mateixa història, 

la fem plegats/des, units/des.

Tenim l'alè revolucionari,

el roig, el negre anàrquic,

capgirarem el sistema,

sense que vessi sang,

ens ho mereixem.

***

"Top Secret"

Ho tenien molt amagat

però tot i així ho sabem,

era "Top Secret", ara ja no,

era un secret dels Estats

Imperialistes adinerats,

ells ens volien alienats

però ens traiem el jou,

ja no suportem cadenes.

El que ells ocultaven

ara ja és als ulls de tots,

de totes, pedres precioses

dels fluids dels mamífers,

tenen fàbriques màgiques

que no volen que veiem.

Fan i desfan com volen,

ens volen ben lluny

de gemmes i joies

si les fabriquem.

Volen el poder absolut

però no l'assoliran 

per més propaganda

que facin del feixisme

per tots els seus mitjans.

Ha arribat l'hora 

de desemmascarar

tota la seva hipocresia,

totes les seves mentides,

no els trobarem enlloc

del món ni del temps.

Ja poden amenaçar

amb guerra i horror,

no tenen res a fer.

Era "Top Secret",

secret descobert

enigma resolt,

pensaven que no,

que mai hi arribaríem

però hi hem arribat.

Hi som perquè hi eren,

les bruixes i bruixots,

druides i druïdesses

que van marcar-nos,

marcar-nos el camí.

Ens volien morts,

suïcidats i muts,

a una gàbia fosca

per no veure-ho,

negror als ulls

i per entendre

tot això cal llum,

tota la llum plena,

sense renunciar

en l'antic intent

de seguir lluitant. 

Ho volien amagar

i ara tot és clar.

***

L'odi del dimoni

De tanta religió absurda

l'àngel caigut a l'infern

odiïa el cel tan fals,

creu en estels rojos

com la seva pell roja,

creu en el cosmos...

creu en el nostre cos

com mitjà per pecar,

transgredir les lleis

i els dogmes de la creu,

creu en tu i també en mi,

creu i crea, dins nostre,

l'odi del dimoni és Déu,

sota la sotana: Satanàs.

L'Església es crea enemics,

com una secta que mana,

que posa tots els límits

i s'erigeix com salvadora

i el que salva és la lluita

de tantes bruixes i bruixots.

Sense la saviesa dels druides,

de les druïdeses, no serien res,

fumem la verge maria que inspira,

ells s'alimenten de la ignorància,

rentant cervells de nens/es,

creant un món imaginari

i sanguinari de mentides.

Catòlics, apostòlics i romans

odiats per tantes diablesses,

sou la vergonya de la terra,

un càncer com el feixisme,

sempre del costat d'Estats,

Papat disfressat de caritat.

Amassen fortuna astronòmica

i amaguen els tractats i enigmes

de les que cremaren a la foguera,

nosaltres tindrem les pedres,

ja tenim idea d'allò prohibit

que ens van voler ocultar.

Cal estar sempre atents

als canvis del temps

i arriba una època,

una etapa nova,

vivim-la plegats/des

i seguim fent història.

Com diables i diablesses

odiem fins al final el frau,

algun dia desapareixeran 

encara que no ho viurem 

fem-ho pels que vindran. 

Odi etern des de l'infern

que és la vida que volen

per tants/es ànimes

que volem llibertat

serem univers i vers,

de l'encès, Belcebú

ens dóna ales roges,

tots/es el tenim al cor.

***

L'amor a amagades

De vegades amaguem l'amor,

hi ha gent al carrer enamorada

com jo quan sento la vibració

del teu cor i del teu cervell,

del teu cos, ritme i harmonia.

Enamoradís des de sempre

m'enamoro del teu batec,

de la teva essència

que sento endins,

sense impediments

quan és la telepatia

que ens va guiant,

luxúria i sexe ocult,

amor a amagades.

El cor és molt gran,

no té límit ni marges,

el sentiment és ple,

t'estimo com mai

i encara no parlem,

quan ho fem, imagina't,

m'imagino desitjant-te,

fins a la fi dels temps,

ho deixem o no.

Tu ets tu i d'altres,

jo sóc jo i d'altres,

trobem tendreses

arreu on anem.

Gestos dolços,

de natura dolça,

amarg és estar

sense amor.

Amarga la cervesa,

però el ser vessa,

com la soledat

quan arriba

però ens tenim

a nosaltres mateixos.

Estimar per ser estimats,

ser estimats i estimar,

la terra i la gent,

el poble, el carrer,

places i dreceres.

Estic on em busques,

ets allà on et trobo,

estic on em trobes,

ets on et busco.

El tresor és a dins

dels nostres cossos

i compartir entranyes

és no sentir-nos estranys,

és no sentir-nos estranyes.

Vessarem tots els fluids,

no tenim temps a perdre,

el rellotge s'ha aturat

i no farem mai tard.

Estimar a amagades,

veure't i tot flueix,

ets un tendre reclam.

Proclames aquest dia,

des d'aquesta nit

fas un nou demà,

on hi som cridats,

els teus passos

són els meus passos

i el trajecte que fas

el torno a fer i creix

dins de la meva passa

el desig de trobar-te,

ningú ens seguirà,

és molt millor així,

si tots/es anem junts/es

el demà serà anàrquic

i ningú ens manarà,

llibertat absoluta d'amor,

llibertat absoluta dins el cor,

després de tot, som llavor.

***

Psicoanàlisi psicodèlic i psicòtic

La mort de les neurones

no arriba, regenerant-se,

psicoanalitzem l'entorn,

extraiem idees de l'aire,

connexió de les ments,

el lament seria silenci,

però mai és absolut.

Arriba el xivarri

i xerra el cervell,

bell-vell al cap

al sortir al món

previsualitzem

un món obert

a probabilitats.

Psicosi i narcòtics,

psicodèlia exacte,

no sempre erràtica

quan som joves,

no sempre certa

quan som adults.

Psicoanàlisi telepàtic

i no sempre responem,

i no sempre connectem,

de vegades ens tanquem,

desbloquejant antenes

o bé bloquejant-les.

Des de partícules,

d'àtom a rèptil

abans formigues

de parabòliques

ben orientades.

Cargol amb els ulls

a les banyes humides

després de ploure,

ens comuniquem

amb les bèsties,

els insectes,

els vertebrats

i els invertebrats.

Encanteri entre cant i cant,

canten les fulles al caure

d'una arbres cristal·litzats

entre els marges de pluja

que es petrifica a cada pas.

Psicòtics i psicodèlics estats,

de ment en ment, pur sentiment,

el vent el tenim a favor sempre

si volem que tot sigui fàcil.

Ens poden posar trampes,

poden anar fent trucs,

depèn de nosaltres

 creure'ls o no,

podem confiar

o desconfiar,

però la connexió

si és del tot real

és psicoanàlisi

d'un a l'altre,

certeses... 

o mentides

hem d'atrapar

i hem de rebutjar.

***

Tothom al cap de tothom

Tenim a tothom al cap,

tothom al cap de tothom,

des de que naixem creixem

amb les veus a dins nostre,

la teva, la meva, la seva.

Encertem o errem, segons,

segons el moment, el fet,

i el fruit arriba al cor

si sembrem la ment.

Reguem amb aigua 

tan pura com tu, jo,

elèctrica tempesta

entre les neurones,

salvatges i tranquil·les

depenent del context

que fem nosaltres

amb els altres.

Si vénen ells

ens camuflem

i no ens veuen,

no ens senten,

despertarem

lluny d'ells

somniarem

ment a ment,

tothom a dins,

a dins de tots/es.

***

No anem desencaminats

Ja poden dir missa

que estem en el camí,

és tan així que el verí

ara torna cap a mi.

T'enverines i vius,

l'antídot ho és tot.

Blanca pols còsmica,

el forat negre ataca

i absorbeix matèria,

allà on va és misteri.

L'encanteri, resoldre-ho

i tots/es tenim la força

no ens cal demostrar,

mostrar-ho ho mostrem.

Ensenyem i aprenem

sempre que volem,

obrint les portes

a l'ensenyament

sense aula ni gàbia.

Als bancs ens trobarem,

atracarem a ports llunyans

i molt propers al nostre cor,

no estem desencaminats

i fem sendes i esteles,

navegant mar i oceà,

pantà i riu on anar.

Mar i terra,

camí i verí,

aigua viva,

cel cremat,

món millor 

el que fem.

A l'horitzó

ningú mana

i aquí tampoc,

anant ràpid

o a poc a poc.

La velocitat

és relativa

i la relació

amb ella,

de tots/es.

Fem camí

dins el verí

de l'avui

i l'ahir.

***

Ona expansiva

Encenedors espiraliformes

en el raig roig i ultra-violat

-robí i ametista actuant-,

ona expansiva explosiva

controlada, a l'espai,

desintegració forçada

amb l'anti-matèria 

concentrada a la llum,

pobles lliures armats,

per sempre respectats,

origen de civilitzacions

arreu, allà on trepitgem.

No és violència defensar-se

d'un poder caduc i podrit 

per fer-ho, trobar fruits,

rebel·lió acció rere acció,

reaccionant, a cada pas.

Espiral que es va obrint,

prement el gatell minúscul

adaptat al dit índex, o no,

en expansió, guerrillers

a la darrera batalla.

Ho tenim tot per vèncer,

ja no ens cal convèncer,

tenim motor, foc i guspira

per encendre-ho tot, tot.

Ona expansiva si vénen,

trinxeres arreu del país,

de cada país, alliberant-nos.

Desintegració de partícules,

una a una, àtom a àtom,

muntant la resistència,

cal estar alerta, sempre,

la nostra part reptiliana

atenta als atemptats 

contra el nostre espai,

contra el terrorisme

de tots els Estats.

Junts/es desencadenats/des,

contra nacionalitats i nacions,

som i serem terres lliures,

anàrquiques i vives,

mai més esclaves,

mai més feixismes,

defensant-nos...

...a ultrança

barrejats/des,

fins l'eternitat.

Llibertat!!!

Askatasuna!!!

Freedom!!!

Libertad!!!

***

Cargol mecànic i orgànic

Intenten plagiar-nos

i els hi costa molt,

mai veuen el final,

van fent ziga-zagues

i no troben el nord

dins el nostre sud,

al nostre oest, l'est

que tenim amagat,

com si no fóssim..

mags que no amaguen,

magues que no amaguem,

a ells els hi costarà esforç

acostar-se a aquesta riba,

tenim el poder del poble,

de segles de misèria,

d'esclavitud absurda.

Farem cargols mecànics

capaços de transgredir 

el seu poder arcaic,

enfonsats a dins

d'una closca

mecànica

i orgànica.

Metamorfosi

d'anti-matèria 

que desintegra

la seva opulència,

sistema fallit,

pirategen

i nosaltres

a l'abordatge,

podem amb la màfia

si confiem els uns...

amb els altres.

***

Anti-matèria aèria

Els farem pols d'estels,

forats negres sorgiran 

dels encenedors rojos,

liles, ultra-violetes,

com la llum Hasha,

succionant energia,

venç la follia folla,

la bogeria dels dies,

agrupant-nos rojos,

negres, de tots colors.

Contra els invasors,

contra els Imperis

i les seves tiranies...

d'horror i classes,

anti-màteria arreu

dels seus artilugis,

girant les olles

com a un pop

de cables

i metall.

Reptilians

i replicants,

revolucions

i mirall còsmic,

des de tot arreu,

a totes hores,

el llangardaix

el nostre futur,

defensant-se.

Anti-matèria

contra els aris,

contra el KKK,

tots units/des,

més forts/es. 

Anti-matèria 

que trobarem

obrint els ulls,

alçant el cap,

és un secret,

ells no saben

el que sabem.

No saben res

de nosaltres,

per més xarxes,

per molt informes,

per més registres,

amenaces i furts

de pertinences,

falsos testimonis,

no coneixeu dimonis

amb les línies roges

i rajos ultra-violats.

Estel roig de llum pura,

sortirà de l'encenedor,

brillant com un robí

capaç de desintegrar

i deixar en pols còsmica

tot el que puguin portar.

De front, trinxera oberta

de la nostra ment desperta,

sempre somniant connectant

en clares formes concretes.

Lluminositat intensa,

secrets d'ulls de bruixes,

cremades a les fogueres

i ressucitades sempre

en els nostres ulls,

les nostres ments,

som portadors/es...

de l'anti-matèria,

anti-aèris/es.

***

Treballar per unes pedres

Més donen dues pedres

que un salari o un sou

dels que hi ha avui,

en l'actualitat rara

que no deixa lloc

a somniar en una casa,

en formar una família,

més donen unes pedres,

treballar pels minerals,

fer la revolució anhelada,

roja com els ulls dels gats,

de les panteres negres.

Tots tindrem drets,

els mateixos drets,

fets i fruits, fluid

convertit en gemma

i gammes cromàtiques

des d'un color a un altre,

els mamífers som feres

fetes per molt més

que un trist sou,

per comprar

o per vendre.

Resistència

a la violència,

la patronal 

i la policial. 

Vaga general

fins aconseguir

el que et proposes,

el que em proposo,

el que ens proposem.

No cal robar

si podem trobar

pedres precioses

per tot arreu.

Nou ordre mundial,

lluita internacional,

canviem aquest ordre.

Capgirem el treball

i ballem, gaudirem.

El futur és nostre,

la lluita també,

la festa lliure

i tu i jo

dos asos

en la partida.

Per damunt del rei,

per damunt de la reina. 

Per damunt de les lleis,

treball sense deixar-hi

la jove o la vella pell.

***

Vigilants de l'anarquia

Com una policia antiga,

entre república i anarquia,

abans de l'absurd franquista

i la fal·làcia de la democràcia,

seguim vigilant, vigília a vigília,

que no tornin els totalitarismes,

el terrorisme d'Estat ha matat

i encara assassina pel món,

i encara posen cadenes,

i encara torturen,

violen i saquegen.

Vigilarem sempre,

l'anarquisme lliure

que només pot ser així,

gegants i nans, herbes

i plantes dels horts vells,

la mala herba som i serem.

-De folls i fades a xamans-

Sempre renaixerem, purs,

amb mirada neta de segles,

antifeixistes eternament,

a contracorrent del vent,

seguint vigilant, marítims,

terrestres i celestes,

amb vaixells, tancs,

avions i naus

aeronàutiques

i als polígons...

industrials...

construint 

rajos rojos

i ultra-violetes,

desintegrant 

la matèria 

si vinguessin,

sempre vigilant

per si les mosques.

Vigilant l'anarquisme,

coneixent i aprenent,

gaudint dels trajectes,

de les sendes prohibides

per tants pobladors negres,

rojos, demanant justícia.

Pobles de la Península

units en una sola causa,

independents i en xarxa,

fent força revolucionària 

quan l'enemic europeu

és dins les fronteres. 

Il·legals i rebutjats,

als marges i aliens

a les terres antigues

dels futurs alienígenes

que serem algun dia.

Mirall còsmic futur,

vigilants de la terra

que deixarem enrere

per tornar-hi sempre.

***

Lluna diürna 

Un fet inaudit

el que no s'ha dit,

m'explico i contradic 

el vers que es desdiu.

No em desdic i escric

uns versos manifestos

en un entramat d'aranya,

en una tela fina i fràgil 

que actua com la mel

pels meus llavis secs,

alimentant-me de llum

que s'enganxa a la lluna

que diürna es gronxa

com un astre escapolat,

escapant-se dels escacs,

de l'escassetat de nutrients

si és per guarir-se del vent

d'una fam que s'estén

enllà del pensament.

Si tot és imaginació

què ens diu el mirall?

si és un miratge encès

que diu el vers que venç?

Si guanyem o si perdem

depèn de tots/es nosaltres,

mai dels altres, ells no sabran,

mai entendran la bellesa pura

d'una lluita de segles vius.

No creuem les vies

d'un hemisferi

a l'altre, la ment

és també el sol

i la lluna diürna

amagada als núvols

i que tot i així guia

les ànsies d'escriure.

L'estació ens dóna claus

que busquem de fa temps

i estan dins de nosaltres,

mai dins dels altres.

Tenim el poder

contra el poder.

Tenim la imaginació 

i amb això en fem prou.

Si l'escalfor màxima

i el fred més glaçat

-així com l'electricitat 

per fer de la reacció,

atòmica, un nou origen-

ens fa desenvolupar-nos 

més enllà del que veiem

potser és que som a prop

d'aconseguir, d'assolir

el somni més vell,

el somni més bell.

Onírics avancem,

la fragància eterna

de cigarrets de foc

ens tornen l'aroma

d'antics pobladors.

Tornem als orígens,

tornem a estimar

astres i llunes.

Diürnes i nocturnes,

les bones vibracions,

accions rera accions.

No en tenim mai prou

i actuem ara de nou,

fins al final existent

d'una existència plena

que mai no acabarà,

serem la espiral.

La que ronda la lluna,

la que s'enrrosca al món,

la que ni limita ànima,

tampoc cos, la lluna...

dolça i diürna.

***

 El que s'ha plantejat

El que s'ha plantejat

ja no cal escriure-ho

o donar-li més voltes,

ara volem fets, fruits,

tant com hem sembrat

no pot caure a l'oblit

no serà pas en va,

la llavor creix

si es rega bé.

Caurà pluja

després del sol,

sortirà el sol...

un altre cop,

cicle etern.

Volem resultats

ja ho hem sembrat,

ara ens cal potència

en aquest nou combat,

no ens caldran diners

només algú disposat

a posar-ho tot pel tot.

Trobarem la persona,

lluny d'aquest sistema

i de tot tipus de poder.

Potser està dins nostre

encara que no la veiem,

que mai no hi tractem,

la podrem entreveure

si ens desbloquejem.

Caldrà fer pactes

si no podem fiar-nos?

Com confiar en ells?

Qui farà el primer pas?

el farem tots/es plegats/des?

Ajuntem-nos ara que podem,

cadascú dins seu té la clau.

Clau amb aquell nom

que ja mai no diré,

que ja no parlaré,

ara volem fruits,

ara volem els fets,

no ens conformarem

amb menys, amb res.

***